Al matí, els rajos de sol penetren en la meva cara,
un dia nou i alegre m'espera.
Però els meus braços no responen,
el meus meus pensament m'expulsen del meu cap,
i el sabor agre, de taronges podrides, recorre el meu interior.
-Què em passa?
Gitat al llit desitjant sortir al carrer i saltar,
però els meus sentits no em fan cas.
i baix al carrer hi ha gent passant-s'ho bé,
fins i tot els pardals somriuen avui.
-Per què no puc jo fer el mateix?
Em criden per a dinar,
-Sí, ara baixe.
No m'escolten,tan sols m'escolte jo.
El meu germà respon per mi,
diu que dec estar descansant, que ahir m'ho vaig passar de puta mare.
Els meus ulls es tanquen.
-Que vaig fer ahir? pensava.
A la tarda el telefon sona.
-Qui deu ser?
-Quina hora és?
Ma mare agafa el telefon
-Qui és?
-No,està dormint.
Tan sols vaig poder escoltar això,
no podia estirar els meus braços,
i feia una olor fastigosa la meva habitació.
Mire baix del llit,
i com si de l'home del sac es tractara
regire la mirada ràpidament, amb cara de pomes agries.
-Que era això?
-Ho havia fet jo?
Preguntes sense resposta.
I jo amb ganes de sortir al carrer,
veure els xiquets somriure a la plaça,
i a tots feliços per què és diumenge.
Però no puc fer res, de res.
Tanque els ulls desitjant no tornar a obrir-los més avui.
(tanca els ulls i una llàgrima recorre tot el seu rostre)
Jo no sé que va fer anit,
però en l'únic moment que el vaig veure,
estava a terra i tots els seus amics l'intentaven alçar.
Sense saber parlar deia que volia anar-se'n de "parranda".
(Una veu plorosa crida)
-I tu que vas fer!!?
-Jo el vaig dur a casa, que tenia que fer? Deia plorós també.
Una història inacabada i amb molts més episodis.
Però tots ells amb el mateix fi.
El d'una ment buida, un cos castigat i plors per por....
"Caminando comprobé lo que pensaba:
la vida es una fiesta
si uno siempre hace lo que ama ."
Anónimo
