#dato

Nit rere nit, pensava que la nit sempre era curta ja que se podien fer moltes més coses que dormir i somniar en el teu món preferit, per això deixava que passaren els minuts entre ullades i música. No era gaire bé no tindre ganes de dormir, més bé eren ganes de viure, buscar i trobar-se a un mateixa. 

Per tot això, vaig arribar a la conclusió que el cel obscur, estrellat i amb una lluna, que apareix a deshora, era tan important com el fet de tindre algú en qui compartir-ho. No es que necessitara a la millor persona del món per a fer-ho, sinó alguna que se riguera de les meves idioteses i que no s'escandalitzara si se feien les 5 del matí i tenia son.

 Volíem beure i ho férem, tal vegada no per a oblidar el passat, sinó per crear un futur, tampoc molt d'alcohol però si beguda de la pròpia collita, com ens deien els avis. Volíem somriure i, en els moments en els que no ens pegàvem, ho fèiem. Volíem veure art i sense voler el crearem. Volíem passar la nit en vela i acabarem somniant a deshora. Volíem conèixer-nos i tan sols s'escoltaren els nostres llavis.

No ens agradava la idea de que allò tan sols fora un somni d'una nit, per això deixarem en el aire que l'última vegada que ens veuríem no seria aquesta, no perquè ens ho varem passar bé, què sí, sinó perquè sabíem que ens ho podíem passar millor.

"Entre dato i dato ens oblidarem

 de que nosaltres formàvem part del dato."

                                                         B.W

Le petite mort

¿No es triste que el cielo sea azul en nuestros mejores días y negro con brillantes en nuestras mejores noches?

La verdad es que nunca asociaría un color a la felicidad, para así poder estar feliz siempre, pero si eligiera algún color, sería el rojizo que se le pone a cualquier persona cuando le ofrecen una noche desenfrenada y sabe que quiere vivirla. Y pintar el cielo con risas invisibles y sudor transparente. 

Después notar que el cielo está más cerca, o incluso que formas parte de él. Ahora entiendo por qué dicen los franceses "le petite mort" y por qué los religiosos quieren ir tanto al cielo. Tal vez me digan que hago apología al terrorismo pero yo quiero ir a ese cielo.

 

Yo soy una zanahoria persiguiendo tu conejo

Mai fou tan fàcil sospirar,

tan sols era feina de les lletres,

deixant-les emanar entre llençols

i rebuscar-les nuets.

No ens veiem mai la faç,

però entenem que està somrient,

no per goig, 

més bé per plaers mundans

que algun dia podrien passar.

Sense donar un pas enrere,

callem allò que volem escriure,

i escrivim allò que volem dir. 

 Buscant aquell pebre que compartir,

no per riure ni imaginar,

tal vegada per beure

un del altre i tots dos del làtex.

Apagant els motors

i per caldejar l'ambient,

regale un somrís

a tota aquella persona 

que entenga les lletres

escrites al meu cel.