divendres, 27 de març del 2026

La Senyora del Temps - Capítol 3: Clavel, Bruix i ... Pepper

Isa va tractar d’obrir els ulls quan la llum començava a esvair-se. Va veure que el policia de la boina roja havia desaparegut dels esglaons del cel, però alguna cosa havia canviat de manera profunda i aterridora.

Els xiprers s’alçaven enormes i deformats, com si ningú els haguera podat en dècades. Tot estava cobert de males herbes, tant era així que els esglaons havien desaparegut sota una xarxa d'esquerdes i vegetació salvatge, on fins i tot alguns arbres havien aconseguit brollar del ciment. La Isa es va fregar els ulls mil vegades i va girar sobre si mateixa, incapaç de comprendre res. Feia només un moment parlava amb un gegant i ara, de sobte, es trobava en un món completament diferent.

En fer una ullada a la placeta de l’església, el seu cor es va encongir: la creu estava totalment rovellada i l’ermita era gairebé irrecognoscible, devorada per una natura voraç. Amb la boca oberta i sense poder apartar la mirada d’aquella ruïna, la Isa va anar fent passes enrere fins que va ensopegar amb la base de la creu gegant i va caure asseguda a terra. Al girar el cap cap a l'horitzó, allà on hauria d'haver-hi un paisatge preciós d'horts verds unint els pobles de Potries, Beniflà, Beniarjó, Almoines i Gandia sota la protecció de la Mediterrània, no hi va trobar res de semblant.

Els pobles semblaven runes oblidades. Les carreteres havien desaparegut i Gandia semblava haver estat engolida per la terra; les construccions es veien més menudes, primitives i cobertes d'una flora salvatge i descontrolada. El pitjor de tot era l'absència absoluta de vida humana. S'escoltava el refilar dels ocells i, si paraves l'orella, el soroll de famílies de porcs senglars excavant i menjant arrels, però ni un cotxe, ni una sola ànima.

La Isa va esclatar a plorar desconsoladament, asseguda sota la creu durant més de deu minuts, aturant-se només per agafar aire abans de continuar. De sobte, una veu la va sobresaltar:

—Yeee, què fas? Què passa?

Va deixar de plorar en sec i va intentar esbrinar d’on venia aquella veu, o si el seu cap li estava jugant una mala passada.

—Qui eres? —va preguntar amb un fil de veu.

—Jo? Qui eres tu, millor dit!

La Isa va fer un gir de tres-cents seixanta graus, però no va veure ningú que poguera haver emès aquella veu aguda. Netejant-se els mocs i les llàgrimes, va mirar cap amunt des de la base de la creu i va cridar amb totes les seues forces:

—Déu, eres tu? Soc al cel o a l’infern?

Un silenci impertorbable es va apoderar de la situació durant cinc minuts interminables, fins que la Isa va tornar a plorar com una magdalena. En alçar el cap per buscar aire, una ombra va descendir des de la creu, tapant-li el sol, fins a posar-se-li sobre el muscle.

—Hola! Em dic Bruix, soc una mosquera de Galápagos.

La Isa va girar el cap cap al seu muscle i va deixar anar un crit, fent un salt cap enrere de quatre metres. La pardal, de plomatge lluent amb ales negres i pit roig, duia una marca fosca als ulls que semblava un antifaç. Es va quedar volant en l'aire, mirant-la fixament, sense entendre la reacció.

—M’has parlat tu? —va dir la Isa, amb el cor a cent.

—Qui, si no? La Pepper no serà, que és muda —va respondre la Bruix, assenyalant una gata negra asseguda com una persona a l'entrada de l'ermita.

La Isa va començar a pensar que s'havia tornat boja. Feia gestos amb el dit sobre el cap, deia incongruències i monosíl·labs, donant voltes sobre si mateixa fins que, marejada, va caure a terra.

En obrir els ulls, tres caps l’observaven de ben a prop. De nou, un crit i un salt.

—Aaaah! Què feu? Qui sou?

