Era un capvespre, el sol ja no hi era, i el sòl tampoc ens sostenia, així que va decidir desaparèixer. Érem allà on l'aigua ens tapa per complet, surant, lluny de terra, a prop de nosaltres mateixa.
Miraves cap a l'oest veies aigua, miraves cap a l'est i el mateix, al nord i al sud tan sols es veien gavines, també aigua clar. Tan sols nosaltres, a la divisió entre el mar i el cel, on el blau és el color preferit.
Hi havia un grup de musulmans, no sabien que feien allí però volien tocar terra, maleïen al cel, preguntant-se que feien allí. També estevam els meus amics i jo, sabíem per què estàvem allí, però pareixia que cada vegada ho recordàvem menys, nosaltres jugàvem al voleibol utilitzant les ones de xarxa i els taurons d'arbitris.
Un dels musulmans, el més petit, es va acostar fins a nosaltres i amb un paquet de mocadors, ens deia, "five dirhams" , "five dirhams". Nosaltres dèiem "no, no, thanks!", després s'aproximava un dels majors i ens oferia "Water 10 dirhams, juice orange 4 dirhams" nosaltres tornàvem a rebutjar-ho i seguíem amb el voleibol.
Més tard apareixia en casa, mirant per la finestra després d'una bona migdiada, fent com si fumara, i deia "Que collons he somniat avui?" Tornava a adormir-me.
