Era diumenge, un dia del senyor fosc. La gola no responia quan intentaves parlar i la moquita ja buscava els llavis. Allí gitat al llit i amb 3 mantes d'hivern damunt, podies sentir com la veïna agranava casa o el carrer, te igual, es sent igual dins d'aquesta vella casa. Sabia que no seria el diumenge més divertit de la historia, però hi havia una cosa que feia que m'alçara del llit decidit. Amb la cançó Walk de Foo Fighters, em ficava el calcetí que a mitjan nit vaig perdre davall les tres mantes. M'untava la cama de hidratant, intentant cuidar aquell tatuaje que tant m'encantava. Buscava un mocador per sonar-me i de allí a agafar un got d'aigua per alleujar eixa gola de fumador de 60 anys.
Ara ja podia somriure, en veritat no per haver-me alçat, sinó perquè un diumenge com aquest havia pogut rebre un bon dia d'aquella persona que omplia els meus dies. No demanava or ni la intel·ligència de Einstein, tan sols volia la meua companyia, aquella que la treia de les seues caselles de quan en ves, però que buscava el meu pit per acurrucar-se els dies més gelats o més trists. Aquella que vol que li prepare el seu mateix cafè tots els matins. Que als dies més depriments m'ompli de petons per traure'm una rialla, si cal fent-me cosconelles. Que m'ajuda i em demana ajuda quan fa falta, notant així la confiança mútua.
"Els dies passen
però la relació viu
i somriu."
B.W
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada