Los hijos de la noche

Quise volver a esas noches de verano donde podías cerrar los ojos y aún te daba vueltas el mundo. La música tenia un tono especial y las voces de la gente de tu alrededor se entremezclaban para acabar extasiando tu mente. El cielo no estaba estrellado pero eso te daba igual, en el vaso no llevabas ron Zacapa y la verdad nunca he probado ese ron, prefiero mi siempre Negrita. Tan solo estabas acompañado por aquellos que querían disfrutar de la noche tanto como tu. De sus gritos, sus locuras y sus risas claro está. Bailar una y otra vez, para acabar con las suelas destruidas. Decir todas esas palabras ininteligibles que sueltan los ebrios. Besar en los labios a todos tus amigos y enamorarte del mareo que llevas encima. Para llegar a casa cuando el Sol calienta las calles y con el desayuno ya en tu barriga, coger la cama y no soltarla durante horas.

Isabel

Empecé a caminar detrás de ti cuando tan solo sabía decir “Mamá” y crecí oyendo tus sabios consejos. Tu fuerte pelo liso y tu piel grasa calaron en mi adolescencia, aportándome buenas y malas noticias. Aunque también me regalaste tu bondad, y nadie ha sufrido aún mi enfado. Te olvidaste de obsequiarme con tus preciosos ojos azules, pero te perdono, ya que no le haría honra a tan bellos iris. Tal vez el haber heredado tu facilidad para dormir, me haya causado más de un problema, pero ahora soy un gran amigo de todas las camas. En cuanto a disciplina, no me aleccionaste para seguir un código de vida, y de eso estoy orgulloso. Pero tal vez sí que me inculcaste el saber cuándo callar, que de más de una me ha salvado, la verdad. Me fascinó tu tranquilidad y la heredé por encima de todas tus cualidades, incluso abriéndome más puertas de las que nunca podré cerrar. Sé que dentro de ti vive el instinto de viajar, al igual que en mí, por eso viajaré hasta que mis días se agoten. Una vez leí una cita, de cuyo autor no me quiero acordar, “seguí tus pasos y ellos me alejaron de ti”. Ahora la hago mía para decirte que ya me puedes dejar volar, ya que tanto tu sabiduría como tu experiencia ya forman parte de mí.

--------------------------------------------------------------------------

Microrrelat per al concurs "Seguí tus pasos y ellos me alejaron de ti" de Talentocomunicaciones i dedicat a ma mare, Isabel.

Bon dia i gràcies!

Era diumenge, un dia del senyor fosc. La gola no responia quan intentaves parlar i la moquita ja buscava els llavis. Allí gitat al llit i amb 3 mantes d'hivern damunt, podies sentir com la veïna agranava casa o el carrer, te igual, es sent igual dins d'aquesta vella casa. Sabia que no seria el diumenge més divertit de la historia, però hi havia una cosa que feia que m'alçara del llit decidit. Amb la cançó Walk de Foo Fighters, em ficava el calcetí que a mitjan nit vaig perdre davall les tres mantes. M'untava la cama de hidratant, intentant cuidar aquell tatuaje que tant m'encantava. Buscava un mocador per sonar-me i de allí a agafar un got d'aigua per alleujar eixa gola de fumador de 60 anys.

Ara ja podia somriure, en veritat no per haver-me alçat, sinó perquè un diumenge com aquest havia pogut rebre un bon dia d'aquella persona que omplia els meus dies. No demanava or ni la intel·ligència de Einstein, tan sols volia la meua companyia, aquella que la treia de les seues caselles de quan en ves, però que buscava el meu pit per acurrucar-se els dies més gelats o més trists. Aquella que vol que li prepare el seu mateix cafè tots els matins. Que als dies més depriments m'ompli de petons per traure'm una rialla, si cal fent-me cosconelles. Que m'ajuda i em demana ajuda quan fa falta, notant així la confiança mútua.

"Els dies passen

 però la relació viu

i somriu."

                                  B.W

Tisana Tisaneta!!

Crec que el primer record que tinc d'ell fou d'un diumenge, amb el blues del pare a tota veu, allí assegut davant la televisió. Els seus ulls no perdien la mirada de la pantalla i sostenia entre les mans el comandament de la Sega Megadrive. Al baixar per les escales, podia veure com jugava al Sonic, i al arribar baix i adonar-se'n que era jo, m'oferia l'altre comandament per jugar amb ell, clarament acompanyat d'un, "Avui tampoc vas a guanyar-me!".

Ell era prou més major que jo i passava els dies a l'habitació dibuixant, de ves en quant em mostrava el que dibuixava, però s'enfadava si escodrinyava per l'habitació sense estar ell davant. Per a mi la seua habitació n'era la millor, plena de cartells, plena de vida. Sabia que jo faria igual que ell era el meu referent.

Any rere any, compartíem tant bronques dels pares com rialles als videojocs. Recorde lo buida que es quedà la casa quan començares la universitat i més encara quan et tocà l'Erasmus. Crec que aquests anys foren els que em feren créixer diferent a tu, ja que vaig necessitar altre referent per guiar la meua adolescencia. 

Avui, amb artista buscant renom, inclús compartint casa independent, tan sols em queda acabar aquest escrit per mostrar-te tot els meus respectes i mostrar l'orgull d'un germà menut pel seu màxim referent.