Taxi Teheran

Una pel·lícula iraniana a la pantalla gegant. Mostrant-nos la vida com una pel·lícula. Demostrant que tant els drames com l'acció no estan tan sols a les pel·lícules. Sinó que des d'un taxi i parlant sobre la vida d'un client, un pot veure una pel·lícula, distant, amb protagonistes, antagonistes i molts problemes.

Despullant la vida tan sols amb els gestos i focalitzant en els xicotets detalls, que vists des de la gran pantalla poden arribar a ser grans revelacions. Per després, al sortir corrent d'allí per a poder agafar l'últim bus que em portaria a casa, amb el cos gelat, ja que de l'estiu ja no se'n sap res per ací, aprendre a valorar el teu dia a dia. Saber que aquells xicotets detalls poden dir-te molt, deixar de mirar endins de nosaltres mateixa per a comprendre millor el que ens envolta i la gent que hi habita en ella.

Avui no volia escriure, però el moment ho requeria. No volia parlar de coses ja aclarides, ni de futurs pròxims, ni de passats ja passats. Tan sols aportar un detall més a aquest xicotet món creat a la gran xarxa, per veure si m'entretenia.

Nunca fue más real

Eran las tres de la mañana, iba ebrio cual mono borracho, y solo me apetecía ir a la cama, coger el portátil y buscar en las ‘cams’ en directo para poder masturbarme. Allí estaba yo arriba, abajo, abajo y arriba. Se hizo casi de día cambiando de video en video para encontrar el perfecto. Finalmente pude acabar, y con mi miembro aún en la mano me dormí, para después despertarme y poder ver que  seguía allí tocándose en la pantalla.

-----------------------------------------------------------------------------

Microrrelat per al 1r concurs de microrrelats "Breves Carcajadas" de Diversidad Literaria

Adéu Tupixo

Moltes gràcies per tot. Busca't, troba't i dóna'm el plaer de tornar-te a conèixer.

Pel·lícules

Després de passar una temporada empastifant els meus dies amb històries reals o imaginàries. On sempre hi ha un protagonista que se't presenta, ens enuncien uns problemes que el protagonista ha de solucionar, creant així el nus de la història i finalment els resol de la manera idònia o almenys ho intenta, donant així al espectador forces o esperances en la lluita per qualsevol problema.

Ara mirant més enllà de les pel·lícules, ja siguen ficció o bibliogràfiques, un pot extrapolar allò que ha vist i a aprés al seu dia a dia. Sempre mirar endavant, lluitar per les injustícies, demostrar la teua estima per les persones que vols, lluitar contra la societat borrega, lluitar per aconseguir els teus somnis o qualsevol altre valor que se't passe pel cap. 

Extrapolant-ho, un pot veure que no és tan fàcil fer allò que el protagonista de la pel·lícula fa, en dues hores, i tal vegada siga això el que faja decaure a molts. El fet de no obtindre resultats immediats. Creure que tot allò que ha fet, ja siguen 1 setmana, 3 mesos o 1 any, ha estat en va.

Per aquesta raó, un es para a pensar i veu que totes les lluites que ha hagut al món no han estat immediatament resoltes. I que si el teu problema és fumar, tal vegada de la nit al matí deixar de fumar al despertar-te, després de menjar, mentre xarres amb els amics o quan acabes de follar amb el teu company, siga una muntanya més alta que l'Everest...

Jo, fidel seguidor d'aquests problemes, li he buscat sempre alguna manera de donar-li la volta. Encoratjant el cos amb una voluntat vertiginosa, però no per a escalar aquestes muntanyes més grans que l'Everest com abans he dit, si no per aprendre a dividir aquests murs i convertir-los en muntanyes con la Safor, on el meu cos n'està més acostumat a lidiar.

"Divide y vencerás decía alguien anterior a mí. 

No es verdad que David venció de un solo golpe a Goliat."

                                    B.W

Inicio

És curiós, almenys, que en els ordinadors de "Finestra" que el lloc des d'on podem apagar-lo es diga inici...

Ara fora del meu rang de confort, allà on les meues amistats no havien pensat acudir, en tota la seua vida. Allà em trobe jo, en una casa vella però viva, amb gent que segueix convisquen amb la societat. Aquesta gent vorejant els cinquanta, té més vitalitat que joves de vint anys d'on vinc...

Ací sense un bar determinat per anar a fer una birra i compartir opinions amb els amics, perquè tampoc hi són clar. Tota la gent que veig és gent que veig per primera vegada, i tal vegada no la tornaré a veure. Hi ha parcs que alberguen joves, i no tant joves, ja siga per beure, fumar, fer esport o simplement contemplar com el vent mou les fulles...

Així com a la meua zona de confort les coses se'm feien mecànicament, el cap treballava poc i aquest es reservava per a moments més importants o simplement diferents. Aquí, el cap s'alça actiu, i s'adorm actiu. Que faré demà que he fet avui, on podré passar les hores que abans passava cara l'ordinador o amb els amics...

Ara note que tant la meua ment com el meu cos es troben desperts, s'han despertat d'un somni, i han de buscar-se la vida, així com un nen aprèn el significat d'una paraula o descobreix que ha d'anar amb cura amb els cotxes...

Ara i aquí, entenc perquè dintre del botó d'inici trobem el d'apagar, ja que tal vegada, no sempre, clar, per iniciar novament, primer hem d'apagar algunes parts...