Bevent Estic Alegre

4368 horas, 182 días, 26 semanas, 6 meses, medio año. Todo ese tiempo hace que te vi la primera vez en la playa, con los mofletes sonrojados y con frío en el corazón.
Lo peor es que pasé casi 169344 horas, 7056 días, 1008 semanas, 252 meses, 21 años esperando conocerte y llegado el momento no encontré las palabras adecuadas para enamorarte pero si para volverte a ver y seguir intentándolo. Por eso, ahora, después de este medio año, puedo decir que te he enamorado o por lo menos que tú me has enamorado con tus sonrisas, tus furias, tus lloros y tu corazón ligado a tus pasos. 

M'Interesses Com una Relíquia Antiga

Petjada darrera petjada, deixes un rastre allà per on et mous, no tan sols de pels, marques, olors o miols, també de somriures.

També a la tarda quan amb una mosca s'et fa jas, o quan amb un ratolí, fet de tela amb tot l'amor de la teva àvia, no pots estar quieta i si fos de veritat aquest, amb una salpada teua, una famía de petitons ratolins s'haveren quedat órfes. Quan em dispose a sortir de casa i tu mioles amb ganes d'anar a coneixer altres semblants amb els que fer sodoma i gomorra o simplement per ferir-los de mort, quan intenten traspassar el teu rang d'atac. Els fils s'et fan un món per poder dominar-los però amb la constància i unes quantes esgarrapades pe'ls meus braços, acabes controlant-los. La teva afició per dur insectes vius a casa i jugar amb ells fins robar-li l'últim alé dintre del seu cos no és del tot bona, però algunes rialles si que apareixen, al igual que "pobre animalet" o "això és el món animal, els depredadors acaben amb les plagues".

Ja van 3 mesos a casa i dia a dia comprenc per que la gent te a semblants com tu a casa, tal vegada no t'importe molt tot allò que et rodeja, i si fos per tu esgarraparies tot al teu voltant buscant algo que es mogui i t'entretinga, però un és feliç tan sols observante.

"Un gat no és per sempre,

 però al faltar no oblidaràs aquests moments

 que et fan riure."

                                                                    B.W

Como siempre

Entre trenes estaba, entre trenes voy, no me dejé nada por ver, ni por hacer, pero entre trenes estoy y estaré.

Los mismos arrozales de siempre, ahora con mucha agua algunos y otros llenos de gaviotas, y no sé por que, pero espero que esas gaviotas desaparezcan en menos de un año. Las mismas caras tristes, volviendo de un duro viernes de trabajo pero con ojos brillantes al saber que mañana no trabajan. Las mismas caras alegres que vuelven a casa de los padres y dejan atrás el estudio y el esfuerzo. Los mismos ojos de siempre mirando el suelo con un aparato electrónico en las manos. Los mismos asientos de siempre, incomodos como siempre y limpios como nunca. Las mismas voces de siempre hablando alto y callando bajo. Los mismos ronquidos de siempre, sin pausa y con risas de fondo. Total, que estuviese o no entre trenes, cambiar no ha cambiado nada, por eso puedo seguir comportándome como siempre ya que nada ha cambiado, solo las mentes cambian, los comportamientos siguen inalterables como siempre.

Vargas no te vayas!

Escoltant a Chavela Vargas note el cel més prop, no ja perquÈ les seues lletres inviten a estimar, estimar com si res més fos important, menys pel seu accent mexicà, tal vegada per la seua saviesa, però tampoc. El que realment em fa sentir com si fos a un llac inmens del Est d'Europa, jo sol, l'aigua temprada, el cel lluent i els arbres cantant amb el vent de músic, és sentir l'harmonia entre la seua veu, les seues lletres, la música que l'acompanya i la situació meua, que estic aquí, sense avançar però avançant sense parar. Escoltant-la i tancant els ulls uns minuts, per a mi, es com si caminara per sobre l'aigua, com si al allargar els braços i donar un salt ja pogués volar pels cels de tot el món, i eixos minuts es converteixen en una vida, una vida intensa, on els diners no governen els meus pasos i les persones deixen de veure'm i jo els veig a tots plegats. Per tot això Chavela Vargas, allà on sigui la teua ànima, sempre voldré escoltar-te, tant com si sóc a una guerra, follant o plorant per haver perdut un familiar. Viu Chavela VIU!

Aire mor avui que ningú sap que ets present

He vist el mar, caminat per la sorra de les seues platges unes mil i una vegades. Avui tornaria, allí, tal vegada, no trobe res especial, tan sols aigua, sorra i algunes llaunes de birra de la nit anterior, però tornaria. 

Notaria com l’aire, més lleuger que mai, m’abraça, m’agafa per l’espatlla i em diu que no desaparega, que es sent sol allí, movent l’aigua del mar i escoltant com uns joves parlen de les vegades que han follat. 

Ell corre per cel, terra i aigua, ningú el pot fer desaparèixer, i per això ha escoltat tot el que el món no vol escoltar. Tan sols necessita abraçar algú que no es queixe, no pense, que tan sols mire al infinit sense buscar-li sentit a res. Ell tan sols vol això.

Però ell sap que jo no sóc el que estarà allí romanent amb ell tota la seua vida, ja que ell no pot morir, i jo moriré inclús tal vegada per culpa seua, però sap que no seré l’únic que es deixarà abraçar una nit de dissabte com avui.

Problema?

-Bon dia doctor, vinc a vosté, que és conseger matrimonial, per a veure si em pot ajudar...
-Clar home, pren seient.
-A veure... no se com explicar-ho.. jo... la meua dona..
-Bueno, et veig unn poc perdut, fare jo unes preguntes i a veure si traem algo en concret. Vosté creu que serveix per a algo a la seua dona?
-Jo? sí, clar, per assumir les seues males hores.
-Tan sols?
-Sí, no se que et pareix extrany, si no les assumeixc jo qui les te que assumir, vosté? La meva sogra? Els amics de la meua dona? Si és ningú dels que he dit ni jo els que les assumim, ho assumiria ella i jo això no ho vull.
-Bueno... Passem a altra pregunta, encara que relacionada. Per a què et serveix ella a tu?
-Per a alegrar-me el dia.
-I com te'l alegra?
-Doncs un dia quan no tinc ganes de fer res i ella em fa la punyeta i altre quan es riu de mi.
-No creu que això és un poc masoquista,vosté?
-No, la veritat és que no està gens mal.
-Bueno aleshores que feu junts?
-Nosaltres? Sobreviure a aquesta merda de societat on és més important arribat a un objectiu que el simple fet de caminar fins a algun d'ells.
-Vosté m'està tornant boig. Diga'm quin és el problema entre vosaltres dos!!
-Bueno jo no tic cap problema, tan sols volia saber si podia ajudar-me a trobar la meua dona, es que està buscant un llibre de com fer pizzes congelades per a regalarme'l i riure's de mi, i no la trobe.

Gavines de tardor

El sol desapareix, és menjat pels monstres de ciment que ofeguen la terra i les arrels.Els rajos deixen d'il.luminar les taques color marró clar que omplin la meua esquena, lluitant entre elles com els arbres de l'Amazones per absorvir l'últim rastre de llum.No puc evitar fixar la vista a l'horitzó. Setembre es dibuixa a la platja. No s'escolta ja la música del Budha ni els crits dels xiquets mentre netejen les eines necessàries per fer castells de sorra. Avui és 15 i toca plegar, fins i tot les banderes que conviden, o no, la gent al bany. L'únic que oneja ara són els meus cabells curts, d'un roig apagat, que no han pogut resistir l'efecte de la sal de la mar.Sembla que les úniques que comencen les vacances són les gavines, ames i senyores de la sorra.I per no veure els edificis, dirigeixo la vista a la montanya o, després dels fets dels dies passats, el que queda d'ella. Una llàstima que nosaltres els valencians no aprenem res.I ací estic jo, amb la meua tovallola estampada amb un Snoopy, més fals que molta gent que conec, intentant endevinar qui és i per què cada persona que deixa la seua petjada a la vora, abans que les ones l'esborren.

                                                                                                                                                          B.Soler