Vaig a estudiar el estudi que vaig fer del estudi de batxillerat, amb el que arribar a la conclusió que eixe estudi no era ,ni més ni menys, una carrera pel primer lloc, on nosaltres estem molt aclaparats per les notes de tall, i on el que millor nota trau és el millor. Ara amb aquest estudi puc dir que, d'aquell estudi que vaig fer del estudi de batxillerat, em deixava una cosa, també ens estan guiant el nostre estudi tots aquells que tenen empreses a tot el món per a que siga'm el seu proletariat (si es que els trobem) i així poder explotar-nos i guanyar ells un dineral, mentre nosaltres feliços per tindre els nostres estudis i ser més llestos que aquells que es guanyen els diners fent el carrer...
Avui comença, comença a clarejar diferent, ja no sóc al meu llit, ni engabiat en 3 metros quadrats. On és el meu reconfortant matalàs? I el meu tocadiscs? I el meu escriptori? Dèu meu, que on sóc?
Veig el cel, està ras ni un núvol, i el sol? on es troba el sol? Ah! està allà, i brilla més que mai. Ja m'alce, estic a un prat amb molt de verd, mira, si hi ha mil i un tarongers, roselles, clavells fins i tot gira-sols m'envolten. On sóc? Vaig a investigar.
Quant d'animal, i cap té por, deu ser per què aquí no hi ha humans. Wow! que va, mira però si allí estan fent un concert, i hi ha moltíssima gent, està tocant Otis Redding. Al·lucinant! La gent balla agafades, totes juntes, no hi ha ningú que s'ho estiga perdent. Buff! Quin concert estic passant!
El concert ha acabat i és obscur ja, tots els animals ja dormen i la gent ha desaparegut. On vaig? Buscaré alguna ciutat i me quedaré a un hotel... Joder! Tan sols he trobat un poblet, ja tots dormen, però que estrany, cap casa te portes. Que ha passat aquí? Mira un home vaig a preguntar...
Oi! Xic que no hi haurà cap hostal per aquí a prop? S'ha quedat callat... La imatge se'm fa borrosa, ja no distingeixo al xicon aquest. Que passa? D'un salt, desperte al meu llit, tancat per els 3 metres quadrats, amb el meu tocadiscs, el meu escriptori.. Era un somni. Vaig a veure si puc tornar.
Ei! Ara on sóc? Estic a un llit. De qui és aquesta habitació? Vaja habitació,no? Joder, hi ha de tot aquí, una guitarra espanyola, una guitarra elèctrica i una altra acústica, hi ha tot ple de pòsters a les parets, fins i tot un estant ple de llibres i còmics. Toc Toc! Criden a la porta,. Qui deu ser? Vaig a obrir.
Però si és el xic de l'altre somni, "Has dormit bé? Jo tinc que sortir, però com si estigueres en ta casa". El xic marxà clicant-me l'ull.. Que passa aquí? Vaig a donar una volta, són les 12 del migdia, ara si que deu haver gent al carrer, encara que si és com el meu poble, tampoc hi haurà tanta...
Hòstia! Quanta gent hi ha per aquí. M'aprope a un senyor que hi havia recolzat a la paret. Que són festes aquí? "No home. Per què ho diu?" És que hi ha molta gent. "Com sempre diria jo,no? Qui ets tu?" A val doncs res, moltes gràcies, jo no se qui sóc. Doncs bo vaig a donar una volta...
Quanta gent hi ha per aquí, i tots parlen valencià encara que pareix que no siguen d'ací, i a més tots són molt amables, i ha actuacions per tots els costats. Mmmmm! La panxa em fa soroll ja, que fam! Vaig a veure si tinc diners a les meves butxaques. Noooo! Ni un euro. Ara que faig?
Un camió s'apropa cap aquí la plaça del poble. Per què tot el món acudeix? Vaig jo també. Estan donant menjar, tota classe de menjar, fruites, arròs, llegums, carn, peix. Que passa aquí? Qui està repartint el menjar? Bo dona igual, la qüestió és que ja tinc menjar. Que bo!
Mira, no són els del camió, vaig a parlar amb ells i que m'expliquen. M'aprope a ells i comence a parlar amb ells, de sobte no escolte res, veig al xic que m'està parlant però no l'escolte. Que passa?
