Un
instant, dos, o pot ser un seguit. Un bes, dos, o qui sap si la
seqüència infinita. Els teus braços, els meus, o tal vegada els dits
inquiets que intenten atrapar l'essència. De tu, de mi, del que som quan
estem junts. Segons, minuts, o les hores que s'escapen com l'aigua que
agafes amb les dues mans. Tot allò que la memòria voldria guardar, els
pulmons retindre, la pell reviure. Les teues paraules, els meus
somriure, la vida plena que habita els llençols extasiats al sòl. I
repeteixo: tu, jo, nosaltres. La teua història, curiosa, penetrant, que
no em deixa indiferent. La meua, diferent, atraient, pot ser fins i tot,
encisadora. I en ordre, el sexe, l'amistat, l'amor, apareixen sense
esperar-ho. I aleshores, sense voler-ho, la gelosia, malvada amiga
il·lusionista. Gelosa de les tecles, que acumulen més hores baix els
teus dits que els meus pits; del blog, amb més històries contingudes que
el receptacle del meu cervell; de les lletres a qualsevol lloc
escrites, que tenen el plaer de poder captar les teues petites pupil·les
més hores que els meus ulls. I sí, ho admet, seria una bogeria no
fer-ho. Però no et penses que aquest sentiment és roí, no baix aquesta
perspectiva. I per què no, et preguntaràs segur (jo ho faria). Bé, això
és el que m'empenta a córrer cap a tu. A robar-te les hores, els dies. A
fer que t'oblides del món que gira fóra de l'habitació. A obligar-te a
riure, somriure, ser feliç, perquè ho vull així. A que crees un univers
amb mi, encara que siga sols una nit a la setmana. I tot això, per una senzilla raó, perquè t'estime. Siga prompte, precipitat, fet corrents.
T'estime, i prou.
B. Soler
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada