dimarts, 30 de desembre del 2014

Y sin embargo...

No eran más de las cinco de la tarde, el sol ya no daba en la cara de las montañas y estaba yo mirando el cielo, cielo cubierto por nubes y, pájaros, que me avisaban de que el buen tiempo había pasado ya. Allí arriba de la cima de mi mundo, el viento se sentía como el perfume de la novela del alemán, cuyo nombre, simplemente, no me acuerdo.

No quería ver un cielo bonito, tampoco lo había, no quería tener miles y miles de ‘grupies’, tan solo quería esa soledad, y así poder seguir haciéndolo, sin tener que esperar nada de nadie, ni nadie de mis actos. Subirhasta allí, fue un camino largo, no tan duro como creía en un principio, pero largo, casi media década. La verdad, un resumen de mi viaje sería, compañía. No me aportaban mucho pero si lo suficiente para seguir, ya que formaron parte de mis pasos y todos ellos sufrieron mis penas y mis alegrías, incluso algunos las crearon.

Ahora después de 4 años, escribo esto, no en su nombre, ni tampoco en el mío, ya que mis actos dirán si seguiré hasta otra cima más alta, y allí volveré a escribir y escribiendo caeré hasta lo más bajo del subsuelo, dejando mi cuerpo a merced de los insectos o simplemente donando parte de mi a la ciencia.

En estos 4 años he tenido amor, desamor, juergas, estudio, trabajo e incluso muertes inesperadas, todos aquellos que siguieron mis sinuosos caminos saben que ha sido muy fácil para mí, ya que de mí no dependía.

Y sin embargo, ya que simplemente utilicé unos 10 dedos, una imaginación, una pantalla o un papel y pincel.

“Nadie se quedará con mi casa,
 aunque no sea rentable
,ya que mí casa son mis palabras.”
                                                           B.W

divendres, 26 de desembre del 2014

Ni menys, ni més!

  
No recorde que difícil era caminar,
quan tenia un any.
No recorde que difícil era dir hola,
quan tenia tres anys.
No recorde que difícil era abraçar els pares,
als cinc anys.
No recorde que difícil era sumar diset més tretze,
als set anys.
No recorde que difícil era somriureli a aquella nena,
als once anys.
No recorde que difícil era comprar alcohol,
als tretze anys.
No recorde que difícil era escriure,
als quinze anys.
No recorde que difícil era perdre la virginitat,
als disis anys.
No recorde que difícil era soltar un t'estime,
als diset anys.
no recorde que difícil era viure amb els amics a València,
als divuit anys.
No recorde que difícil era no tindre mals pensaments,
als divuit anys també.
No recorde que era enamorarse d'un somriure,
als dinou anys.
No recorde que era patir als festivals,
als vint anys.
No recorde que era enamorarse,
abans del meu aniversari,
però després d’aquests regals,
ho recordaré per sempre. 


dilluns, 15 de desembre del 2014

El temps passa, el somriure queda!

Mirant al passat pots veure que, tal vegada, no tot ha estat com t'agradaria que fos. Pot ser has perdut: un amic amb el que abans comparties rialles, que et deixaven les galtes fetes pols, festes o inclús converses transcendentals en la teua vida; O un familiar que et contava parts de la seua vida entusiasmat, o trist per no poder fer-ho ja, també quan el veies, sempre fent el mateix, i et demanava ajuda, o tal vegada, quan et deixava en ridícul davant tota la família al nadal; O un romanç, que volies que els segons foren més llargs, i la vida més intensa, gaudint de la seua vida i convertint-la en part de la teua; O una nit d'èxtasi, ja sigui amb els amics, a una festa inesperada, que tornaves a casa i tan sols sabies que ho havies passat genial, o amb algú especial, ja sigui parlant al carrer les nits dels estius més calorosos o al llit compartint els cossos y els sentiments; O uns hàbits, com muntar una cabanya amb el grupet d'amics, espantats per si apareixia el propietari, o també quan no et preocupaves de res i sempre estaves al carrer, o simplement quan passaves una setmana entrenant a voleibol per a preparar-se per a un partit important. 

Però encara que el temps passe.... el somriure queda!

 
 
 

dilluns, 8 de desembre del 2014