Ara entenc als meus pares quan em deien: 'Quan et fas major els dies passen com a xurros!'. La veritat es que no els creia, per a res!! Cada dia tenia un pla diferent, amb un grup d’amics distint. Podia aprendre més de dues paraules en una vesprada, i no parar d’utilitzar-les per expressar-me durant una setmana. Trepitjava casa per a dormir i per a menjar. Passàvem hores als horst de vells rondinaires i la preocupació més gran era arribar a casa amb la roba sencera...
Ara, als casi vint-i-cinc anys, casa es un amagatall perfecte per a relaxar-se després de nou hores a una oficina, amb tan sols dues finestres que sols permeten veure altra oficina. On la conversació més interesant es ‘Com ha anat el cap de setmana?’ Pregunta que no es fa entre setmana, perquè tots sabem que al eixir a les sis de la vesprada, solament dona temps per descansar i preparar-se per al dia següent, cinc xurros a la setmana. El cap de setmana l’aprofites per fer tot el que voldries fer entre setmana o bàsicament et quedes veient capítols de les mil-i-una sèries que tens endarrerides o escrius açò al bloc més deixat de la història...
Somnie que algun dia, a aquells països tan avançats, amb jornades de sis hores i amb tan sols quatre dies laborals, puga tindre una vida més pareguda a fa uns anys. Sense fastig, amb temps lliure i sense necessitat d’escriure aquets vòmits de cap de setmana... Au-siau!
