dilluns, 29 de juny del 2015

Un Bosc de Paraules I - 1r


Li agrada l'aigua, a la Terra.
Li encanta el Sol, al Sòl.
L'adob ecològic enamora, a les Arrels.
Les sals minerals sorprenen, a la Natura.
Els nutrients complauen, a les Tiges.
Els insectes conviuen, amb les Plantes.
I els seus excrements sustenten, a les Fulles.
L'aire net i pur espavilen, a les Flors.
Que la clorofil·la circule colora, els Fruits.
Els animals famolencs ajuden a la reproducció, dels Arbres fruitals.
Al igual que el vent, a les Flors.

Sense abelles, 
moriríem en 4 anys,
va dir un tal Albert.
Sense fruits,
les vides mancarien de Dolçor.
Sense Hortalisses,
el verd abandonaria
els nostres Cossos.
Sense arbres,
les muntanyes estarien Nues.
Sense flors,
el dia a dia seria Inodor.
Sense fulles,
les pel·lícules del creacionisme,
serien per a Majors de Edat.

Si plantarem arbres,
li agradaríem a la Natura?
Si embrutarem menys,
li agradaríem als Animals?
Si cuidarem el sòl,
ens ho agrairien els Insectes?
Si tinguérem cura amb el foc,
les muntanyes plorarien menys?
Si deixarem d'accelerar el Canvi Climàtic,
 l'Antàrtida riuria més?
Si hi hagués respecte cap a Espècies amb Protecció,
la biodiversitat ens estimaria?
Es clar,
tot funcionaria millor,
si entre
 els humans,
els animals,
les plantes,
i el planeta en si,
convisquérem,
com si d'una família es tractés.

dimecres, 24 de juny del 2015

I no poder obrir els ulls

Eixa mirada riallera
amb mossegades de llavis,
acompanyades de caricies malsonants,
i una mica de llengua pels llavis.
Un petó  al coll i altre i altre,
un sospir massa llarg i
els ulls blancs.
Unes mans agafant-me l'espatlla,
esgarrapant-me-la,
pressionant-me-la,
estirant-me-la.
Uns llavis furiosos,
com a gossos de presa,
buscant una llengua espantadissa
per la brusquedat de l'espenta.
Uns ulls oberts,
buscant els meus lòbuls
per fer-los seus,
inclús si es per la força.
Unes mans despulladores,
que llevant la roba
 son totes unes expertes.
Uns llavis húmeds
que et besen per tot arreu,
i marquen cada lloc per on passen.
I la mirada fixa,
buscant allò que més desitja,
besant-la,
xuclant-la,
envoltant-la sobre la llengua en si
per finalment tornar a la
mirada fixa.
Ja sense roba,
es gita cap per amunt,
et mira, t'obliga a mirar-la,
i amb mirades persuassives,
em toca,
i la nit es fa llarga
i ja ningú ens pot dir
que la nit no és nostra.


dissabte, 13 de juny del 2015

Acabarem



La vesprada enlluerna, 
ben entrada ja l'hora de sopar.
Sentat allà on no et tapen els núvols
es fa més difícil cada dia,
i la roba ja ens sobra.
Les cares enlleganyades
arriben ja fins a mig dia,
i ja pocs miren el rellotje.
El roig destaca més del que deuria,
i el tostat no es un extrany entre la gent.
Les reds estan plenes de cames depilades,
així com també de palmeres,
però destaquen els somriures i el got a la mà.
Les nits no son apagades i els carrers no els lleven,
així com els matins la sombra casi mai regna.
 La veritat, comença altra vegada,
i altra vegada em despedeixc dels llibres
sabent que no els tornaré a obrir aquests.

"Hola."