Escoltant a Chavela Vargas note el cel més prop, no ja perquÈ les seues lletres inviten a estimar, estimar com si res més fos important, menys pel seu accent mexicà, tal vegada per la seua saviesa, però tampoc. El que realment em fa sentir com si fos a un llac inmens del Est d'Europa, jo sol, l'aigua temprada, el cel lluent i els arbres cantant amb el vent de músic, és sentir l'harmonia entre la seua veu, les seues lletres, la música que l'acompanya i la situació meua, que estic aquí, sense avançar però avançant sense parar. Escoltant-la i tancant els ulls uns minuts, per a mi, es com si caminara per sobre l'aigua, com si al allargar els braços i donar un salt ja pogués volar pels cels de tot el món, i eixos minuts es converteixen en una vida, una vida intensa, on els diners no governen els meus pasos i les persones deixen de veure'm i jo els veig a tots plegats. Per tot això Chavela Vargas, allà on sigui la teua ànima, sempre voldré escoltar-te, tant com si sóc a una guerra, follant o plorant per haver perdut un familiar. Viu Chavela VIU!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada