Hi ha tràngols en la vida, aquells en els que poc falta a la nostra testa per declarar-se "desactivada per assumptes personals", són dels que jo parle, no d'aquells en els que estàs contagiat per la grip A o en depressió perquè el teu equip a perdut un partit. En eixos instants en els que no saps ni tan sols si estàs viu o mort, a casa o al carrer, al llit o a un examen. No és que comprenga aquestes conjuntures per les que et transporta l'enteniment o el cos en si, però tal vegada ja haja passat més de dues vegades i puga traure una observació, encara que no molt clara (com veureu), però és una PUTA MERDA.
Tal vegada no siga comprensible tot açò, ja que a més jo passe per aquests tràngols actualment i delirar seria poc comparat en el que estic fent. Però vull buscar una solució. Tal vegada no la trobe mai, o sí, no ho se.
Degut a que estic aquí escrivint el que se'm passa per baix dels ous, un diumenge per la tarda, podria dir que aquesta és l'última etapa de tot açò descrit en anterioritat, pot ser no. El que si se, és que el antecedent grau, no és ni més ni menys bonic i com ja he dit abans, vull remeiar-ho.
"Què és el que et passa, literalment?" Ningú em fa la pregunta, però si posem per cas que algú em preguntés, la meva resposta seria, adequada o no, que és aquell moment en el que tens tanta cosa per davant que col·lapses, com el meteorit que va "extingir" els dinosaures, amb tu mateixa i ja res té un sentit concret, tot et passa per baix dels ous, com aquest escrit, i tot comença a sortir mal, si es pot dir que alguna vegada sortia bé.
Bo, tot açò per avui, trobe que dormir em vindria bé, encara que no faça ni falta...
Agur.