Joder! altra vegada al meu llit, als meus 3 metros quadrats, i allí està el meu tocadiscs, i el meu escriptori. Tinc que tornar. Aquesta vegada ja veuràs com no hi puc tornar...
Weee! On sóc? Que són totes aquestes fabriques i plantacions? Mira, al meu costat tinc al xic del camió, però ara ja l'escolte... " I això és on fem els nostres aliments per a subsistir." Tan sols vaig poder assentir amb el cap, no sabia que m'estava explicant.
Ja sóc altra vegada al poble, el rellotge de l'ajuntament diu que són les 6 de la tarda... Vaig a veure més de per aquí. Que guay! però si aquest poble té platja i tot, mira allí està el port, vaig a veure quines vistes hi ha des d'allí.
Pareix que va a sortir un vaixell. Quanta gent va a pujar,no? Tan de bo tingués diners per a pujar i veure els paisatges de per aquí. Ja han pujat tots. Per què el conductor em mira així? Que he fet jo? Vol dir-me alguna cosa? "Ei nen! Que no puges tu?" Però jo no tinc diners. "Diners? Si vols pujar, puja ja, falten 5 minuts per a sortir"....
Joder, que vistes hi ha per aquí, tot són muntanyes i pobles tots entre units. Però hi ha alguna cosa estrany. Aquí no hi ha cap McDonals, ni Burguer King, i les cases no tenen més de dues plantes... Que cony passa a aquest somni.....
.......Així vaig passar 5 anys visquen en el somni. Vaig anar a tots els llocs, allí no sabien que era ni els diners, ni la violència. Era perfecte. Però després de recórrer tot aquell món d'insomni vaig decidir no tornar més... Preferia aquest món, on l'ésser humà és cruel i fastigosament egoista, on el món és mou per diners, i un 10 per cent de la població viu amb tots els luxes mentre un 90 per cent viu en la pobresa i obligat a fer-li cas a unes multinacionals explotadores de tot el que hi ha al seu voltant. Per què allí no vaig trobar a.... Merda, com li deia jo en eixa època? Ho sent fills però no recorde com li deia... Tan sols vos dic que vaig tornar per a poder tindre-vos a vosaltres...
"Pare eres un subnormal, en lo bé que estaves allí..." - Va dir el nen amb els cabells rulls i el nas xato.
"Doncs jo no m'ho crec..." - Va dir la nena amb els cabells llisos i rosos i el nas amb un to peculiar.
"Com es pareixeu a la vostra mare." -Va dir rient-se el pare.
Els xiquets van començar a riures també, amb els seus somriures preciosos, quan de sobte...
-Correu nens, mireu el meu concert per la televisió... - Va dir la mare que apareixia per la porta...
¿Por qué es, esta tormenta, mi última tormenta? Tan solo dejé de gritar, de compartir, buscando escuchar a los demás. Perdí mis sentimientos, me perdí? Quien voy a ser después de esta tormenta? Como me ve la gente? Te ríes? Normal, yo también aprendí una vez.
Sabes? Quiero aprender a ser yo mismo, me enseñas? Tampoco parece complicado. Pero el miedo a volverme a equivocar, me inunda la cabeza de musgo, y no me deja avanzar.
Tan solo necesito a alguien que me empuje, alguien que piense por mi, todo lo que yo pienso por los demás. Imbécil me define, pero tonto me parece mejor..
Cap a on bufa el vent, si ve de ponent? On es troba el sol, si en estiu ens trobem? Qui pot dir que els estels no existeixen, si la lluna te al seu davant? D'on trac les forces per a seguir, si no ets al meu costat? Qui sap qui sóc, si ni jo se qui sóc? Qui va a donar-li corda al món, si jo estic ocupat? Vols donar-li corda al món amb mi? I mai parem de somriure-li al cel...
I si et canses d'aquesta absurda realitat, si penses que aquest no és el teu lloc, que voldries tancar els ulls i aparèixer a altre món, fugir d'aquesta vida, Perquè no ho crees, en somnis es pot fer...
"You've got more than money and sense, my friend
You've got heart and you go in your own way"
