Caminar. Amb aquest confinament m'he adonat de la necessitat de l'ésser humà per caminar. Un dia, dos dies, una setmana el cos pot romandre amb poc moviment, però amb el pas dels dies, les articulacions comencen a cruixir i et fan mal sense necessitat d'haver-te donat cap colp. Tot això em recorda el sentiment d'incertesa que sofrisc quan veig dues persones de més de vuitanta anys però que ambdues persones són completament diferents en qüestió de capacitat física. És clar que caldria tindre en compte més coses, com el seu passat, malalties, estil de vida o inclòs els caràcters, però igualment sempre se'n ve al cap, que el cos humà es va apagant a mesura que nosaltres mateixa fem ús d'ell, quant més l'usem més dura.
Són simples reflexions d'un vint-i-nou d'abril, tancat a casa i amb 6 kg més de greix...