—¿Quién sos vos, enana? Mejor dicho... —va parlar un ratolí gris de pit blanc que duia els ulls venats, amb un marcat accent uruguaià.

—Ara un altre animal que parla? I tu per què portes un barret de mosqueter i un escut? Què està passant? —exclamava la Isa, fregant-se els ulls una vegada i una altra.

—Tranquil·la, tranquil·la, no volem fer-te mal —va dir la Bruix per calmar-la—. Jo soc la Bruix, ell és Clavel i la gata negra és Pepper.

—Clavell?

—¡Clavel! Nenita, soy ciego pero no sordo, y vengo de Uruguay por eso hablo castellano —va dir el ratolí, fent una reverència de presentació.

—La Pepper no et dirà ni una paraula —va afegir la Bruix—. És una gata gala i abans només parlava en anglès, després es va quedar sense veu, però es fa entendre, ja ho veuràs.

La gata negra va fer un cop de cap com si hagués entès perfectament la presentació.

—I tu et dius Bruix... Què els ha passat per haver perdut la vista i la veu? —va preguntar la Isabel, començant a tranquil·litzar-se.

—Nena, si hablas mirando hacia otro sitio ella no podrá lerte los labios! —la va advertir el Clavel, girant-li la cara cap a la Bruix.

—Soc la Bruix, la mosquera, i sí, soc sorda —va confirmar l’ocell, fent una reverència amb les seues ales negres mentre cobria el seu cos roig.

Mentre la Pepper tornava cap a la paret de l’ermita per jaure al sol, el Clavel va córrer cap a la part oculta de la base de la creu i la Bruix va alçar el vol de sobte, mirant fixament cap a Potries. El ratolí va reaparèixer armat amb una llança de justa de ferro,un escut circular amb motius rojos i un casc metàl·lic que substituïa el seu barret. Amb una ballesta, va disparar un ganxo per enfilar-se sobre la Bruix i tots dos es van llançar en picat cap a la falda de la muntanya. Allà s'endevinaven dues ombres: una semblava una persona gran i l'altra, una figura massa petita.

La Isa va girar el cap i va veure que la Pepper seguia immòbil sota el sol prenent el sol, però havia gravat amb les ungles a la terra:

THEY. ARE. HERE...
AGAIN
"-_-



Continuarà...

Si no haveres llegit l'anterior capítolCapítol 2 - Paaau

dimecres, 11 de març del 2026

dimecres, 4 de març del 2026

dimecres, 25 de febrer del 2026

divendres, 20 de febrer del 2026

diumenge, 1 de febrer del 2026

dimecres, 14 de gener del 2026

dissabte, 3 de gener del 2026

dilluns, 17 de novembre del 2025

La Gran Guerra de Magic


En l’edat mitjana, en un any que tots volien oblidar, va haver-hi la Gran Guerra. A la Mount Doom va succeir tot. Primer de tot, al costat de The World Tree, blau i brillant com la resta d’anys, van començar a créixer tota mena de terrenys: alguns càlids, d’altres freds; uns més lluminosos, d’altres més foscos; alguns eixuts i d’altres verds i lluents.

El primer problema el va detectar Jodah, the Unifier quan s’hi aproximava una legió de Serra Angel, Baneslayer Angel i Lyra Dawnbringer, disposades a exterminar la diversitat del món i a proclamar-se reines del món mitjà amb les seues vides infinites i els seus encanteris. Per a poder combatre-ho, Jodah havia d’alçar una companyia: va cridar Llanowar Loamspeaker i Ilysian Caryatid amb el seu ceptre-destral per tal d’invocar més soldats per a la guerra; però les hosts d’Archangel of Thune i Resplendent Angel ja apareixien, i Jodah va haver d’invocar Dragon Sniper i encanteris Ghostly Prison per alçar una defensa fèrria i impedir que cap Serra Paragon traspassara la Mount Doom, mentre elles augmentaven la seua vida i enfortien els seus.

