Nit rere nit, pensava que la nit sempre era curta ja que se podien fer moltes més coses que dormir i somniar en el teu món preferit, per això deixava que passaren els minuts entre ullades i música. No era gaire bé no tindre ganes de dormir, més bé eren ganes de viure, buscar i trobar-se a un mateixa.
Per tot això, vaig arribar a la conclusió que el cel obscur, estrellat i amb una lluna, que apareix a deshora, era tan important com el fet de tindre algú en qui compartir-ho. No es que necessitara a la millor persona del món per a fer-ho, sinó alguna que se riguera de les meves idioteses i que no s'escandalitzara si se feien les 5 del matí i tenia son.
Volíem beure i ho férem, tal vegada no per a oblidar el passat, sinó per crear un futur, tampoc molt d'alcohol però si beguda de la pròpia collita, com ens deien els avis. Volíem somriure i, en els moments en els que no ens pegàvem, ho fèiem. Volíem veure art i sense voler el crearem. Volíem passar la nit en vela i acabarem somniant a deshora. Volíem conèixer-nos i tan sols s'escoltaren els nostres llavis.
No ens agradava la idea de que allò tan sols fora un somni d'una nit, per això deixarem en el aire que l'última vegada que ens veuríem no seria aquesta, no perquè ens ho varem passar bé, què sí, sinó perquè sabíem que ens ho podíem passar millor.
"Entre dato i dato ens oblidarem
de que nosaltres formàvem part del dato."
B.W
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada