dilluns, 27 de desembre del 2021

Querido Ecuador,

Me juré y me perjuré que este año escribiría algo más que dos mini-relatos, y aquí estoy, a 9.262 km en línea recta, saltando un pequeño charco, de Potries. Durán, Ecuador, mi segunda casa y primera de Nadya, mi M’ini. Ya es el tercer año que descansamos por estos lares y ¡Oye! Uno se va acostumbrando a los encebollados a las ocho de la mañana, a los cariocasos, a las tortas, a la cangrejada, a la familia de 15 reunida, a los abrazos, al único beso para saludar, a las risas y a los Izurieta. Todo esto forma parte de nuestra vida desde hace 3 años y ya no hay quien nos lo quite, ni los vómitos ni la diarrea, ¡Aquí se queda! 

Este año ha sido raro, como una montaña rusa. Un ascenso en el trabajo, Nadya consiguió trabajo y empezó su maestría, nos mudamos a Potries, hubo un trimestre de ansiedad, estrés y muerte, aún seguimos con la pandemia de los cojones, nuevos equipos de voleibol, pausa de la vida en la gran urbe para vivir en el pueblo más tranquilitos… Vamos, movidito.

Ecuador ha sido como un golpe de aire fresco, como cuando empiezas una ruta de montaña, que notas que tus pulmones se están limpiando, tus oídos destaponando y tus ojos maravillando. 

Después de dos años sin ver a la familia el corazón se nos ha llenado de amor, y más después de estos años de pandemia. La abuelita Lucy (“LaLocy” de ahora en adelante), la tía Sandrita, las primas Samy y Casi, la tía Karina, el tío Juanito, los hermanos Juanjo y Antonino, las cuñis Gabi y Álex, nuestro querido George, la mamita MariCarmen, la abuelita Carmen y aún me dejo… Todos ellos nos recibieron con los brazos abiertos y nosotros encantados, no podríamos estar más felices. 

Ecuador, esperamos que nuestra visita haya sido grata y que te quedes con un pedazo de nosotros, pues nosotros ya nos hemos llevado un tíquet para volver todos los años. Intentaremos que sea por más de un mes la próxima vez ;)

¡Con amor, Cento!

divendres, 18 de juny del 2021

 Xàtiva

Gràcies a les ensenyanses i consells del meu sensei Jovi, el 2008 vaig prendre la decisió d'escapar-me al Centre de Tecnificació Esportiva de Xest. Un centre on vaig aprendre a jugar a voleibol durant un curs lectiu, 4t de la ESO. La gent que em coneix sabrà que porte 15 anys dedicats al voleibol i que és una de les meues pasions. 

Xest em permitia entrenar durant 14 hores sematnals, dues hores de dilluns a divendres per les vesprades i ejercici físic els dimarts i dijous pel matí. Una bogeria. Allí vaig alcançar la meua forma física més impressionant i crec que mai tornaré a tindre-la.

Per a poder entrar a Xest vaig fer unes proves amb un amic del Potries Volei, ambos quedarem dels últims de la llista, però per sort eixe any acceptaren a tothom. Una gran alegria per a mi. Finalment, tan sols jo em vaig llançar a la aventura de Xest.

Xest és un centre escolar de sencundaria, en el que els becats podiem gaudir de estancia, menjar i estudis (i formació voleibolística) gratuïts. De Dilluns a divendres estavem convivint tots els alumnes a unes residencies, tot molt  pel·liculero. Ens despertaven amb la música que duia cadascú amb un disc, hi havia bulling als novells, jo incluït, però no el pitjor. Però el millor de tot, tots els alumnes estaven ahí per perfeccionar el seu esport preferit: Voleibol, Balonmà, Karate, Taekowndo, Natació, Atletisme, Rugbi, Tennis de taula, Judo, Tennis, Beisbol... entre d'altres.

En Xest vaig coneixer a 6 persones de la meua edat, cursant el meu curs i totes sis venien de la mateixa ciutat, Xàtiva. Ells tenien un equip complet entrenant en Xest, anaven a ser unes males bèsties, però els faltava un jugador, un Libero. Per ahí van allçar les orelles els meus entrenadors de Xest. S'adreçaren a mi per contar-me la jugada, canviar d'equip, del Potries Volei al club de voleibol de Xàtiva per ajudar-los a guanyar el màxim possible. Jo vaig tindre dubtes en abandonar el meu equip de tota la vida, el equip en el que em vaig enamorar del voleibol, però després de parlar amb Jovi, el meu sensei, la decisió ja estava pressa. 

Vaig coneixer a tot el club de Xàtiva, famílies involucrades al 1000% en el voleibol, amb tots els fills clavats al club i tots els caps de setmana llançant crits al pabelló de voleibol, tot un goig. Ara teniem el equip complet:

  • Rafa #1, Opost i Capità
  • Carlos #6, Col·locador
  • Pau #8, Ala
  • Àngel #7, Ala
  • Vicent #3, Central Polivalent
  • Roberto #14, Central
  • Cento #15, Libero 

Va ser tot un goig jugar amb ells tot el any i arribar a ser 5ts del Campionat d'Espanya, mai ho havera esperat, però així va succeïr. Ara 12 anys després, vos deixe un dels partits en el que guanyem a Elche (2ns en el Campionat d'Espanya). No s'ho perdau, és al·lucinant el nivell que hi havia en uns xicons de 16 anys.

 
 

diumenge, 4 d’abril del 2021

Fa nou anys que...

Fa nou anys que, tornant a casa en les falles 2012, no sabia que la meua vida donaria una volta de campana...

Fa nou anys que, vaig dormir-despert i somniava que la gent del meu voltant se'm reia de mi...

Fa nou anys que, vaig pensar que inclòs el meu insomni molestava als meus companys...

Fa nou anys que, dia rere nit vaig pensar que era una persona amb diversitat funcional i que el meu voltant m'ho amagava, però per l'espatlla em fregien viu...

Fa nou anys que, vaig despertar tot sol a casa, sense forces per anar a la universitat, a més pensava que els meus amics estaven fugint de la meua companyia... Era tanta l'angoixa que vaig necessitar trucar-los per a saber on estaven, ells més tranquils que un orgue, dormien a casa d'altres amics. De cop i volta, apareixien frases a les pàgines web que freqüentava, frases dels meus amics rient-se de mi. Jo amb els nervis a flor de pell, mirava per la finestra amb les persianes baixades per si m'estaven espiant...

Fa nou anys que, a una quedada d'amics, en la seua casa, rodejat d'Erasmus, vaig veure com em convertia en una mona de fira on tots miraven el que feia per tindre material per a poder riure's...

Fa nou anys que, amb la ira pels núvols li vaig donar una serenata als meus amics per què els havia "descobert" fent burla de mi...

Fa nou anys que, no vaig poder dormir bé durant dues setmanes...

Fa nou anys que, va esclatar tot al meu interior i tan sols podia plorar i plorar...

Fa nou anys que, vaig tornar a casa els pares, ells sense saber que havia passat, preguntant als meus amics i atribuint-ho a la marihuana...

Fa nou anys que, vaig plorar com un nadó davant dels meus pares...

Fa nou anys que, vaig començar a pensar que el meu cosí era en realitat fill meu i de la meua exparella...

Fa nou anys que, vaig pensar que el meu cosí, el meu oncle i jo érem germans...

Fa nou anys que, al hospital amb ma tia, vaig pensar que era el pare de ma mare i tota la meua vida era fruit d'un avi senil...

Fa nou anys que, vaig pensar en el suïcidi...

Fa nou anys que, vaig entrar a la zona de psicòtics del hospital...

Fa nou anys que, vaig pensar que la meua vertadera mare era una dona de l'hospital amb greus problemes psicòtics...

Fa nou anys que, vaig demanar una abraçada a tots els pacients de la sala i em feien callar i asseure'm al meu lloc, que no coneixia de què eren capaços...

Fa nou anys que, la dona que s'escapava tots els matins de la seua habitació i feia de Superdona em despertava...

Fa nou anys que, em van contar que aquesta dona havia assassinat als seus dos fills amb un martell...

Fa nou anys que, vaig abraçar aquesta dona per deu minuts...

Fa nou anys que, vaig creure que tenia un greu problema amb el comunisme i el meu tipus de vida...

Fa nou anys que, vaig dormir durant una o dues setmanes a l'hospital...

Fa nou anys que, vaig estar durant sis o nou mesos amb pastilles anti-psicòtiques...

Fa nou anys que, vaig deixar de comprendre el meu exterior per comprendre el meu interior...

Fa nou anys que, vaig pensar que el meu entorn vivia en quatre dimensions i jo tan sols en tres...

Fa nou anys que, el meu cervell va intentar entendre la vida aprofundint amb la dimensió del temps...

Fa nou anys que, vaig començar a aïllar-me del món utilitzant la música...

Fa nou anys que, els meus amics i familiars intentaren comprendre que em passava...

Fa nou anys que, els meus amics i familiars estiraren la mà per a traure'm d'aquell maleït pou...

Fa menys de nou anys que, vaig recaure al nadal pensant que el soroll d'unes obres eren gent intentant entrar a robar...

Fa nou anys que, jo no era jo i tot això va passar...

Gràcies!