He escrit ja tantes vegades que ja no recorde la primera vegada, però se que sempre he tingut dues maneres per a escriure. Una d'elles és contar coses que em marcaren tant per a bé com per a mal. L'altra manera és a base d'allò que anomenem inspiració, ja siga per reflexionar sobre la vida, sobre els sentiments o sobre moments. Ara després de canviar de tipus de vida, de gent, de pensaments, me n'adone de lo difícil que és que aparega aquesta inspiració. Per a sentir-me inspirat, abans tan sols tenia que pensar i deixar els dits surant pel teclat. Ara més bé necessite meditar-ho i contemplar-ho, per així comprovar que cap error se m'escapa. Abans els pensaments fluïen i fluïen, no em feia falta visualitzar el final per donar un pas endavant. Ara més bé la testa es troba ennuvolada, com si una espesa boira em tapara les paraules. Pareix que la ciutat es troba dins de les meues neurones, amb el soroll dels cotxes, la gent passant accelerada pel teu costat, sense parlar entre elles, amb els cascs i un mar d'angoixa a dins. L'únic moment que comence pensar fluid per escriure, es aquests deu minuts abans d'adormir-se, on tot són pensaments un tant estranys, ajuntant converses diferents, parlant tot sol o visualitzant una conversa amb una o més persones... Per desgracia, aquests pensaments no queden escrits i com forme venen, desapareixen. Tal vegada aquells escriptors, inventors o qualsevol persona que crea l'art, sap aprofitar aquests deu minuts on el cervell fa milions i milions de interconnexions creant així un cúmul de sabuderia per a la historia.... O tal vegada aquests siguen els meus deu minuts i açò tan sols es una de les interconnexions estranyes del....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada