dimecres, 4 de gener del 2017

Mal soñado

Tuve que soñar para vivir. Aunque en todos los sueños no viví cosas bonitas, ni cosas que te hacen crecer, ni siquiera cosas que te dan impulsos. El problema fue el despertar continuo, despertarse y soñar, confundir los sueños con la realidad y el día a día con una mancha borrosa de mi vida. Haciendo preguntas a todo aquello que no tiene pilares para sujetarse… Levantarse, comer, trabajar, comer, trabajar, procrastinar, perder el tiempo, ver la televisión, dormir la siesta, soñar. Soñar mal, recordando todo aquello que tu cerebro expulsa pero junto, distorsionado, borroso, impersonal, pero a la vez más personal que la vida misma. Una vez dije que de los sueños se debe aprender, pero tan solo de esos sueños donde la mente está libre, el aire despeja tus ojos y acabas cansado al final del día. No podemos aprender de esos sueños donde el cuerpo no se ha esforzado, cuatro paredes te cubren y no crees que sea necesario ni siquiera la ducha… No me gusta que este sea el primero del nuevo año, pero quince días soñando dan para mucho.

diumenge, 11 de desembre del 2016

Procrastinar

No tinc res a dir...

Eixos dies en els que pots quedar-te mirant la pantalla del ordinador, buscant en tots els racons de la testa per poder escriure alguna cosa amb trellat. Comences, borres, comences, ho deixes, ho reprens, ho tornes a esborrar, inclòs si ja ho tenies finiquitat.

El problema crec que és la saturació, encara que ha estat una setmana de "pont" sense classes, sense cap coneixement nou que s'instaure en la teua col·lapsada ment. Però ara després de 3 mesos intensos aprenent d'un món nou i espectacular, toca demostrar que de veritat ha estat profitós. Transformar aquells coneixements que ens han concedit eixos doctors en programes simples però nous a la fi i al cap. On fer un simple pas pot durar-te hores, dies o acabar-ho al segon.

Es fa dur i és molt procrastinable, sobretot quan et rapta un edredó  i el fred no para de maltractar-te. Per això toca canviar d'aires. Agafar aire fresc i canviar d'estància. Tornar allà on vaig nàixer i gaudir de la bona companyia, però sobretot agafar amb ganes el treball procrastinat...

divendres, 25 de novembre del 2016

Vino D.O. y la noche

Llega el invierno y después de una jornada demasiado larga, te sientas en la mesa de la sala sin ganas de salir de casa. Llamas a ese amigo que sabes que te puede acompañar cualquier noche y empiezas a preparar el terreno. Enciendes los altavoces y a ritmo de Ray Charles mueves tu cuerpo para coger las dos copas que tienes reservadas para los días especiales. Con los ojos cerrados das una vuelta y un pequeño grito para ir a la alacena a coger tu ansiado Vino D.O., aquel que nunca tefalla. Lo descorchas como si te fuese la vida en ello y ya des de su origen puedes percibir comosube su aroma, hasta ponerte los ojos en blanco. Te sirves una copa mientras esperas y percibescomo la calidad rebosa por todo él, lamiendo tus labios para no desaprovechar nada.

 ---------------------------------------------------------------------------------------------
 Microrelat per al 1r concurs de microrelats "Movimiento Vino D.O."

dijous, 24 de novembre del 2016

Ser un libro

Una noche, dos personas sentadas en la cocina de una casa vieja. Sólo les hizo falta dejar al cerebro hablar sin muros, dejando de lado esos prejuicios que les marcan líneas que no deben pasar, por si la otra persona no entiende sus divagaciones...

Uno de los temas que los dejó entusiasmados fue la reencarnación. Pero no la reencarnación en general, sino el hecho de reencarnarse en un libro. Dejar de ser una cosa animada, viva. Para convertirse en un mísero objeto inanimado que llena uno de los huecos de la biblioteca y con el tiempo se llena de polvo...

Divagando en esa dirección, pero modificando el sentido, convirtieron el hecho de ser inanimado y llenarse de polvo, olvidado en una estantería de una casa vieja. En contener una vida con una introducción y un desenlace fijados. Dónde ellos mismos podrían viajar entre los saltos temporales que podemos encontrar en cualquier novela. Puede llegar a ser un rompecabezas entenderlo. Pero extrapolando a la vida humana, llegaron a comprender que sus vidas reales no eran más que un libro, dónde aquellos hitos que consideran importantes, que comparten con alguien, o en la redes sociales, con palabras escritas o instantáneas, no eran más que todo aquello que hay escrito en el libro de su vida.  Y aquello que tan solo conocen ellos mismos y no comparten son esos saltos temporales que encontramos en un mismo libro...

Por eso mismo llegaron a la conclusión que si quieres tener una vida con trilogía, donde todo se describe minuciosamente y no se pierde ningún detalle, es necesario darle valor a aquellas cosas pequeñas y cotidianas que llenan sus vidas. Ya que sino con el tiempo lo que no está escrito en sus libros se olvida por desgracia para la memoria del ser humano...

Llegado a este punto, esto está escrito aquí por eso mismo. Hay una persona que no quiere que esa noche no esté escrita en su vida y se olvide con el tiempo. Aunque fue una noche común y sin importancia...

dissabte, 19 de novembre del 2016

Viernes por la noche

Perdí el norte de la escritura esperando que algo tan espectacular como anteriormente sucediese. La vida empezó a tomar sentido, ese sentido  cotidiano que aleja los sobresaltos y sume el cuerpo en una tranquilidad aberrante. Donde cada uno de tus movimientos se empiezan a mecanizar, tus oídos empiezan a escuchar aquello que piensas que te servirá y ya no te motivan las cosas nuevas. Pero por esta misma razón, mi cuerpo empieza a asimilar que este puede ser un buen sitio para echar raíces, raíces que se puedan romper con pocos años, pero al fin y al cabo raíces. Que te den la oportunidad de crear lazos con la gente que va apareciendo en tu vida. Que tengas alguien a quien contarle lo que harás ese fin de semana o incluso quedar con ellos para hacerlo. Crear de tus días un trabajo continuo para seguir construyendo tu vida, que en un principio era como un subidón de adrenalina pero que ahora los pasos van a ser cada vez más complicados, pero más meditados.


"Olvidé que
 en las montañas rusas
 también hay que subir."
                                                    B.W  


dilluns, 31 d’octubre del 2016

Casa

Tornar a casa, després de 2 mesos allà on estic formant altra vida ha estat millor del que mai podria arribar a pensar. Molta festa, clar, però sobretot rencontres amb aquells que son tota la meua família. Un sopar, rere altre, un dinar rere altre. Unes rialles descontrolades i uns somriures acompanyats de "Tenia ganes de tornar-te a veure"...

El viatge començava compartint cotxe; Un militar, una organitzadora de esdeveniments i una infermera feren d'aquelles tres hores, interessant quant menys. Obligant-me a deixar l'AVE per pensar en compartir cotxe, ja no pel preu sinó per la diferencia de qualitat personal entre un i l'altre.

A la capital del meu país, m'esperaven quatre companys de sofriments enginyerils. Històries rere anècdotes, la festa començava, una botella per cap, cartes i papes triturades. D'aquella nit encara avui tinc moltes llacunes, però se que vaig compartir vida amb ells, i ells amb mi. Contant moments passats que tan sols ens podien fer riure. Brindant per aquells que no pogueren estar allí físicament ni espiritualment. Abraçades i xarrades sobre el futur feren de la nit, tan màgica com ho pensava...

El despertar no va ser el millor que va passar... Cap enterbolit, gola resseca i cos amoratat... que collons férem... Saló per a neteja integral, coses trencades arreu, i cares de mort-vivent... quina nit...

Ja havia passat el primer sopar, tocava viatget amb tren, una hora que paregueren deu i la família directa esperant-me. Ells m'esperaven i volien saber-ho tot, veure que estava gaudint allà al centre d'Espanya. Van escoltar amb les orelles preparades i jo tan sols podia gaudir dels seus assentiments i d'aquella fideuà que va curar tota ressaca existent...

Ja havia passat el millor dinar que havia tingut des de feia un mes i mig. Una migdiada oportuna em va donar forces per afrontar la segona nit. Tan sols érem un simple trio, però un trio que sabia que volia fer eixa nit. Unes cerveses a Pego ens encetaven la nit, passant per sopar tan tranquils i el festival començava. Nosaltres pagant entrada per veure Djs i la música ja va fer tot el necessari per transformar-la en una nit al·lucinant. Ballant, bevent, sobretot, i rient. Veiérem com algú sofria a causa del alcohol però a nosaltres ens tocava seguir. Disfresses de Halloween i més alcohol acabaren per saturar-nos, però els acudits 'Panderils' i les anècdotes que ens feren riure tant en el seu temps no paraven...

Altra vegada despertar, després de tan sols quatre hores, i amb la ressaca inoportuna. El patiment del cos no parava. Moradures pels genolls, antebraços fulminats. Açò era massa per a la carabassa... Aquesta vegada tocava dinar amb altra família, una família gegant, que havia compartit des del voleibol, a la infància, fins a la secundaria. Tot un món de vida concentrat en quinze o més persones. Allà la muntanya, allunyat de tota civilització, em sentia en casa, no hi havia gent escoltant música pels cascs ni parlant pels mans lliures del mòbil. No hi havia cotxes ni semàfors, tan sols ells i la natura. Una paella ben bona i més alcohol, acompanyat d'algun que altre 'cigarret', feren que les rialles foren ensordidores. Recol·lectant informació de tots i cadascun d'ells, ens ficàrem al dia i allí comprengué que la meua família està ací, a Potries, a València...

