un dia nou i alegre m'espera.
Però els meus braços no responen,
el meus meus pensament m'expulsen del meu cap,
i el sabor agre, de taronges podrides, recorre el meu interior.
-Què em passa?
Gitat al llit desitjant sortir al carrer i saltar,però els meus sentits no em fan cas.
i baix al carrer hi ha gent passant-s'ho bé,
fins i tot els pardals somriuen avui.
-Per què no puc jo fer el mateix?
Em criden per a dinar,
-Sí, ara baixe.
No m'escolten,tan sols m'escolte jo.
El meu germà respon per mi,diu que dec estar descansant, que ahir m'ho vaig passar de puta mare.
Els meus ulls es tanquen.
-Que vaig fer ahir? pensava.
A la tarda el telefon sona.-Qui deu ser?
-Quina hora és?
Ma mare agafa el telefon
-Qui és?
-No,està dormint.
Tan sols vaig poder escoltar això,no podia estirar els meus braços,
i feia una olor fastigosa la meva habitació.
Mire baix del llit,
i com si de l'home del sac es tractara
regire la mirada ràpidament, amb cara de pomes agries.
-Que era això?
-Ho havia fet jo?
Preguntes sense resposta.I jo amb ganes de sortir al carrer,
veure els xiquets somriure a la plaça,
i a tots feliços per què és diumenge.
Però no puc fer res, de res.
Tanque els ulls desitjant no tornar a obrir-los més avui.
(tanca els ulls i una llàgrima recorre tot el seu rostre)
Jo no sé que va fer anit,
però en l'únic moment que el vaig veure,
estava a terra i tots els seus amics l'intentaven alçar.
Sense saber parlar deia que volia anar-se'n de "parranda".
(Una veu plorosa crida)
-I tu que vas fer!!?
-Jo el vaig dur a casa, que tenia que fer? Deia plorós també.
Una història inacabada i amb molts més episodis.
Però tots ells amb el mateix fi.
El d'una ment buida, un cos castigat i plors per por....
"Caminando comprobé lo que pensaba:
la vida es una fiesta
si uno siempre hace lo que ama ."
Anónimo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada