dijous, 1 de setembre del 2022

La senyora del temps - Capítol 1: Una pedra

         Divendres, Isa té setze anys i està plorant asseguda al porxo de l'entrada de la casa de la metgessa. És un dia radiant de dotze de juny, on la calor bada les pedres, i els núvols són inexistents. Isa s'ha cobert del sol allí davant la porta, com tants altres dies però avui és un dia molt especial. És el seu aniversari i creia que els seus amics i amigues anaven a fer-li una sorpresa a l'institut. Pepa, la metgessa, a l'escoltar-la plorar obri la porta de la consulta i se la veu asseguda amb el capbaix. 

- Isabeleta, altra vegada per ací? Què ha passat aquesta vegada? - diu Pepa amb to maternal.

- Res doctora... - diu Isa amb la veu tremolosa.

Isa du tot l'any pensant en aquest dia, ja que setze anys ja l'acosten a la majoria d'edat i li haguera agradat que els seus amics li hagueren fet una sorpresa a les classes o al pati, com ella li va fer a Antoni.

- Isabeleta, avui ja no teniu classe? Que prompte comença l'estiu per a vosaltres - diu la metgessa, ja que són les dotze del migdia.

- M'he escapat, estic farta!! - diu Isa netejant-se les llàgrimes.

- Bon dia Pepica!! - diu un veí del poble amb el cabàs al muscle, Carles.

Carles, té un hort amb una fanecada, i segons la temporada ell planta de tot. Ara està plantant tomaques, anficosos, cebes, carabassí i pebreres. Als seus seixanta-sis anys, ja fa tres anys que es va prejubilar i ara aprofita per a fer tot allò que li plena l'ànima.

- Que li passa a Isa?? - diu Carles espantat.

- Doncs no sé, no crec que li faça mal res - diu Pepa amb un somriure a la cara.

- Les xiquetes d'avui en dia que comencen abans l'estiu que ningú - diu Carles amb una rialla tímida.

Isa, sabent que avui no seria bon dia per a contar-li les penes a Pepa, es va alçar i va fugir corrents de la consulta. 

- Isa, vine a les tres de la vesprada i xarrem, que ja hauré acabat!! - diu Pepa abans que Isa estiguera massa lluny.

Isa li va alçar el dit cor de la mà esquerra d'espatlles mentre girava el cantó del carrer.

- Aquestes xiquetes d'avui en dia que mal educades... - diu Carles amb to paternalista.

No poder desfogar-se amb la metgessa va fer enfadar més a Isabel. Mentre corria va veure de front l'ermita del poble. De cop i volta, va decidir pujar cap amunt, passant pel calvari i les catorze creus de la passió de Crist. Isa tan sols mirava cap a baix per a no caure's, ja que la pujada era de pedres i no precisament uniformes.

A l'arribar quasi a l'ermita, el camí es dividia en dues pujades circulars que donaven a l'ermita, a l'esquerra una rampa que el poble la denominava la "rampa de l'infern" i a la dreta una pujada escalonada denominada "els escalons del cel". Isa va parar per respirar cinc segons i girant el cap d'esquerra a dreta, no sabia que seria millor, però estava tan enfurida que va tirar per la rampa de l'infern amb totes les forces que li quedaven. Pas rere pas, cada vegada veia més gran l'ermita, estava a punt d'aplegar quan no va veure l'últim escaló que donava a la plaça de l'ermita. Isa va trepitjar i va caure de cara en meitat de la plaça. Amb arrapades i colps als braços va tractar d'alçar-se, tapant-se el cap perquè la caiguda l'havia marejada. Isa va tancar els ulls per deu segons i va respirar profund per acabar amb un crit que va espantar a tots els teuladins dels xiprers.

A l'obrir de nou els ulls, Isa es trobava contrariada, el clima havia canviat i el cel començava a encapotar-se de núvols entre blanc i gris que no li agradava res a Isa. El sol ja no espurnejava i es veia tot el paisatge de la Safor com mai. Potries i els pobles del voltant brillaven amb colors intensos, com definits amb retolador i al fons, la mar, més blava que mai, tot era molt estrany.

Isa va decidir que era hora de baixar i anar cap a casa, que segur que els professors ja havien cridat als pares i l'estarien buscant enlloc. Es disposava a baixar el primer escaló "del cel" però havia vist alguna cosa estranya al centre de la plaça, alguna cosa que mai havia estat allí durant els seus setze anys, i això que pujava varies vegades al mes. Era una pedra amb forma de rellotge, amb les seues manilles i els seus números marcats també amb pedres, marcava l'hora actual, les 12:23, però no es movia. De cop i volta la manilla dels minuts es va moure i ja marcava les 12:24. Isa es va fregar els ulls com si es tractés d'un somni, ja que allò pareixia una burla. Isa, tocant la manilla de les hores va estar a punt d'avançar-la però va decidir tornar enrere, en concret cinc hores abans, al voltant de les 07:24 que encara no hauria despertat. De sobte el cel va fer com si es tractara d'un rellotge i va tornar enrere, a les 07:24 encara no havia eixit el sol, però ja quedava poc per a l'amanèixer. Isa es va espantar i es va alçar per a fugir corrents a casa, quan ja estava per meitat de les escaleres "del cel" va topar amb una persona de dos metres, amb uniforme de policia, però no de l'època actual, era roig i duia boina roja també, amb un dibuix minimalista d'un rellotge al centre en colors daurats.

- Bon dia, vosté ha comés la infracció 347D del estatut del temps, em pot deixar el seu carnet del temps? - Va dir seriosament el policia.

Isa, amb la boca oberta, no comprenia que estava passant i tan sols se li va escapar un "aah" tímid i tenia els ulls rojos de tanta plorera.

- Veig que vosté ha consumit estupefaents i això agreujarà la seua condemna, com no tindrà el carnet em dispose a imposar-li la respectiva pena. Se'n va deu anys al futur. - Deia el policia mentre movia les manilles d'un rellotge daurat que portava a la monyica esquerra.

Altra vegada, el cel i tot l'entorn va començar a canviar, passant per totes les estacions dels anys, canviant els fullatges, els colors, el sol, la lluna, gent pujava i baixava sense adonar-se de la seua presencia, eren com fantasmes. Per fi el cel i tot es va aturar, el cel era molt paregut a l'anterior i els xiprers tenien el mateix aspecte que abans. 

- Si té qualsevol problema amb la pena imposada, quan es trobe en millors condicions pot acudir a l'oficina del temps més propera, al cim de la Safor hi ha una. Adeu-siau. - El policia es va acomiadar amb cap gest a la cara.

Isa no comprenia res, es va agafar el cap i va tancar els ulls, pensava que seria un somni o tal vegada la caiguda li va fer més mal del que es pensava. Es va alçar i amb un poc de mareig va decidir tornar a casa, baixant l'ermita i ja estava pensant en agafar el llit i dormir fins a l'endemà. Vaja aniversari li havia tocat...

A l'eixir del camí de pedres, va començar a veure coses estranyes, hi havia edificis canviats, arbres nous al carrer, edificis que pensava que estaven en obres i com sempre, al carrer no hi havia gent. Potries, un poble amb mil habitants i els trenta graus de temperatura evitaven que hi haguera molta gent al carrer. A l'arribar a sa casa, Isa va veure que alguna cosa havia canviat a la porta, però no sabia el que, pareixia més nova, més lluenta. Els seus pares devien estar treballant, per l'hora que era, i la casa era buida. Sense mirar molt el seu entorn, es va tirar al sofà i va tancar els ulls durant una estona esbufegant com mai.

A Isa la va despertar un crit ensordidor d'una dona, era una dona menuda, d'uns seixanta anys, amb els cabells blancs i amb ulleres davall dels ulls.

- Isabel?? - Va dir la dona amb la boca oberta i els ulls com a plats.

- Tu qui eres?? - Soltà Isa contrariada.

La dona va abraçar corrents a Isa sense respondre a la seua pregunta, va començar a plorar i es va tirar a terra dient:

- On has estat?? Fa deu anys que no sabem on estaves?? Estàs bé?? Dus la mateixa roba de quan vas desaparèixer. - Va dir la dona tocant-li els braços, el cap, la panxa, l'esquena.

- Mare?? - Isa estava espantada

- Clar que soc ta mare!! Has que contar-m'ho tot però ja!! - Va dir sa mare alterada

- Isa, i aquest rellotge daurat?? No l'he vist mai...


CONTINUARÀ...

Imatge de DALL·E 2 amb la següent frase:
Girl in a hermitage on the ground and found a rock watch clock

Aixina escomença la llarga història d'Isa, una jove del poble de Potries, t'ho perdràs?

2 comentaris:

Pep ha dit...

guau! Tira-li Martí! Pinta bé eixa història! A vore més, a vore!

Anònim ha dit...

Isa vol temps, ella dirà! ✊🏼

Publica un comentari a l'entrada