Isabel s'havia desmaiat a casa seua i la seua mare, Merce, volia dur-se-la de seguida a veure la Pepa. Va eixir corrents al carrer i va cridar perquè algú l'ajudara. Per sort, Rosa, una dona d'uns trenta-cinc anys, amb cabell castany i amb una raqueta de frontó, estava a punt d'entrar a casa seua i entre totes dues van agafar la desmaiada Isa. Rosa va quedar paralitzada amb la boca oberta, ja que el cas de desaparició d'Isabel va ser molt sonat feia deu anys, i encara se'n recordava d'ella de menuda i de totes les fotos empaperant tota la Safor.
No es va poder evitar que tres o quatre veïns del poble les seguiren, ja que era dia de mercat a la plaça del poble i Merce era molt coneguda al poble després de perdre la seua filla i el seu home, Fernan, d'un atac al cor uns anys més tard. Entre totes dues la van portar a la porta de Pepa. Els xiquets i adolescents estaven fent fressa a la nova escoleta-col·legi-institut del poble, ja que alguns d'ells estaven a l'hora de gimnàstica i jugaven al joc "El Cementiri".
Van obrir amb la sala plena de gent esperant el seu torn, tots amb la boca oberta i fregant-se els ulls per no creure's el que estava passant, però Merce tan sols va poder cridar: "Pepa!", amb totes les seues forces.
— Què passa? Què passa? — Va eixir una noia d'uns vint-i-vuit anys de la porta de la metgessa. — On està la Pepa? I tu qui eres? — Va dir Merce, suant la gota grossa. — És Maria, Merce, la substituta. La Pepa està de baixa — Li va completar Rosa.
En aquell mateix instant, Isabel es va despertar amb els ulls com a plats i fent una aspiració com si tornara a la vida. Tothom a la sala es va espantar de manera que tots van fer un crit d'“Aaah!” a la vegada, com si hagueren vist un fantasma.
Després d'una hora a la sala de la metgessa hi havia un enrenou fora, tant a la sala com fins i tot al carrer. S'estava corrent la veu i semblava que tot el món havia vingut a veure què estava passant.
— Merce, jo la veig superbé. No té cap marca d'assetjament, sembla tenir la salut d'una adolescent o fins i tot millor, i a banda del mutisme que estem veient, no veig res estrany.
Isabel estava absorta, com mirant a l'infinit, però el seu cos sí que responia al dolor i als estímuls. Semblava que no volia parlar o no podia.
En eixir de la sala de la metgessa i veure la gent congregada al saló i al carrer, prop d'un centenar de persones del poble, gairebé tots els nois i noies del centre d'estudis amb els seus professors, tots bocabadats i esperant respostes, ningú no li sabia dir res.
— Merce, qui és? Per què s'assembla tant a Isabel? — Deia el veí Pere, gran amic de Merce. — Aquestes robes em sonen... — Una xiqueta d'uns vint-i-sis anys. — Sí que s'assembla a Isabel, però molt joveneta — Un altre noi de segurament la mateixa edat.
Un noi d'uns vint-i-quatre anys es va parar davant de Merce amb Isabel per aturar el seu trajecte. — Isabel? Ets tu? — Deia el noi grenyut, de cabell ros.
Isabel va alçar el cap i en veure el noi, una barreja de records li van aparéixer al cap. No era el Joan que ella coneixia, però s'hi assemblava molt. Isabel es va tornar a desmaiar. Merce, amb un crit, va fer fora tots els tafaners i se la va emportar cap a casa. Joan, Pere i Rosa, i també Lleó, un gat molt volgut dels carrers del poble, les van seguir escortant-les fins a casa. Van tombar Isabel al sofà i la van deixar descansar unes hores.
Quan Isabel va despertar, sols estava Merce, dormint a la engronsadora del costat del sofà. Amb el cap una mica adormit i mirant el seu rellotge daurat, va poder veure que ja eren les 21:37 de la nit. Feia olor dels pastissets de pésols que tant li agraden i també hi havia moltes coses de forn que ara mateix passaven a segon pla pels pastissets. Se'ls va menjar tots, tant de pésols com de tomaca i els d'espinacs, una dotzena més o menys. Mentre s'estava menjant l'últim pastisset de pésols que s'havia deixat, Lleó estava rascant a la finestra de la cuina. Ella el va veure molt vell, ja que el recordava molt menudet, però sabia que era Lleó.
— Paaaau... — Maullava Lleó. — Ui! Quin miol més estrany té Lleó, sembla escanyat.
Lleó no va parar de maullar d'aquesta forma tan estranya i Isabel fins i tot el va haver de traure de casa per por de despertar la seua mare, però pel que semblava, ella seguia dormint molt profundament. Isabel va tornar a veure el rellotge i va veure que encara eren les 21:37. Li va semblar molt estrany, ja que almenys havien passat vint minuts mentre es menjava tots els pastissets. Prement per tots els llocs del rellotge per veure què li passava, res canviava; les 21:37, inamovible. Fins i tot va visitar els rellotges de la casa, els dels telèfons mòbils, els despertadors de la casa; tots a les 21:37 menys un que marcava les 16:42, però semblava espatllat. Per la finestra, Isabel veu Lleó seguint pronunciant "Paaau!" com a miol. En aquell mateix moment, Isabel va mirar de nou el seu rellotge daurat i va veure un botó roig que abans no hi era. Va dubtar si havia de prémer-lo, però necessitava solucionar la situació actual.
En polsar el botó roig, Isabel va aparéixer en un món diferent. Estaven entre muntanyes, semblava el circ de la Safor, on estava la nevera. El cel era molt encapotat, amb núvols negres i d'altres grisos, i amb un vent massa fort. Hi havia llums i sons ensordidors, com si es tractés de llamps i trons, però un poc diferents. De sobte, dels mateixos núvols cau una espècie de persona al seu costat, amb ales verdoses i amb una espasa. Tenia pinta d'estar molt malferit i, en veure-li la cara, Isabel no pot més que exclamar: "Pau!". Un milió de records li venen al cap i, com si es tractés d'una possessió, sembla que ja coneix tot d'aquell Pau. Al obrir els ulls com pot i, en veure Isabel, se li obriren com a plats.
— Què fas ací, Senyora? — Diu Pau amb la cara aterrada.
Pau comença a prémer botons al seu rellotge verd i li diu a Isabel abans de desaparéixer: "Torna quan ho tingues tot".
Isabel es desperta d'un sobresalt, i del crit desperta Merce de la engronsadora. — Què passa, Isabel? Tot bé? — Mare, et necessite per a una cosa...
Continuarà...
Si no haveres llegit el primer capítol Capítol 1 - Una Pedra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada