diumenge, 4 d’abril del 2021

Fa nou anys que...

Fa nou anys que, tornant a casa en les falles 2012, no sabia que la meua vida donaria una volta de campana...

Fa nou anys que, vaig dormir-despert i somniava que la gent del meu voltant se'm reia de mi...

Fa nou anys que, vaig pensar que inclòs el meu insomni molestava als meus companys...

Fa nou anys que, dia rere nit vaig pensar que era una persona amb diversitat funcional i que el meu voltant m'ho amagava, però per l'espatlla em fregien viu...

Fa nou anys que, vaig despertar tot sol a casa, sense forces per anar a la universitat, a més pensava que els meus amics estaven fugint de la meua companyia... Era tanta l'angoixa que vaig necessitar trucar-los per a saber on estaven, ells més tranquils que un orgue, dormien a casa d'altres amics. De cop i volta, apareixien frases a les pàgines web que freqüentava, frases dels meus amics rient-se de mi. Jo amb els nervis a flor de pell, mirava per la finestra amb les persianes baixades per si m'estaven espiant...

Fa nou anys que, a una quedada d'amics, en la seua casa, rodejat d'Erasmus, vaig veure com em convertia en una mona de fira on tots miraven el que feia per tindre material per a poder riure's...

Fa nou anys que, amb la ira pels núvols li vaig donar una serenata als meus amics per què els havia "descobert" fent burla de mi...

Fa nou anys que, no vaig poder dormir bé durant dues setmanes...

Fa nou anys que, va esclatar tot al meu interior i tan sols podia plorar i plorar...

Fa nou anys que, vaig tornar a casa els pares, ells sense saber que havia passat, preguntant als meus amics i atribuint-ho a la marihuana...

Fa nou anys que, vaig plorar com un nadó davant dels meus pares...

Fa nou anys que, vaig començar a pensar que el meu cosí era en realitat fill meu i de la meua exparella...

Fa nou anys que, vaig pensar que el meu cosí, el meu oncle i jo érem germans...

Fa nou anys que, al hospital amb ma tia, vaig pensar que era el pare de ma mare i tota la meua vida era fruit d'un avi senil...

Fa nou anys que, vaig pensar en el suïcidi...

Fa nou anys que, vaig entrar a la zona de psicòtics del hospital...

Fa nou anys que, vaig pensar que la meua vertadera mare era una dona de l'hospital amb greus problemes psicòtics...

Fa nou anys que, vaig demanar una abraçada a tots els pacients de la sala i em feien callar i asseure'm al meu lloc, que no coneixia de què eren capaços...

Fa nou anys que, la dona que s'escapava tots els matins de la seua habitació i feia de Superdona em despertava...

Fa nou anys que, em van contar que aquesta dona havia assassinat als seus dos fills amb un martell...

Fa nou anys que, vaig abraçar aquesta dona per deu minuts...

Fa nou anys que, vaig creure que tenia un greu problema amb el comunisme i el meu tipus de vida...

Fa nou anys que, vaig dormir durant una o dues setmanes a l'hospital...

Fa nou anys que, vaig estar durant sis o nou mesos amb pastilles anti-psicòtiques...

Fa nou anys que, vaig deixar de comprendre el meu exterior per comprendre el meu interior...

Fa nou anys que, vaig pensar que el meu entorn vivia en quatre dimensions i jo tan sols en tres...

Fa nou anys que, el meu cervell va intentar entendre la vida aprofundint amb la dimensió del temps...

Fa nou anys que, vaig començar a aïllar-me del món utilitzant la música...

Fa nou anys que, els meus amics i familiars intentaren comprendre que em passava...

Fa nou anys que, els meus amics i familiars estiraren la mà per a traure'm d'aquell maleït pou...

Fa menys de nou anys que, vaig recaure al nadal pensant que el soroll d'unes obres eren gent intentant entrar a robar...

Fa nou anys que, jo no era jo i tot això va passar...

Gràcies!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada