Una pel·lícula iraniana a la pantalla gegant. Mostrant-nos la vida com una pel·lícula. Demostrant que tant els drames com l'acció no estan tan sols a les pel·lícules. Sinó que des d'un taxi i parlant sobre la vida d'un client, un pot veure una pel·lícula, distant, amb protagonistes, antagonistes i molts problemes.
Despullant la vida tan sols amb els gestos i focalitzant en els xicotets detalls, que vists des de la gran pantalla poden arribar a ser grans revelacions. Per després, al sortir corrent d'allí per a poder agafar l'últim bus que em portaria a casa, amb el cos gelat, ja que de l'estiu ja no se'n sap res per ací, aprendre a valorar el teu dia a dia. Saber que aquells xicotets detalls poden dir-te molt, deixar de mirar endins de nosaltres mateixa per a comprendre millor el que ens envolta i la gent que hi habita en ella.
Avui no volia escriure, però el moment ho requeria. No volia parlar de coses ja aclarides, ni de futurs pròxims, ni de passats ja passats. Tan sols aportar un detall més a aquest xicotet món creat a la gran xarxa, per veure si m'entretenia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada