Bello Elixir de Antaño

Respírala, una y dos veces, deja fluir el viento por dentro de tu cuerpo, cómo si arriba del Everest se tratase. Huélela, una y dos veces, deja fluir el aroma por dentro de tu cerebro, extasiando así tus sentimientos y también tus recuerdos. Tócala y vuelve a tocarla, nota sus pliegues, su piel gastada por el tiempo como si dunas del desierto fuesen. Escúchala y ahora con una vez te basta, no serà como una arpa, tampoco como un piano, pero tal vez tenga un ritmo inesperado, que te mueve, te hace sentir, sentirte vivo. Ahora mirala, todas las veces que quieras, esta vez compararlo con mirar las 7 maravillas del planeta, es quedarse corto, por lo tanto lo describiré tal y cómo fue

Pieses pequeños,

sin un ápice de temblor,

encima de zapatillas,

tal vez más grandes

 que sus pieses.

Unas uñas

del color

del atardecer,

pelos por salir,

sin poder.

Cómo cataratas

de oro blanco,

bajan des del cielo azul

hasta sus pieses,

sus picopiernas,

con peces negros

intentado salir afuera

 para salvarse.

Arriba de las cataratas,

ese cielo azul,

cubriendo sus partes,

tanto del frio

 cómo de los picos.

Un valle,

pequeña pero sensible,

al lado de llanuras color nube,

que te llevan hasta sus montañas.

 Grandes y con picos

mellizas no gemelas

pero perfectas

 para que escalen

tus dedos.

Gollete ni grande ni pico

pero si bueno

para morder.

Y para plato final,

el Bello Elixir de Antaño,

mofletes al lado

picolabios

que tanto desea uno,

orejas a medida

para la lengua,

ojos color arena

y pestañas

 color noche sin luna.

Cejas sin red

y pelo berenjena,

más corto que largo.

Y dentro de este cuerpecito,

corazón inmenso, 

pero mejor entendimiento.

Nostra Essència

Un instant, dos, o pot ser un seguit. Un bes, dos, o qui sap si la seqüència infinita. Els teus braços, els meus, o tal vegada els dits inquiets que intenten atrapar l'essència. De tu, de mi, del que som quan estem junts. Segons, minuts, o les hores que s'escapen com l'aigua que agafes amb les dues mans. Tot allò que la memòria voldria guardar, els pulmons retindre, la pell reviure. Les teues paraules, els meus somriure, la vida plena que habita els llençols extasiats al sòl. I repeteixo: tu, jo, nosaltres. La teua història, curiosa, penetrant, que no em deixa indiferent. La meua, diferent, atraient, pot ser fins i tot, encisadora. I en ordre, el sexe, l'amistat, l'amor, apareixen sense esperar-ho. I aleshores, sense voler-ho, la gelosia, malvada amiga il·lusionista. Gelosa de les tecles, que acumulen més hores baix els teus dits que els meus pits; del blog, amb més històries contingudes que el receptacle del meu cervell; de les lletres a qualsevol lloc escrites, que tenen el plaer de poder captar les teues petites pupil·les més hores que els meus ulls. I sí, ho admet, seria una bogeria no fer-ho. Però no et penses que aquest sentiment és roí, no baix aquesta perspectiva. I per què no, et preguntaràs segur (jo ho faria). Bé, això és el que m'empenta a córrer cap a tu. A robar-te les hores, els dies. A fer que t'oblides del món que gira fóra de l'habitació. A obligar-te a riure, somriure, ser feliç, perquè ho vull així. A que crees un univers amb mi, encara que siga sols una nit a la setmana. I tot això, per una senzilla raó, perquè t'estime. Siga prompte, precipitat, fet corrents. T'estime, i prou.

                                                                                                                                                   B. Soler

Festivaleando II

Despertar altra vegada amb regust d'alcohol pels llavis, inclús la gargamella no es salva d'aquest gust. Tampoc les meves robes, encara posades de la nit anterior, del fum. Comences a ser conscient que estàs despert i de sobte te dones compte que estàs pensant en anglès, molt millor del que hauries pensat mai. Que va passar anit, eixos moments en els que no recordes ni com et dius. Altra vegada, mires al teu costat esquerre i veus una motxilla, la que portes a classe, Sóc a classe? Mires més avall i veus una botella de llimó, somrius i penses "Aaah val estic de festival". La tenda plena de trastos, al teu costat el teu company de viatges, que no es mou ni al respirar, tal vegada com jo feia unes hores. 

Obris la entrada de la tenda i el cel no és solejat avui, no per què fos mal dia, sinó per què hi érem a Bilbao, i tothom coneix Bilbao a Espanya. Seus un moment a la porta per olorar la muntanya, impregnada d'alcohol i altres drogues, però sense deixar de ser pur. Fora de la tenda, passant l'altra tenda d'endavant veus una cara familiar, et saluda i ni siquiera saps si el coneixes, però ells a tu si, perfecte, "Buenos días chicos/as". Després de tot açó un tan sols pot pensar que si existira un Déu per allí d'alt, que de veritat pense que no, trobe que és millor del que ens pensem, no pas amb tot el món, però a mi me tracta de la millor manera, per això ho comparteixo amb aquells intransigents del meu món. 

Gessamí

No ets gran,

ni mai ho seràs.

Ningú et molesta,

però tu t'emboliques per tot arreu.

El teu olor mata,

i jo no hi sóc l'excepció.

Tal vegada no siguis verge,

però vists de blanc

 i de vegades de groc.

Tens amigues,

ben a prop, 

però poques vegades es toqueu.

De vegades t'enyoro,

però se on trobar-te

així que tan sols dec caminar un poc.

No somrius

ni plores,

però de vegades te vist cantar.

 Si ets a les meues mans,

t'acoste cada dos per tres,

a prop dels meus llavis,

inclús de vegades te subjecte amb ells.

Ets a prop dels rius,

així com també als patis.

Ningú governa el teu moviment,

però molta gent te toca

i t'olora.

No m'oblides,

que aniré a buscar-te Gessamí.

Somni lleuger

5 de la mañana,

el sol no vino, 
el sueño se fue.

Yo con ojeras,
el cielo nublado,

y los gallos sin cantar.

No hay más sueños,

no se olvidaron de venir,

simplemente no vinieron.

No les culpo de sus actos,

sólo que sin ellos

me quedo vacío,

por dentro y por fuera.

Pensé en escribirlo,

y el sueño me escribió a mi.

No es fácil de entender,

pero me encantó el resultado,

no por qué era yo el manipulado,

más bien por qué alguien

quiso utilizar mis dedos,

para bien o para mal,

eso lo decides TÚ.

Si demà no hi fos aquí

Al matí, no som res, deixalles de la nit o cendres d'un fènix, així que no tenia altra cosa que pensar que en una hipotètica situació de la meva vida, utòpica clar.

La situació és aquesta, que desitjaries si te digueren que al san demà moriràs? no és fàcil, tal vegada si pugés desitjar tot el que volgués, demanaria seguir visquen, però si no fos possible, quin seria el meu desig? Tal vegada fer feliç a tota la gent que estime, però tal vegada aquest desig siguen més d'un, així que dec pensar en altre. Tal vegada eradicar les desigualtats al món, però seria aquest estable? No ho trobe, com diu alguna, està mal dit.  Convertir-me en ànima i poder vagar pel món seria bon desig, però veuria tots els que estime morir i tal vegada això no siga l'indicat. Bo anant-me'n per les rames, com sempre, trobe que el geni aquest no aguantaria tant o tal vegada seria jo el que morira abans de desitjar-lo, així que aquí va el meu desig:

Mai ser oblidat, deixar empremta a aquest món, que tot aquell que alguna vegada m'ha estimat o que ho fa actualment, em recorde amb un somrís a la cara i mai plore per mi, sense excuses, tal vegada he estat un poc egoista, però que més em dona? sóc mort i etern.

"Mai ningú em va preguntar que volia ser de major,

 així que vaig decidir no ser res, tan sols somriure molt, 

volia ser un somriure amb potes."

                                                                                   B.W

Persona Abierta, Con Ombligo

Mai deixares res per fer,

encara que així, s'acabà tot.

Tampoc deceberes,

tal vegada, inclús, il·lusionaves.

Encara sols fora al nadal

i als dinars paellers,

et necessitàvem a la nostra vida,

per seguir veien-te,

 eixa calba de més de 20cm,

 i el somriure d'orella a orella.

Mai ningú podia odiar-te,

i tal vegada, ningú podia 

no aprendre al teu costat,

amb la teua sabuderia gegant,

 però no més que el teu cor.

Fou un matí rar,

i avui després de uns anys,

ho recorde confusament,

però se que vaig deixar de veure el cel,

per culpa de les llàgrimes.

Sempre estaràs al nostre endavant, per saber que volem seguir lluitant. 
Allà on haja anat la teva ànima serà ben rebuda.
 Fins sempre!

Bestial!

Tarda rere tarda, pensem que, si hi ha sol radiant i sòl per suportar-nos, aquell dia és bo. Però com he dit abans és trist guiar-nos per allò que tenim baix dels peus o d'alt del cap, aleshores, vaig decidir crear la meva nova forma de definir un bon dia. No seria ple de roses ni d'arc-iris, així com tampoc ple de calaveres i el color negre regnant per tot arreu. Havia de ser completament.... RAR, que no tinguera explicació...

Per dur a terme el meu fi, vaig tindre que buscar algú RAR, buscava i buscava, tots eren igual, copies de copies, cadascuna més mal que l'altra, però ningú RAR. Aleshores vaig desertar de seguir amb el pla de buscar eixa persona. Dies després fent el de sempre, a la pantalla bova de sempre, aparegué una emoticona i altre i altre, no sabia que passava però aquestes caretes felices me marcaven un camí que ja havia deixa't de costat... No semblava RAR, però analitza-ho i veuràs ho era.

Somnis rere somnis d'una nit amb l'ama d'eixes caretes felices, ens rebentava els esquemes, i arribà el dia colofó. Aprenguérem que una obra de teatre pot ser dramàtica i feliç a la volta, que l'euro d'Europa no podia pagar els somriures amb els préstecs, que el cel no era bonic sempre però que si te fixes bé, tal vegada aparega una lluna inesperadament, que sense roba els cossos són bonics fins i tot sense voler ser-ho, que la nit no era el més important d'aquell dia...

mai ningú ens ensenyà com tocar els nostres cossos però tal vegada el tocàrem millor del que pensàvem. No per què ens donarem plaer durant tota la nit, tal vegada per què sabíem que ho necessitàvem, ambdós cossos i ambdues ànimes.

no s'acabà la nit, se la menjarem sencera... igual que la següent i la següent i la següent, ja que un anell de no compromis sempre cap al dit gorrí, però mai al anular.

"Una noche nos pareció poco

 por eso dejamos que nuestros sueños

 lo recordaran siempre. "

#dato

Nit rere nit, pensava que la nit sempre era curta ja que se podien fer moltes més coses que dormir i somniar en el teu món preferit, per això deixava que passaren els minuts entre ullades i música. No era gaire bé no tindre ganes de dormir, més bé eren ganes de viure, buscar i trobar-se a un mateixa. 

Per tot això, vaig arribar a la conclusió que el cel obscur, estrellat i amb una lluna, que apareix a deshora, era tan important com el fet de tindre algú en qui compartir-ho. No es que necessitara a la millor persona del món per a fer-ho, sinó alguna que se riguera de les meves idioteses i que no s'escandalitzara si se feien les 5 del matí i tenia son.

 Volíem beure i ho férem, tal vegada no per a oblidar el passat, sinó per crear un futur, tampoc molt d'alcohol però si beguda de la pròpia collita, com ens deien els avis. Volíem somriure i, en els moments en els que no ens pegàvem, ho fèiem. Volíem veure art i sense voler el crearem. Volíem passar la nit en vela i acabarem somniant a deshora. Volíem conèixer-nos i tan sols s'escoltaren els nostres llavis.

No ens agradava la idea de que allò tan sols fora un somni d'una nit, per això deixarem en el aire que l'última vegada que ens veuríem no seria aquesta, no perquè ens ho varem passar bé, què sí, sinó perquè sabíem que ens ho podíem passar millor.

"Entre dato i dato ens oblidarem

 de que nosaltres formàvem part del dato."

                                                         B.W

Le petite mort

¿No es triste que el cielo sea azul en nuestros mejores días y negro con brillantes en nuestras mejores noches?

La verdad es que nunca asociaría un color a la felicidad, para así poder estar feliz siempre, pero si eligiera algún color, sería el rojizo que se le pone a cualquier persona cuando le ofrecen una noche desenfrenada y sabe que quiere vivirla. Y pintar el cielo con risas invisibles y sudor transparente. 

Después notar que el cielo está más cerca, o incluso que formas parte de él. Ahora entiendo por qué dicen los franceses "le petite mort" y por qué los religiosos quieren ir tanto al cielo. Tal vez me digan que hago apología al terrorismo pero yo quiero ir a ese cielo.

 

Yo soy una zanahoria persiguiendo tu conejo

Mai fou tan fàcil sospirar,

tan sols era feina de les lletres,

deixant-les emanar entre llençols

i rebuscar-les nuets.

No ens veiem mai la faç,

però entenem que està somrient,

no per goig, 

més bé per plaers mundans

que algun dia podrien passar.

Sense donar un pas enrere,

callem allò que volem escriure,

i escrivim allò que volem dir. 

 Buscant aquell pebre que compartir,

no per riure ni imaginar,

tal vegada per beure

un del altre i tots dos del làtex.

Apagant els motors

i per caldejar l'ambient,

regale un somrís

a tota aquella persona 

que entenga les lletres

escrites al meu cel.

Deutschland

1

Estornudo tras estornudo, aprendo que las sonrisas ni se crean ni se destruyen, sólo se transforman de positivo a negativo o viceversa. Aunque también hay algunas personas que se pasan toda la vida en nulo, sin mostrar un ápice de vitalidad, andando por caminar y comiendo por cagar. No es que odie a esa gente, más bien no comprendo por qué su mente tiene el interruptor en off o por qué simplemente no tienen uno.

Pero más importante es que una diga que se pasó toda la vida en positivo o en negativo sin saber siquiera el significado de estas.

2

No quiero ir al cielo si allí está lleno de gente buena, prefiero la nada y disfrutar del silencio, leyendo mis pensamientos y susurrándole a la oscuridad que la odio tanto como a mi mismo.

Y más tarde divagar por mi mente para así crear un universo lleno de laberintos que me mantengan ocupado toda la eternidad.

Aunque a alguien le sorprenda, todos queremos ir allí donde yo digo, ya que en la vida luchamos y luchamos para ganarnos a pulso esta utopía real.

Neu per tot arreu

Hui vos contaré un viatget que férem a les grans muntanyes de Espot Ski, prop d'Andorra. Fou allà el 2010 per Febrer, ací la comarca La Safor no feia gaire fred, com sempre, però allí d'alt, com era d'esperar, ens moríem de fred.

Aquest viatge ja era la segona vegada que anàvem, i tots sabeu per què vam repetir. El primer dia fou el millor, ja que arribàvem allí, ens portaven a per tot el equipatge per poder esquiar, veiem aquelles muntanyes blanques com els núvols d'estiu, que li donaven un toc perfecte al dia. Més tard després de pujar amb el telecadira fins allí d'alt i escoltar la xarrada dels professors i esperar al monitor, ens tiraven per aquella pista verda, la més fàcil de totes, i se'ns quedava curta, però la gaudíem com a nens petits.

Una cosa que odiàvem d'aquest viatge era el menjar, que deixava molt que desitjar, però després d'una jornada d'esquí dura, s'ho menjàvem tot com si no haguéssim menjat en una setmana. Per contra, el millor d'aquest viatge, apart d'esquiar, era la festa que es muntàvem en les habitacions, que fins i tot ens portàvem un joc que nosaltres el vam batejar com a la "oca borratxa", no fa falta que done molts detalls per a que s'entenga de que tractava.

Recorde que totes les nits, un grupet de nosaltres  se disfressava amb el primer que trobava per l'habitació, ja siga papereres, calces, edredons, coixins, de tot.

Després d'esquiar vos puc contar com era cadascuna de les pistes, però vos parlaré de les millors, les roges i les negres. Recorde que una que fèiem sempre era una  roja que baixava fins al hotel i que hi havia trossos on hi havia bots, m'encantava. Ara el millor que ens va passar en una pista d'esquí, va ser quan pujàvem per primera vegada a una negra amb un tele-arrastre, que el nostre amic Tomas, anava d'avant de nosaltres i se va caure del tele-arrastre però se va quedar enganxat amb l'esquí al tele-arrastre i va estar uns 150 metres arrastrant-se pel camí, nosaltres no podíem parar de riure i a més a mitat camí es va desenganxar i va tindre que pujar una negra a peu, tot un show.

Altra cosa que em va agradar molt va ser quan vam anar a un poble del costat i el poble estava tot nevat, m'encantava veure el carrer blanc i els sostres de les cases blanques, pareixia tot tan celestial.

I res aquest va ser el nostre viatget, que esperem repetir-lo prompte.

Eoooo

Hielo,

yo soy buen florero.

Fuego,

yo no me mantengo entero.

Miedo,

yo no me rebelo.

Sueño,

yo no tengo esmero.

Risueño,

yo voy y me meo.

Dueño,

yo controlo tu anhelo

Cielo,

yo te miro y pienso.

Senos,

yo os miro y sueño.

Vaquero,

yo me quito el sombrero.

Madero,

yo me meto con tu acento.

Veneno,

yo te bebo y me muero.

Ego,

Yo me quiero.

Dedo,

yo tengo tu dinero.

Puedo,

yo no tengo miedo.

Eco,

yo no te comprendo.

Banquero,

yo quemo tu dinero.

Cero,

yo seré tu opuesto.

Marinero,

yo voy a ver el cielo.

Estupendo,

yo nunca pierdo.

Mujeriego,

yo voy primero.

Tabernero,

yo me compraré un cervecero.

Acero,

yo te doblo entero.

Viejo,

yo aguantaré tu tiempo.