....i el camí donarà pel sac, al igual que ja va donar pel sac als nostres avantpassats. Tal vegada la plutja sempre enpastife els nostres nassos i plene els nostres llavis fins no poder ni respirar, inclús davant dels tsunamis demagogs de l'elit, tan sols podrem riure. Veurem passar gent davant de nosaltres, la criticarem, la odiarem, la maltractarem, i deixarem per més endavant allò que realment ens mana la societat fer, però acabarem fent una part, que tal vegada destrueixca els nostres pensaments, o els amague darrere d'una cortina de tela roja, com si d'un teatre de Broadway es tractés, i allí darrere, com a nens petits, els nostres pensaments estaran castigats cara la paret, i tal vegada a ells si que els ploga més que a nosaltres. Somriurem als més inútils i inclús els afalagarem, deixarem les males cares per a l'espill de bon matí i eixa gent que ens compren millor. Mai donarem per concloses les nostres feines, inclús afegirem unes quantes més, i tan sols durant certs moments podrem dir que viure així val la pena, i será quan vegem que sense cap motiu, eixes persones que estan al nostre costat i nosaltres mateixa, somrieu, com si vulguessiu que els núvols sobriren com a Moises diuen que se li obriren els mars, i no tan sols per riure d'altres o penjar una foto a eixes xarxes enredades, sino per poder soltar tot allò que amb el dia a dia la societat ens obliga a callar i tragar. Ja que el poder abraçar eixa persona que t'acompanya dia, i nit també, com si de nens enamorats es tractés, i poder plorar de risa mentre ella es mofa dels teus cabells, inclús buscar allà on mai haveu estat per fugir, serà ja part d'eixe somni que tothom busca, però que ningú accepta com a somni, però jo sí.
"Mai seria el cel tan blau
si nosaltres no vulguessim que així fos."
B.W
