dimecres, 1 de maig del 2024
dilluns, 22 d’abril del 2024
Isabel & Vicent
No hi havia a Potries dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor es un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que aixòno deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a Potries dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.
Vicent Andrés Estellés
dijous, 11 d’abril del 2024
divendres, 5 d’abril del 2024
divendres, 29 de març del 2024
divendres, 8 de març del 2024
dissabte, 10 de febrer del 2024
dimarts, 16 de gener del 2024
divendres, 29 de desembre del 2023
Chao 2023
Espere que aquest any siga un punt d’inflexió, de voler a voler-me, de sorprendre a sopredre’m.
No ho oblides per favor, que ja contem enrere, dels 30 als 0.
Tan difícil no pot ser
dijous, 21 de desembre del 2023
dimarts, 12 de desembre del 2023
Aïllament
Passa alguna cosa quan no estic content amb mi mateixa, ja que comence a bloquejar el meu dia a dia i les meues relacions per acabar aïllat de la gent, que a la vegada em crea més inseguretat i més bloqueig. No ho he buscat conscientment, però després d’un estiu sense restriccions, amb muntó de plans i amb cap bloqueig, la tardor està sent àrdua. La tornada a una rutina inexistent i cada vegada tindre més a prop l’enfrontament amb un canvi de vida i començar un nou treball se’m fa cara amunt. Clarament, necessite aquest treball que m’aporte un activament setmanal i un camí que recórrer, però elegir el primer pas no em fa estar a gust amb mi mateixa, la por de no ser suficient, de tornar a fallar, d'elegir un camí erroni i haver de tornar arrere sols em permet mantindre’m bloquejat. Com si el meu cap per tal de no tornar a passar pel mateix, tracta de formar una realitat on jo no soc capaç d'aconseguir-ho i l’aïllament és la millor fórmula per mantindre-la. Al final l’enfrontament amb el problema no es pot donar si jo em sent incapaç, tipus el final obert de la pel·lícula ‘¿Quién voló sobre el nido del cuco?’. Al final és més fàcil quedar-se parat que afrontar el conflicte. Sé que eixiré d’aquest aïllament autoimpost, i que al sortir tornaré a sentir-me bé amb mi mateixa, apareixeran els milers de plans, deixaré la por de banda, però tornarà a passar amb altre conflicte que no sàpia com enfrontar. Hauria de fer una sortida conscient d’aquest aïllament per aprendre, i no que la sort seguisca regint el meu avanç. Prendre el volant de la meua vida i deixar de fluir pel camí.
dijous, 30 de novembre del 2023
dilluns, 16 d’octubre del 2023
dilluns, 25 de setembre del 2023
Cataaaania!
No recordava el que era viatjar, però ho trobava a faltar. El moviment, la gent nerviosa, les coses noves, la testa desperta. Ho necessitava.
Veure persones de qualsevol localitat, ètnia o creença em dona per canviar, canviar de pensament, de raciocini i inclòs de manera de ser.
Amb dues setmanes a les terres sicilianes m’ha donat per a tot. Però, sobretot he gaudit de la convivència. Ho trobava a faltar. Això de conviure. Despertar amb algú que et pregunta com has dormit. Que vas a fer al dia. Si vols café.
Viatjar acompanyat també crec que és molt millor que sol. Poder comentar sobre la gent que observes. Poder riure d’alguna estàtua lletja. Menjar acompanyat. Gaudir dels paisatges tot plegats.
No sé si tornaré mai a aquestes terres, però he gaudit d’una illa gegant, amb molt d’italià i amb les seues maneres de viure o sobreviure. No m’emporte res interessant de tota aquesta gent que m’he creuat, però si del seu estil de vida.
Ara tan sols em queda tornar a la realitat, a la meua. Enfrontar el que està per vindre i avançar!
Gràcies, Dídac!
Tractaré de tornar, però vine tu abans! 😘
