He vist el mar,
caminat per la sorra de les seues platges unes mil i una vegades. Avui
tornaria, allí, tal vegada, no trobe res especial, tan sols aigua, sorra i algunes
llaunes de birra de la nit anterior, però tornaria.
Notaria com l’aire,
més lleuger que mai, m’abraça, m’agafa per l’espatlla i em diu que no desaparega,
que es sent sol allí, movent l’aigua del mar i escoltant com uns joves parlen
de les vegades que han follat.
Ell corre per
cel, terra i aigua, ningú el pot fer desaparèixer, i per això ha escoltat tot el
que el món no vol escoltar. Tan sols necessita abraçar algú que no es queixe,
no pense, que tan sols mire al infinit sense buscar-li sentit a res. Ell tan
sols vol això.
Però ell sap que
jo no sóc el que estarà allí romanent amb ell tota la seua vida, ja que ell no
pot morir, i jo moriré inclús tal vegada per culpa seua, però sap que no seré l’únic
que es deixarà abraçar una nit de dissabte com avui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada