Isa va tractar d’obrir els ulls quan la llum començava a esvair-se. Va veure que el policia de la boina roja havia desaparegut dels esglaons del cel, però alguna cosa havia canviat de manera profunda i aterridora.
Els xiprers s’alçaven enormes i deformats, com si ningú els haguera podat en dècades. Tot estava cobert de males herbes, tant era així que els esglaons havien desaparegut sota una xarxa d'esquerdes i vegetació salvatge, on fins i tot alguns arbres havien aconseguit brollar del ciment. La Isa es va fregar els ulls mil vegades i va girar sobre si mateixa, incapaç de comprendre res. Feia només un moment parlava amb un gegant i ara, de sobte, es trobava en un món completament diferent.
En fer una ullada a la placeta de l’església, el seu cor es va encongir: la creu estava totalment rovellada i l’ermita era gairebé irrecognoscible, devorada per una natura voraç. Amb la boca oberta i sense poder apartar la mirada d’aquella ruïna, la Isa va anar fent passes enrere fins que va ensopegar amb la base de la creu gegant i va caure asseguda a terra. Al girar el cap cap a l'horitzó, allà on hauria d'haver-hi un paisatge preciós d'horts verds unint els pobles de Potries, Beniflà, Beniarjó, Almoines i Gandia sota la protecció de la Mediterrània, no hi va trobar res de semblant.
Els pobles semblaven runes oblidades. Les carreteres havien desaparegut i Gandia semblava haver estat engolida per la terra; les construccions es veien més menudes, primitives i cobertes d'una flora salvatge i descontrolada. El pitjor de tot era l'absència absoluta de vida humana. S'escoltava el refilar dels ocells i, si paraves l'orella, el soroll de famílies de porcs senglars excavant i menjant arrels, però ni un cotxe, ni una sola ànima.
La Isa va esclatar a plorar desconsoladament, asseguda sota la creu durant més de deu minuts, aturant-se només per agafar aire abans de continuar. De sobte, una veu la va sobresaltar:
—Yeee, què fas? Què passa?
Va deixar de plorar en sec i va intentar esbrinar d’on venia aquella veu, o si el seu cap li estava jugant una mala passada.
—Qui eres? —va preguntar amb un fil de veu.
—Jo? Qui eres tu, millor dit!
La Isa va fer un gir de tres-cents seixanta graus, però no va veure ningú que poguera haver emès aquella veu aguda. Netejant-se els mocs i les llàgrimes, va mirar cap amunt des de la base de la creu i va cridar amb totes les seues forces:
—Déu, eres tu? Soc al cel o a l’infern?
Un silenci impertorbable es va apoderar de la situació durant cinc minuts interminables, fins que la Isa va tornar a plorar com una magdalena. En alçar el cap per buscar aire, una ombra va descendir des de la creu, tapant-li el sol, fins a posar-se-li sobre el muscle.
—Hola! Em dic Bruix, soc una mosquera de Galápagos.
La Isa va girar el cap cap al seu muscle i va deixar anar un crit, fent un salt cap enrere de quatre metres. La pardal, de plomatge lluent amb ales negres i pit roig, duia una marca fosca als ulls que semblava un antifaç. Es va quedar volant en l'aire, mirant-la fixament, sense entendre la reacció.
—M’has parlat tu? —va dir la Isa, amb el cor a cent.
—Qui, si no? La Pepper no serà, que és muda —va respondre la Bruix, assenyalant una gata negra asseguda com una persona a l'entrada de l'ermita.
La Isa va començar a pensar que s'havia tornat boja. Feia gestos amb el dit sobre el cap, deia incongruències i monosíl·labs, donant voltes sobre si mateixa fins que, marejada, va caure a terra.
En obrir els ulls, tres caps l’observaven de ben a prop. De nou, un crit i un salt.
—Aaaah! Què feu? Qui sou?
—¿Quién sos vos, enana? Mejor dicho... —va parlar un ratolí gris de pit blanc que duia els ulls venats, amb un marcat accent uruguaià.
—Ara un altre animal que parla? I tu per què portes un barret de mosqueter i un escut? Què està passant? —exclamava la Isa, fregant-se els ulls una vegada i una altra.
—Tranquil·la, tranquil·la, no volem fer-te mal —va dir la Bruix per calmar-la—. Jo soc la Bruix, ell és Clavel i la gata negra és Pepper.
—Clavell?
—¡Clavel! Nenita, soy ciego pero no sordo, y vengo de Uruguay por eso hablo castellano —va dir el ratolí, fent una reverència de presentació.
—La Pepper no et dirà ni una paraula —va afegir la Bruix—. És una gata gala i abans només parlava en anglès, després es va quedar sense veu, però es fa entendre, ja ho veuràs.
La gata negra va fer un cop de cap com si hagués entès perfectament la presentació.
—I tu et dius Bruix... Què els ha passat per haver perdut la vista i la veu? —va preguntar la Isabel, començant a tranquil·litzar-se.
—Nena, si hablas mirando hacia otro sitio ella no podrá lerte los labios! —la va advertir el Clavel, girant-li la cara cap a la Bruix.
—Soc la Bruix, la mosquera, i sí, soc sorda —va confirmar l’ocell, fent una reverència amb les seues ales negres mentre cobria el seu cos roig.
Mentre la Pepper tornava cap a la paret de l’ermita per jaure al sol, el Clavel va córrer cap a la part oculta de la base de la creu i la Bruix va alçar el vol de sobte, mirant fixament cap a Potries. El ratolí va reaparèixer armat amb una llança de justa de ferro,un escut circular amb motius rojos i un casc metàl·lic que substituïa el seu barret. Amb una ballesta, va disparar un ganxo per enfilar-se sobre la Bruix i tots dos es van llançar en picat cap a la falda de la muntanya. Allà s'endevinaven dues ombres: una semblava una persona gran i l'altra, una figura massa petita.
La Isa va girar el cap i va veure que la Pepper seguia immòbil sota el sol prenent el sol, però havia gravat amb les ungles a la terra:
