—Isa, desperta, Isa! —va dir una veu de xica ben aguda.
—Vinga, desperta, per favor! —va dir una altra veu d’un xic menys aguda.
—No pot ser, portem mitja hora... Ja ve l’ambulància, veritat, Merce? —va dir una altra veu de xica més greu.
—Mira, pareix que ja obri els ulls! —una altra veu d’un xic, però prou aguda per a ser mascle.
—No pot ser, quina bogeria tot açò! —una altra xica, de les que encara no havien parlat.
—Estem segurs que no ha patit cap colp? —va dir un altre xic.
Isabel estava a la balancera de sa casa, espatarrada. Poc a poc movia algun dit, les parpelles començaven a desapegar-se i la boca feia moviments de sequedat.
—Ja es desperta, ja! Porteu-li un gotet d’aigua, feu el favor! —va dir sa mare.
Merce estava ajupida als seus genolls, amb els ulls ben rojos i agafant-la de les cuixes.
—Hola, bonica… Com estàs?
—Ah… bé… Tinc molta set. —Isabel no pareixia estar molt bé: estava roja com una tomaca i suant.
—Porteu-li l’aigua ja, per favor! —va dir Merce cabrejada als xics i xiques que hi havia a sa casa.
—Tu qui eres? I tots ells, qui són? —va dir Isabel assenyalant els tres xics i les tres xiques, incloent-hi sa mare, a qui sí que identificava abans.
—No pot ser! Ara no reconeix a ningú! —va dir una de les noies amb les mans al cap.
—Tranquil·la, Isa, mira… Jo sóc Merce, ta mare, i ells…
—Jo sóc Marc! Que no recordes quan vam anar a tirar pedres al riu? —va dir el noi de cabells mig llargs i rossos, el més baixet de tots i el de la veu més aguda.
—Jo sóc Maria del Mar! Que no recordes quan vam anar a ma casa a veure Scary Movie? Vam riure un muntó! —La noia de cabells castanys, ulls verds i pigues a les galtes.
—Que borinots que sou! Com podeu pensar que després de més de deu anys recordarà això? Jo sóc Héctor! Recordes el concert de Sopa de Cabra?... —El xic més alt i fornit de tots, amb els ulls prominent i els cabells negres gairebé rapats.
—Calla, Héctor, xe! Tu saps la cabanya que ens vam muntar nosaltres al riu? —La xica més petitona i gruixuda de totes.
—…Em dic Blanca… —va dir després de la cara atònita que li va fer Isabel.
—Jo sóc Marta —va dir l’última xica, amb mitja ganyota i els braços creuats.
—Doncs… jo sóc Joan, ens hem creuat este matí —va dir l’últim xic, amb els cabells despentinats i un poc de vergonya.
—Isabel, són els teus amics de tota la vida! He cridat a Marta i estaven tots junts pensant en tu! —Merce ja no entenia res i cada vegada estava més estranyada.
Després d’un silenci incòmode en què tots miraven Isabel i ella estava astorada sense comprendre res, va sonar l’ambulància pel carrer i van entrar de seguida a veure què passava. Van prendre totes les constants vitals d’Isabel i no van veure res estrany; de fet, estava molt bé, però havia perdut la memòria. Li van dir que se l’emportaven a l’hospital per a fer-li una ressonància i veure que no hi havia res de malament per allà dalt. Merce va anar amb ella i va dir a les xiques i xics que podien quedar-se a casa, que menjaren i begueren el que volgueren, com a casa seua.
Allà cadascú va agafar el que li abellia: Héctor, una napolitana de pernil dolç i formatge; Maria, unes maduixes; a Marc no li abellia res; Blanca, només una ensaïmada —que estava a règim o si no el seu home la deixava, deia mentre tots reien perquè era una ensaïmada de vint centímetres—; Marta i Joan van agafar un pastisset d’espinacs i de tomaca cadascú.
Mentre menjaven, van començar a xarrar del dia que Isabel va desaparèixer. Era el seu aniversari; de fet, se’n van adonar que hui era 12 de juny i, per tant, el seu aniversari. Després de deu anys ja ningú ho tenia en ment, ni tan sols sa mare. Estaven tots a casa seua amb sa mare i altres amics, esperant que apareguera per a donar-li la sorpresa. Li havien preparat un pastís dels seus dibuixos preferits, One Piece, amb Nami i Robin al centre amb poses de lluita, les seues preferides. Li havien regalat entrades per a veure un concert de Sopa de Cabra pel seu 40é aniversari; ara no celebrarien els 50 anys, van acabar a males en l’última gira i estan amb problemes de denúncies i històries.
Isabel era una xiqueta molt volguda al poble, tant pels amics com pels familiars i professors. Mai es queixava, mai plorava i ajudava a tots els qui necessitaven la seua ajuda. Li encantaven els aparells electrònics; inclús canviava les pantalles i les bateries dels telèfons dels amics, feia d’informàtica per a arreglar l’impressora de la tia o reiniciava els ordinadors dels pares per a solucionar-los el pitjor dels problemes. Era una friqui amb totes les lletres: li agradava Harry Potter, El Senyor dels Anells, Pokémon i es passava el dia llegint manga, de la seua edat i per a més grans. L’única cosa era que era molt callada, es pensava molt les respostes i no li agradava molt la festa ni conéixer molta gent.
—Tot el món deia que anava a ser metgessa! —va dir Maria.
—Jo sé que anava a estudiar Física —va dir Joan, que estudiaven junts i compartien moltes aficions.
—Però si li encantava la informàtica! —exclamà Héctor amb la seua veu omplint la sala.
—Què m’estàs contant? Si a mi em deia que simplement se li donava bé, no volia estudiar això segur —va dir Blanca, que ella sí que volia estudiar informàtica i era la millor de l’institut.
—Doncs jo vull estudiar Educació Social… —va dir Marta, deixant a tots mirant-la amb cara de pocs amics.
—Quin dia de bojos portem! No pot ser que Isabel aparega amb la mateixa roba que fa deu anys, sense fer-se malbé i li ve de faula amb deu anys més. Creieu que la van raptar? —A Marc ja li estava molestant el tema.
—Vinga, xics, no anem a ficar-nos en el pitjor. Ella no pareix que tinga cap símptoma d’haver sigut maltractada, jo crec que es va escapar, tal vegada amb una dona rica! —va dir Blanca, que era l’única que sabia que Isabel era lesbiana, i es va tapar la boca de sobte.
A partir d’ahí la conversa ja va girar al voltant de com sabia que Isabel era lesbiana, amb preguntes incòmodes fins que se van seure al sofà.
—Ui, què és açò? Un rellotge? —va dir Marta.
—Sí que ho pareix, pareix dels bons. Pesa? —va dir Héctor, a qui li agradaven molt els rellotges.
—No, la veritat és que és prou lleuger —va contestar Marta.
—Mon pare en tenia un d’igual, però no era daurat —va dir Joan.
—Bueno, doncs aleshores, encara era verge Isabel als 16 anys? —va dir Maria amb cara de múrria.
Amb eixa pregunta van seguir la conversa durant dues hores sobre la vida i intimitats d’Isabel, fins que van eixir cadascú cap a sa casa… però el rellotge daurat ja no estava al sofà.
Si no haveres llegit l'anterior capítol Capítol 3 - Clavel, Bruix i ... Pepper
