El sol desapareix, és menjat pels monstres de ciment que ofeguen la terra i les arrels.Els rajos deixen d'il.luminar les taques color marró clar que omplin la
meua esquena, lluitant entre elles com els arbres de l'Amazones per absorvir l'últim rastre de llum.No puc evitar fixar la vista a l'horitzó. Setembre es dibuixa a la platja.
No s'escolta ja la música del Budha ni els crits dels xiquets mentre netejen les eines necessàries per fer castells de sorra. Avui és 15 i toca plegar, fins i tot les banderes que conviden, o no, la gent al bany. L'únic que oneja ara són els meus cabells curts, d'un roig apagat, que no han pogut resistir l'efecte de la sal de la mar.Sembla que les úniques que comencen les vacances són les gavines, ames i senyores de la sorra.I per no veure els edificis, dirigeixo la vista a la montanya o, després dels fets dels dies passats, el que queda d'ella. Una llàstima que nosaltres els valencians no aprenem res.I ací estic jo, amb la meua tovallola estampada amb un Snoopy, més fals que molta gent que conec, intentant endevinar qui és i per què cada persona que deixa la seua petjada a la vora, abans que les ones l'esborren.
B.Soler 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada