dimarts, 22 de juliol del 2014

Bello Elixir de Antaño



Respírala, una y dos veces, deja fluir el viento por dentro de tu cuerpo, cómo si arriba del Everest se tratase. Huélela, una y dos veces, deja fluir el aroma por dentro de tu cerebro, extasiando así tus sentimientos y también tus recuerdos. Tócala y vuelve a tocarla, nota sus pliegues, su piel gastada por el tiempo como si dunas del desierto fuesen. Escúchala y ahora con una vez te basta, no serà como una arpa, tampoco como un piano, pero tal vez tenga un ritmo inesperado, que te mueve, te hace sentir, sentirte vivo. Ahora mirala, todas las veces que quieras, esta vez compararlo con mirar las 7 maravillas del planeta, es quedarse corto, por lo tanto lo describiré tal y cómo fue


Pieses pequeños,
sin un ápice de temblor,
encima de zapatillas,
tal vez más grandes
 que sus pieses.
Unas uñas
del color
del atardecer,
pelos por salir,
sin poder.
Cómo cataratas
de oro blanco,
bajan des del cielo azul
hasta sus pieses,
sus picopiernas,
con peces negros
intentado salir afuera
 para salvarse.
Arriba de las cataratas,
ese cielo azul,
cubriendo sus partes,
tanto del frio
 cómo de los picos.
Un valle,
pequeña pero sensible,
al lado de llanuras color nube,
que te llevan hasta sus montañas.
 Grandes y con picos
mellizas no gemelas
pero perfectas
 para que escalen
tus dedos.
Gollete ni grande ni pico
pero si bueno
para morder.
Y para plato final,
el Bello Elixir de Antaño,
mofletes al lado
picolabios
que tanto desea uno,
orejas a medida
para la lengua,
ojos color arena
y pestañas
 color noche sin luna.
Cejas sin red
y pelo berenjena,
más corto que largo.
Y dentro de este cuerpecito,
corazón inmenso, 
pero mejor entendimiento.

dissabte, 19 de juliol del 2014

Nostra Essència



Un instant, dos, o pot ser un seguit. Un bes, dos, o qui sap si la seqüència infinita. Els teus braços, els meus, o tal vegada els dits inquiets que intenten atrapar l'essència. De tu, de mi, del que som quan estem junts. Segons, minuts, o les hores que s'escapen com l'aigua que agafes amb les dues mans. Tot allò que la memòria voldria guardar, els pulmons retindre, la pell reviure. Les teues paraules, els meus somriure, la vida plena que habita els llençols extasiats al sòl. I repeteixo: tu, jo, nosaltres. La teua història, curiosa, penetrant, que no em deixa indiferent. La meua, diferent, atraient, pot ser fins i tot, encisadora. I en ordre, el sexe, l'amistat, l'amor, apareixen sense esperar-ho. I aleshores, sense voler-ho, la gelosia, malvada amiga il·lusionista. Gelosa de les tecles, que acumulen més hores baix els teus dits que els meus pits; del blog, amb més històries contingudes que el receptacle del meu cervell; de les lletres a qualsevol lloc escrites, que tenen el plaer de poder captar les teues petites pupil·les més hores que els meus ulls. I sí, ho admet, seria una bogeria no fer-ho. Però no et penses que aquest sentiment és roí, no baix aquesta perspectiva. I per què no, et preguntaràs segur (jo ho faria). Bé, això és el que m'empenta a córrer cap a tu. A robar-te les hores, els dies. A fer que t'oblides del món que gira fóra de l'habitació. A obligar-te a riure, somriure, ser feliç, perquè ho vull així. A que crees un univers amb mi, encara que siga sols una nit a la setmana. I tot això, per una senzilla raó, perquè t'estime. Siga prompte, precipitat, fet corrents. T'estime, i prou.

                                                                                                                                                   B. Soler

dimarts, 15 de juliol del 2014

Festivaleando II



Despertar altra vegada amb regust d'alcohol pels llavis, inclús la gargamella no es salva d'aquest gust. Tampoc les meves robes, encara posades de la nit anterior, del fum. Comences a ser conscient que estàs despert i de sobte te dones compte que estàs pensant en anglès, molt millor del que hauries pensat mai. Que va passar anit, eixos moments en els que no recordes ni com et dius. Altra vegada, mires al teu costat esquerre i veus una motxilla, la que portes a classe, Sóc a classe? Mires més avall i veus una botella de llimó, somrius i penses "Aaah val estic de festival". La tenda plena de trastos, al teu costat el teu company de viatges, que no es mou ni al respirar, tal vegada com jo feia unes hores. 
Obris la entrada de la tenda i el cel no és solejat avui, no per què fos mal dia, sinó per què hi érem a Bilbao, i tothom coneix Bilbao a Espanya. Seus un moment a la porta per olorar la muntanya, impregnada d'alcohol i altres drogues, però sense deixar de ser pur. Fora de la tenda, passant l'altra tenda d'endavant veus una cara familiar, et saluda i ni siquiera saps si el coneixes, però ells a tu si, perfecte, "Buenos días chicos/as". Després de tot açó un tan sols pot pensar que si existira un Déu per allí d'alt, que de veritat pense que no, trobe que és millor del que ens pensem, no pas amb tot el món, però a mi me tracta de la millor manera, per això ho comparteixo amb aquells intransigents del meu món

dijous, 3 de juliol del 2014

Gessamí


No ets gran,
ni mai ho seràs.
Ningú et molesta,
però tu t'emboliques per tot arreu.
El teu olor mata,
i jo no hi sóc l'excepció.
Tal vegada no siguis verge,
però vists de blanc
 i de vegades de groc.
Tens amigues,
ben a prop, 
però poques vegades es toqueu.
De vegades t'enyoro,
però se on trobar-te
així que tan sols dec caminar un poc.
No somrius
ni plores,
però de vegades te vist cantar.
 Si ets a les meues mans,
t'acoste cada dos per tres,
a prop dels meus llavis,
inclús de vegades te subjecte amb ells.
Ets a prop dels rius,
així com també als patis.
Ningú governa el teu moviment,
però molta gent te toca
i t'olora.
No m'oblides,
que aniré a buscar-te Gessamí.

dimecres, 2 de juliol del 2014

Somni lleuger


5 de la mañana,
el sol no vino, 
el sueño se fue.
Yo con ojeras,
el cielo nublado,
y los gallos sin cantar.
No hay más sueños,
no se olvidaron de venir,
simplemente no vinieron.
No les culpo de sus actos,
sólo que sin ellos
me quedo vacío,
por dentro y por fuera.
Pensé en escribirlo,
y el sueño me escribió a mi.
No es fácil de entender,
pero me encantó el resultado,
no por qué era yo el manipulado,
más bien por qué alguien
quiso utilizar mis dedos,
para bien o para mal,
eso lo decides TÚ.