Riu de tu

Vull abraçar-te,
sense presa i amb pauses
per besar-te tota sencera,
o tal vegada ambdues,
a la vegada.
Vull acaronar-te els cabells,
estirar-te'ls,
fins que et moleste
i haja de disculpar-me.
Vull saber si estan suaus
els teus llavis,
també rugosos
i més si hi són mullats.
Al matí vull un cafè,
com també,
compartir un bon dia
amb tu.
No vull matins emprenyats
menys amb tu,
com tampoc matins
de princeses
i prínceps blaus.
Tal vegada siguin corrents
els dies blaus,
però també en vull
de verds, rojos
i multicolor.
Vull veure
la teva espatlla nueta
pel matí,
tarda
i nit,
com també
els teus pits,
i acaronar-los,
besar-los,
mossegar-los
i el millor
prémer-los.
No vull que
els teus ulls
esperen que
per la porta del teu davant
entre jo,
sinó que al tu entrar
ja hi siga jo dins.
Vull abraços per l'espatlla
al alba
o millor al despertar-nos-en.
Vull discussions sense sentit,
en les que ni tu,
ni jo,
canviem de parèixer.
No m'interessa
veure't plorar,
vull sempre veure't
somrient,
o el seu defecte,
sent feliç.
Vull aprendre
de tu,
del teu cos,
i dels teus fets,
així com
que aprengues
dels meus fets,
del meu cos,
i sobretot de mi.
Mai ningú podrà dir
que camine sense sentit,
si hi ha un fi en aquest,
però sobretot si camine
en qui estime.
Al costat d'un penya-segat,
o al d'un riu,
o al d'un museu,
o al d'un concert,
o al d'un camí empedregat,
o sinó al d'una casa vella,
que se'n sent els seus cruixits,
qualsevol d'aquests
serà un bon lloc
per dir-te que
t'estime,
o els seu defecte
que t'enyora,
o que t'espere,
o que m'encantes.
No puc explicar l'amor,
com molts han intentat,
però se que aquest sentiment
no hi és,
ni felicitat,
ni tristesa,
ni ira,
ni molt menys depressió,
ni confusió,
ni tots aquells sentiments
que no en siguen amor,
aleshores per descarte
ets simplement
tu,
tu provoques
un sentiment,
que em posa feliç,
si no ets a prop, tristesa,
si et passa alguna cosa, ira,
si no parle amb tu durant un temps,
depressió,
confusió al comparar-te amb mi,
i puc seguir però,
  prefereixo deixar d'escriure
i anar a buscar-te.

Enfocándonos

Mai res fou etern, tampoc instantani. No hi ha creixement en la constància, menys en la irregularitat. Si el cel fos avui verd, hi haurien mil versos per descriure'l, però és blau, com tots els dies, i tal vegada ja s'haja escrit massa d'aquest. Els fanals del carrer mai intentaren il·luminar el camí, sinó, a les persones tristes que caminen per ell, sols perquè necessiten veure que hi ha alguna llum que els enfoca a ells, que no són simples cossos caminant o surant per la terra. Al tornar-se negre, si hi ha perles brillants, mai hi ha prou versos per descriure'l. Per això, hi ha gent que a la nit no dorm, però al  dia o tarda tampoc. I tu diràs: "no estan bojos aquests?" I tant, però i tu? No ho estàs?

Pica y muere

Culo hinchado, mosquito volando. Cara hinchada, mosquito volando. Brazos hinchados y piernas también, pero el mosquito sigue volando. Espalda hinchada, cuerpo ya preparado para desinflar, aunque el mosquito sigue volando. Hay días que uno preferiría volar y nunca ser picado, aunque bueno, él morirá hoy, yo tal vez dure hasta mañana.

99.9

Nadie dijo que el 99 tuviese tan solo un número, así que escribo sabiendo que este no es el 100, ya que lo reservo para algo diferente de lo de siempre.

No soy una ventana,
Tampoco una puerta.
Tal vez no sea un pomo,
Ni tan si quiera una mesa.

Es verdad que ser un candelabro
No molaría.
Pero,¿ y ser una taza del váter?
Peor seria ser el papel en si.

¿Me parezco a una bandera?
Ondearía sin parar y
Me pararía en seco al ver una hormiga,
Aunque ya se que no lo soy.

Voy por la calle y la gente no me mira,
¿Soy un mueble de IKEA?
No, esos al menos tienen alguna complicación.

Bueno, ¿Y un PC?
Eso tampoco seria malo,
Pero sería triste que te utilizase
Gena ¿No?

Esta noche me he quedado sin ser,
Tal vez en unas horas cambie,
Que mas da, ya nadie valora
Los objetos inanimados.

Por todo esto creo que
Al andar y no caminar
Uno observa, ve, y borra.
Así mañana puede volver
A caminar sin andar.