Després de netejar eixes cinc hores a la muntanya, ja gairebé havia acabat la meua ronda de contactes, ja els havia vist a gairebé tots. Tan sols quedaven dos, dos que del sopar no se m'escapaven. Ja tenia ganes de tornar-los a veure, aquells en els que puc contar per a absolutament tot. Aquells que han format part de la meua vida molt més que molts altres, per molt que als demes fera més temps que els conegués. Tan sols veure que no podien parar de somriure i que no havia mort ningun llaç entre nosaltres, em feia gaudir del orgasme més plaenter de ma vida. El sexe es transformà en un tema principal de conversa i les bromes entre nosaltres mai havien estat tan autèntiques. Cap llaç de matrimoni ens unia i deixàrem fluir els nostres propis sentiments. Mai podria haver gaudit tant de tres hores, poques però intenses...

I ara avui, després de tornar a veure que la meua família està ací, res ni ningú m'impedeix tornar a la gran ciutat per seguir el meu camí, ja que se de primera mà que ells n'estaran més contents si estudie i treballe d'allò que em plena la testa.

Moltes gràcies.


diumenge, 23 d’octubre del 2016

Visión

Al empezar a vivir en otro lado, donde nadie te conoce y a nadie conoces, se hacen duros los fines de semana, dónde mirar por la ventana es lo más placentero que puedes hacer. Invirtiendo este tiempo en pensar, analizando este mes y medio en tierras lejanas de la comarca. En él encuentro una enorme diferencia con respecto a todos mis años anteriores, a parte de estar solo. No es más que mis ganas por aprender. Cuando me preparo para ir a clase, cojo el portátil, el abrigo por si hace frío después, la tarjeta de transporte y me embadurnan las ganas. Las ganas de escuchar a ese doctor que ha invertido tanto tiempo en estudiarlo, para después ver reflejado en sus palabras su entusiasmo. Transmitiendo a todos sus estudiantes una incertidumbre por no perderse ningún detalle, a mi entre ellos. Por eso llega el viernes y la mente necesita descansar. Asimilar los conceptos y no dejar ningún cabo suelto. Volviendo a la ventana, desde donde se puede ver la calle, los abetos, gente y coches. Y automáticamente te pones a pensar donde podrías aplicar los conocimientos adquiridos...


dilluns, 17 d’octubre del 2016

Serenidad Atractiva

La mañana llegó dejando encendidas las luces de una calle vacía y en ella dos voces no paraban de hablar y las sonrisas no desaparecían...

Para ello, la noche fue estrellada y la luna gobernaba con su cara desnuda. Un grupo de gente peculiar se relacionaba a su manera. Pero tan solo eran sus miradas las que marcaban el ritmo de la noche. Esas miradas que decían mucho más que cualquier libro abierto. Sabían que querían, aunque no esperaban que la espera fuera tan larga. Un pub, música festiva y unas cervezas de más, todo ello rodeado de este grupo peculiar. Una mezcla explosiva para sus ganas, que se hicieron de rogar, pero una bomba de humo en el mejor momento dejó que sus labios por fin pudiesen buscar entre mil caricias.

La historia de dos vidas que se empezaban a entrelazar, y ellos tejedores inexpertos, creó en unas horas la obra más bonita jamas improvisada. Todo pensamiento malsonante desapareció y se declaró el estado del bienestar a su lado.

Sin querer se engancharon el uno a la vida del otro, como si de una película fuese, queriendo cada vez saber más y más, pero nunca buscando saber el final. La felicidad reinó en unos pocos metros cuadrados y los cristales lo demostraron, aunque sabían que no sería lo último que escribiesen en esos cristales, que escucharon y disfrutaron de su conexión...

"Exacto" 
         B.W

"¿Te habías fijado en la estela de las luces?"

dilluns, 10 d’octubre del 2016

A ganar a ganar y pollo para cenar

Me levanté de la cama, cómo cada mediodía. Fui a lavarme la cara a la pila y mirándome a los ojos me dije, hoy lo vas a dar todo, hoy nadie te va a parar. Fui a la cocina a por mis cereales favoritos, un tazón de leche y me puse los cascos que ayer me dejé en el salón. Me encendí con mi ordenador, y me puse la música que tanto me motiva. Empecé la partida con todo ya preparado y hablé con mi equipo, hoy tocaba romper en el videojuego. 

