Casa

Tornar a casa, després de 2 mesos allà on estic formant altra vida ha estat millor del que mai podria arribar a pensar. Molta festa, clar, però sobretot rencontres amb aquells que son tota la meua família. Un sopar, rere altre, un dinar rere altre. Unes rialles descontrolades i uns somriures acompanyats de "Tenia ganes de tornar-te a veure"...

El viatge començava compartint cotxe; Un militar, una organitzadora de esdeveniments i una infermera feren d'aquelles tres hores, interessant quant menys. Obligant-me a deixar l'AVE per pensar en compartir cotxe, ja no pel preu sinó per la diferencia de qualitat personal entre un i l'altre.

A la capital del meu país, m'esperaven quatre companys de sofriments enginyerils. Històries rere anècdotes, la festa començava, una botella per cap, cartes i papes triturades. D'aquella nit encara avui tinc moltes llacunes, però se que vaig compartir vida amb ells, i ells amb mi. Contant moments passats que tan sols ens podien fer riure. Brindant per aquells que no pogueren estar allí físicament ni espiritualment. Abraçades i xarrades sobre el futur feren de la nit, tan màgica com ho pensava...

El despertar no va ser el millor que va passar... Cap enterbolit, gola resseca i cos amoratat... que collons férem... Saló per a neteja integral, coses trencades arreu, i cares de mort-vivent... quina nit...

Ja havia passat el primer sopar, tocava viatget amb tren, una hora que paregueren deu i la família directa esperant-me. Ells m'esperaven i volien saber-ho tot, veure que estava gaudint allà al centre d'Espanya. Van escoltar amb les orelles preparades i jo tan sols podia gaudir dels seus assentiments i d'aquella fideuà que va curar tota ressaca existent...

Ja havia passat el millor dinar que havia tingut des de feia un mes i mig. Una migdiada oportuna em va donar forces per afrontar la segona nit. Tan sols érem un simple trio, però un trio que sabia que volia fer eixa nit. Unes cerveses a Pego ens encetaven la nit, passant per sopar tan tranquils i el festival començava. Nosaltres pagant entrada per veure Djs i la música ja va fer tot el necessari per transformar-la en una nit al·lucinant. Ballant, bevent, sobretot, i rient. Veiérem com algú sofria a causa del alcohol però a nosaltres ens tocava seguir. Disfresses de Halloween i més alcohol acabaren per saturar-nos, però els acudits 'Panderils' i les anècdotes que ens feren riure tant en el seu temps no paraven...

Altra vegada despertar, després de tan sols quatre hores, i amb la ressaca inoportuna. El patiment del cos no parava. Moradures pels genolls, antebraços fulminats. Açò era massa per a la carabassa... Aquesta vegada tocava dinar amb altra família, una família gegant, que havia compartit des del voleibol, a la infància, fins a la secundaria. Tot un món de vida concentrat en quinze o més persones. Allà la muntanya, allunyat de tota civilització, em sentia en casa, no hi havia gent escoltant música pels cascs ni parlant pels mans lliures del mòbil. No hi havia cotxes ni semàfors, tan sols ells i la natura. Una paella ben bona i més alcohol, acompanyat d'algun que altre 'cigarret', feren que les rialles foren ensordidores. Recol·lectant informació de tots i cadascun d'ells, ens ficàrem al dia i allí comprengué que la meua família està ací, a Potries, a València...

Després de netejar eixes cinc hores a la muntanya, ja gairebé havia acabat la meua ronda de contactes, ja els havia vist a gairebé tots. Tan sols quedaven dos, dos que del sopar no se m'escapaven. Ja tenia ganes de tornar-los a veure, aquells en els que puc contar per a absolutament tot. Aquells que han format part de la meua vida molt més que molts altres, per molt que als demes fera més temps que els conegués. Tan sols veure que no podien parar de somriure i que no havia mort ningun llaç entre nosaltres, em feia gaudir del orgasme més plaenter de ma vida. El sexe es transformà en un tema principal de conversa i les bromes entre nosaltres mai havien estat tan autèntiques. Cap llaç de matrimoni ens unia i deixàrem fluir els nostres propis sentiments. Mai podria haver gaudit tant de tres hores, poques però intenses...

I ara avui, després de tornar a veure que la meua família està ací, res ni ningú m'impedeix tornar a la gran ciutat per seguir el meu camí, ja que se de primera mà que ells n'estaran més contents si estudie i treballe d'allò que em plena la testa.

Moltes gràcies.