A l’altra banda, fou necessari convocar Silverback Elder per anar destruint els maleïts encanteris que sostenien les files de Reya Dawnbringer i Angel of Serenity, tan lluentes elles. Durant les diferents embestides de les hostes blanques —ara liderades per Linvala, Keeper of Silence i Angel of Invention— i els contraatacs de la companyia, amb l’Instrument of the Bards es va aconseguir cridar altres personatges històrics de l’edat mitjana, com Captain Sisay o el planeswalker Sarkhan, Dragonsoul; ells s’encarregaren d’anar invocant altres herois i d’atacar el Cap del bàndol contrari i els seus planeswalkers.

Però, de sobte, les files d’Angel of Jubilation i Sunblast Angel van crear tants cavallers rasos —gairebé un miler— que no era possible contindre el següent assalt només amb Dragon Sniper. Sarkhan, Dragonsoul va haver d’enviar al cementeri tots aquells cavallers per poder frenar l’avenç blanc. Enmig de les onades d’assalts, Jodah i Silverback Elder van ser enviats a l’exili per les forces blanques, i fins i tot van colpejar el Cap de la companyia, deixant-lo amb la vida penjant d’un fil. Per sort, Captain Sisay va poder convocar Shadowspear, una llança històrica que permetia atacar el Cap enemic mentre guarien el seu.

Amb el pas dels dies es volia començar a invocar els dracs de la companyia; per això es va traure Carnelian Orb of Dragonkind per accelerar-los. El primer a aparéixer fou Fearsome Whelp: menut però fonamental perquè la resta de dracs costaren menys d’alçar. Mentre la companyia guanyava tracció dracònica, Captain Sisay va ser exiliada, igual que l’Instrument of the Bards.

Els dracs que van anar emergint —Goldspan Dragon, Terror of Peaks, Thrakkus the Butcher i Dragonlord Kolaghan— van igualar el combat; però era impossible contindre les noves legions que alçaven Lyra Dawnbringer i Archangel of Thune, i altra volta van reunir una host de deu mil cavallers. Sarkhan, Dragonsoul fou assassinat per l’esquena amb un encanteri blanc.

Aleshores, amb el sacrifici de la històrica Shadowspear es va cridar a la força salvatge de la Mount Doom, que va esclatar, ja que era un volcà, que va eliminar a tots els enemics… però també tots els combatents de la companyia, i només van quedar vius —i molt ferits— Goldspan Dragon i Thrakkus the Butcher. Tots els Llanowar Loamspeaker i Ilysian Caryatid havien caigut. Per això la companyia va necessitar invocar Timeless Lotus per poder alçar de nou dracs i soldats.

Entre les invocacions, es va trobar Scion of the Ur-Dragon, tan daurat ell, que permetia convertir-lo en qualsevol drac amb poc esforç. Scion es va fer Beledros Witherbloom, després Ancient Silver Dragon, Bahamut, Old Gnawbone, Ziatora, the Incinerator… Però la batalla es feia cada vegada més dura, i l’única sort era que Scion va poder ser protegit per Mithril Coat, i cap host de Serra Angel ni de Resplendent Angel el va poder aniquilar, però a la resta de dracs i combatents sí.

Finalment, amb totes les terres possibles al seu abast, es va sacrificar The World Tree per portar tots els Déus com: Esika, God of the Tree; Anzrag, the Quake-Mole; Ojer Kaslem, Deepest Growth; Xenagos, God of Revels; o Tiamat, que amb la combinació infinita de batalles i duplicació de poder entre Anzrag i Xenagos, van aniquilar per complet les hostes de Lyra Dawnbringer, Baneslayer Angel. 

Aquella batalla sempre serà recordada per les pèrdues a ambdós bàndols, però la companyia va aconseguir defensar l’edat mitjana de l’hegemonia blanca i mantindre la diversitat a la Terra Mitjana. Gràcies a Gaea's Blessing es va reviure a tots del cementeri i amb l'ajuda del Prismatic Bridge es va anar repoblant poc a poc la terra amb cadascuna de les espècies...

Tattoo by: Sergi Adrover