--------------------------------------------------------------------------------------------- 
Microrrelat per al I concurs de microrrelats sobre videojocs "Videojuegos en papel" de diversidad literaria

divendres, 7 d’octubre del 2016

Super resolució li diuen

Arriba el divendres i notes com si tot el pes de la setmana se't cau damunt. Cinc dies calfant el cap amb noves histories. Però no histories de contes, sinó novel·les enrevessades com les de Julio Cortázar, on el cap sempre està en continu treball. Un problema simple te'l fan una muntanya, i et fas un gratacels d'un gra de sorra. Hi ha un moment on la testa necessita relax, ja no et serveix una cervesa per esborrar i conter nou, ja que tot allò que has patit per a comprendre aquella novel·la no ho vols perdre. Vols anar augmentant la teua cresta, per després veure aquella muntanya passada com el gra de sorra que era. Veure com augmenten els coneixements de forma exponencial i poder llegir a Julio Cortázar sense tornar enrere. Prenent com a començament aquesta línia, no se com de gran podrà fer-se el cim. Almenys miraré des d'un punt més alt el meu voltant i d'allò que tan sols és un problema per a alguns, per a mi serà un repte que aconseguir...


diumenge, 2 d’octubre del 2016

Escrivint?

He escrit ja tantes vegades que ja no recorde la primera vegada, però se que sempre he tingut dues maneres per a escriure. Una d'elles és contar coses que em marcaren tant per a bé com per a mal. L'altra manera és a base d'allò que anomenem inspiració, ja siga per reflexionar sobre la vida, sobre els sentiments o sobre moments. Ara després de canviar de tipus de vida, de gent, de pensaments, me n'adone de lo difícil que és que aparega aquesta inspiració. Per a sentir-me inspirat, abans tan sols tenia que pensar i deixar els dits surant pel teclat. Ara més bé necessite meditar-ho i contemplar-ho, per així comprovar que cap error se m'escapa. Abans els pensaments fluïen i fluïen, no em feia falta visualitzar el final per donar un pas endavant. Ara més bé la testa es troba ennuvolada, com si una espesa boira em tapara les paraules. Pareix que la ciutat es troba dins de les meues neurones, amb el soroll dels cotxes, la gent passant accelerada pel teu costat, sense parlar entre elles, amb els cascs i un mar d'angoixa a dins. L'únic moment que comence pensar fluid per escriure, es aquests deu minuts abans d'adormir-se, on tot són pensaments un tant estranys, ajuntant converses diferents, parlant tot sol o visualitzant una conversa amb una o més persones... Per desgracia, aquests pensaments no queden escrits i com forme venen, desapareixen. Tal vegada aquells escriptors, inventors o qualsevol persona que crea l'art, sap aprofitar aquests deu minuts on el cervell fa milions i milions de interconnexions creant així un cúmul de sabuderia per a la historia.... O tal vegada aquests siguen els meus deu minuts i açò tan sols es una de les interconnexions  estranyes del....

dissabte, 24 de setembre del 2016

Taxi Teheran

Una pel·lícula iraniana a la pantalla gegant. Mostrant-nos la vida com una pel·lícula. Demostrant que tant els drames com l'acció no estan tan sols a les pel·lícules. Sinó que des d'un taxi i parlant sobre la vida d'un client, un pot veure una pel·lícula, distant, amb protagonistes, antagonistes i molts problemes.

Despullant la vida tan sols amb els gestos i focalitzant en els xicotets detalls, que vists des de la gran pantalla poden arribar a ser grans revelacions. Per després, al sortir corrent d'allí per a poder agafar l'últim bus que em portaria a casa, amb el cos gelat, ja que de l'estiu ja no se'n sap res per ací, aprendre a valorar el teu dia a dia. Saber que aquells xicotets detalls poden dir-te molt, deixar de mirar endins de nosaltres mateixa per a comprendre millor el que ens envolta i la gent que hi habita en ella.

Avui no volia escriure, però el moment ho requeria. No volia parlar de coses ja aclarides, ni de futurs pròxims, ni de passats ja passats. Tan sols aportar un detall més a aquest xicotet món creat a la gran xarxa, per veure si m'entretenia.

diumenge, 18 de setembre del 2016

Nunca fue más real

Eran las tres de la mañana, iba ebrio cual mono borracho, y solo me apetecía ir a la cama, coger el portátil y buscar en las ‘cams’ en directo para poder masturbarme. Allí estaba yo arriba, abajo, abajo y arriba. Se hizo casi de día cambiando de video en video para encontrar el perfecto. Finalmente pude acabar, y con mi miembro aún en la mano me dormí, para después despertarme y poder ver que  seguía allí tocándose en la pantalla.

-----------------------------------------------------------------------------
Microrrelat per al 1r concurs de microrrelats "Breves Carcajadas" de Diversidad Literaria

dissabte, 17 de setembre del 2016

Adéu Tupixo

Moltes gràcies per tot. Busca't, troba't i dóna'm el plaer de tornar-te a conèixer.