Aigua de març, herba als sembrats

Que dir de març, que ens ha plogut en un mes tot el que plou a Londres en un any, que es diu prompte!

Porta bona collita i plena'ns el riu per a la flora, els animalets i per a l'estiu!

Riu Serpis - Març 2022

Març de rècord en la C. Valenciana: Ha plogut més que en un any a Londres

Josep Avària Avària - Cassola

Bo, avui em toca mostrar-vos una obra d'art poc comentada, i a més em para de prop, perquè l'artista és el meu germà.

La gran majoria de gent que llegirà aquesta publicació ja el coneixeu, Josep, Pep. Poc més que contar-vos, ell és un dels grans artistes que ha creat Potries. També molts de vosaltres tindreu aquesta obra d'art a les vostres llibreries, però mai està de més tornar-la a rellegir.

Per no tirar-me el triple però deixe que ell mateix us conte de què va l'obra:

Per a mi, ell sempre ha estat el meu referent, tant en el quotidià com en el personal i en la professionalitat més encara. Com tots sabeu, jo soc un friqui del manga, perquè aquest hobby ve d'ell, clarament. Als seus tretze anys ja estava dibuixant manga i venent-los al veïnat de Potries, tot estratega comercial.

Ara, amb trenta i tants anys, ha aconseguit plasmar en una peça, plagada de color i traçats, l'essència d'un dels plats valencians més bons, el meu preferit de fet. Demà el dinaré.

Vos deixe un recull d'imatges on podeu veure la qualitat del que us conte:

A més, i no per ser qui soc, ens l'ha dedicat amb un dibuix d'una Cassola.

Agrait de tindre un germà com aquest? Totalment. Moltes gràcies, Pep!!

T'estime germà!

Gràcies, Blai de Potries!

Feia molts anys que no gaudia d’un Sant Blai com aquest any la veritat. Molta gent al carrer, mercat tradicional de gent d’arreu de tot el món. Concertets bonicos. Gent templà. Res de fred, sols 4 gotes d’aigua. Plans pel matí i per la vesprada. Victories al voleibol, o quasi. Inclós la fira m’ha omplert la cara de somriures. Ovidi gaudint del jocs al carrer. Art al carrer. Art als museus. Menjar d’alló més bo i altre roïn pa’l cos però bo pa’l cap. Més riures. Visites a la hobbitera.

Un 2022 per recordar i no duem ni mes i mig.

Salut i força al canut!

Fins aviat…

less COVID more COMICS

.

Desitjos 2022

• Cuinar més vegades que Nadya per a ambdos.
• Aprendre receptes que m'agraden i que li agraden a Nadya o ambdos.
• No pressionar a Nadya per a tindre sexe ningun dia.
• Per cada orgasme que tinga amb el sexe, Nadya també obtinga un.
• No basar el sexe en la penetració.
• Ser crític amb tot el que passa al meu voltant.
• Pensar més amb Nadya, per a no fer coses que li molesten, desagraden...
• Deixar el pensament egoista i pensar més en ambdos com a parella.
• Deixar el treball de costat quan no és horari laboral.
• Aprendre i practicar sexe sense involucrar la penetració.
• Prioritzar el sentir-nos bé ambdos abans del individual.
• Preocupar-me per netejar i netejar més vegades la roba que Nadya.
• Col·laborar en la organització dels viatges.
• Preocupar-me per netejar i netejar més vegades la casa que Nadya.
• No ignorar les necessitats, ni els gustos, ni els pensaments de Nadya.
• Donar més afecte i pensar més amb Nadya.
• Deixar de buscar excuses per a tot el que faig o ix malament.
• Aprendre més sobre el feminisme radical.
• Tindre opinions més fonamentades y menys ambigües sobre temes controversials.
• Valorar el meu treball.
• No prendre's res del treball com a personal.
• Pensar abans de valorar una situació o donar algun consell.
• Llegir més novel·les 
• Llegir més articles d'opinió sobre els temes: capitalisme, feminisme, racisme, actualitat, conflictes armats i economia.
• Deixar de pensar sobre el que pensaran els demes sobre les meues accions.
• No malgastar els diners amb molt de còmic.
• No pensar en fer-me molts tatuatges.
• Veure menys xarxes socials.
• Col·laborar en iniciatives del poble.
• Col·laborar en iniciatives no remunerades.
• Llevar-li càrrega mental a Nadya.
• Aprendre a ensenyar.
• Ajudar a Nadya en el máster.
• Començar la pàgina dels arbres genealògics de ma mare, Cognoms
• Ensenyar a Nadya a programar.
• Ajudar a Miquel en els seus estudis.
• Fer més viatges.
• Practicar l'anglès per a conseguir nivell C1.
• Reduir la meua hipocresia. 
• Traure'm el curs 1 de entrenador de voleibol.
• Traure de casa als meus pares.
• Aprendre a cuinar els plats dels meus pares.
• Aprendre trucs de màgia
• Demanar el que em correspon al treball.
• Millorar les meues condicions laborals.
• Tindre cura amb la meua salut.
• Tindre cura amb la meua alimentació.
• Conseguir altre gat.
• ...

Querido Ecuador,

Me juré y me perjuré que este año escribiría algo más que dos mini-relatos, y aquí estoy, a 9.262 km en línea recta, saltando un pequeño charco, de Potries. Durán, Ecuador, mi segunda casa y primera de Nadya, mi M’ini. Ya es el tercer año que descansamos por estos lares y ¡Oye! Uno se va acostumbrando a los encebollados a las ocho de la mañana, a los cariocasos, a las tortas, a la cangrejada, a la familia de 15 reunida, a los abrazos, al único beso para saludar, a las risas y a los Izurieta. Todo esto forma parte de nuestra vida desde hace 3 años y ya no hay quien nos lo quite, ni los vómitos ni la diarrea, ¡Aquí se queda! 

Este año ha sido raro, como una montaña rusa. Un ascenso en el trabajo, Nadya consiguió trabajo y empezó su maestría, nos mudamos a Potries, hubo un trimestre de ansiedad, estrés y muerte, aún seguimos con la pandemia de los cojones, nuevos equipos de voleibol, pausa de la vida en la gran urbe para vivir en el pueblo más tranquilitos… Vamos, movidito.

Ecuador ha sido como un golpe de aire fresco, como cuando empiezas una ruta de montaña, que notas que tus pulmones se están limpiando, tus oídos destaponando y tus ojos maravillando. 

Después de dos años sin ver a la familia el corazón se nos ha llenado de amor, y más después de estos años de pandemia. La abuelita Lucy (“LaLocy” de ahora en adelante), la tía Sandrita, las primas Samy y Casi, la tía Karina, el tío Juanito, los hermanos Juanjo y Antonino, las cuñis Gabi y Álex, nuestro querido George, la mamita MariCarmen, la abuelita Carmen y aún me dejo… Todos ellos nos recibieron con los brazos abiertos y nosotros encantados, no podríamos estar más felices. 

Ecuador, esperamos que nuestra visita haya sido grata y que te quedes con un pedazo de nosotros, pues nosotros ya nos hemos llevado un tíquet para volver todos los años. Intentaremos que sea por más de un mes la próxima vez ;)

¡Con amor, Cento!

Xàtiva

Gràcies a les ensenyanses i consells del meu sensei Jovi, el 2008 vaig prendre la decisió d'escapar-me al Centre de Tecnificació Esportiva de Xest. Un centre on vaig aprendre a jugar a voleibol durant un curs lectiu, 4t de la ESO. La gent que em coneix sabrà que porte 15 anys dedicats al voleibol i que és una de les meues pasions. 

Xest em permitia entrenar durant 14 hores sematnals, dues hores de dilluns a divendres per les vesprades i ejercici físic els dimarts i dijous pel matí. Una bogeria. Allí vaig alcançar la meua forma física més impressionant i crec que mai tornaré a tindre-la.

Per a poder entrar a Xest vaig fer unes proves amb un amic del Potries Volei, ambos quedarem dels últims de la llista, però per sort eixe any acceptaren a tothom. Una gran alegria per a mi. Finalment, tan sols jo em vaig llançar a la aventura de Xest.

Xest és un centre escolar de sencundaria, en el que els becats podiem gaudir de estancia, menjar i estudis (i formació voleibolística) gratuïts. De Dilluns a divendres estavem convivint tots els alumnes a unes residencies, tot molt  pel·liculero. Ens despertaven amb la música que duia cadascú amb un disc, hi havia bulling als novells, jo incluït, però no el pitjor. Però el millor de tot, tots els alumnes estaven ahí per perfeccionar el seu esport preferit: Voleibol, Balonmà, Karate, Taekowndo, Natació, Atletisme, Rugbi, Tennis de taula, Judo, Tennis, Beisbol... entre d'altres.

En Xest vaig coneixer a 6 persones de la meua edat, cursant el meu curs i totes sis venien de la mateixa ciutat, Xàtiva. Ells tenien un equip complet entrenant en Xest, anaven a ser unes males bèsties, però els faltava un jugador, un Libero. Per ahí van allçar les orelles els meus entrenadors de Xest. S'adreçaren a mi per contar-me la jugada, canviar d'equip, del Potries Volei al club de voleibol de Xàtiva per ajudar-los a guanyar el màxim possible. Jo vaig tindre dubtes en abandonar el meu equip de tota la vida, el equip en el que em vaig enamorar del voleibol, però després de parlar amb Jovi, el meu sensei, la decisió ja estava pressa. 

Vaig coneixer a tot el club de Xàtiva, famílies involucrades al 1000% en el voleibol, amb tots els fills clavats al club i tots els caps de setmana llançant crits al pabelló de voleibol, tot un goig. Ara teniem el equip complet:

• Rafa #1, Opost i Capità
  
• Carlos #6, Col·locador
• Pau #8, Ala
• Àngel #7, Ala
• Vicent #3, Central Polivalent
• Roberto #14, Central
• Cento #15, Libero 

Va ser tot un goig jugar amb ells tot el any i arribar a ser 5ts del Campionat d'Espanya, mai ho havera esperat, però així va succeïr. Ara 12 anys després, vos deixe un dels partits en el que guanyem a Elche (2ns en el Campionat d'Espanya). No s'ho perdau, és al·lucinant el nivell que hi havia en uns xicons de 16 anys.

 

 

Fa nou anys que...

Fa nou anys que, tornant a casa en les falles 2012, no sabia que la meua vida donaria una volta de campana...

Fa nou anys que, vaig dormir-despert i somniava que la gent del meu voltant se'm reia de mi...

Fa nou anys que, vaig pensar que inclòs el meu insomni molestava als meus companys...

Fa nou anys que, dia rere nit vaig pensar que era una persona amb diversitat funcional i que el meu voltant m'ho amagava, però per l'espatlla em fregien viu...

Fa nou anys que, vaig despertar tot sol a casa, sense forces per anar a la universitat, a més pensava que els meus amics estaven fugint de la meua companyia... Era tanta l'angoixa que vaig necessitar trucar-los per a saber on estaven, ells més tranquils que un orgue, dormien a casa d'altres amics. De cop i volta, apareixien frases a les pàgines web que freqüentava, frases dels meus amics rient-se de mi. Jo amb els nervis a flor de pell, mirava per la finestra amb les persianes baixades per si m'estaven espiant...

Fa nou anys que, a una quedada d'amics, en la seua casa, rodejat d'Erasmus, vaig veure com em convertia en una mona de fira on tots miraven el que feia per tindre material per a poder riure's...

Fa nou anys que, amb la ira pels núvols li vaig donar una serenata als meus amics per què els havia "descobert" fent burla de mi...

Fa nou anys que, no vaig poder dormir bé durant dues setmanes...

Fa nou anys que, va esclatar tot al meu interior i tan sols podia plorar i plorar...

Fa nou anys que, vaig tornar a casa els pares, ells sense saber que havia passat, preguntant als meus amics i atribuint-ho a la marihuana...

Fa nou anys que, vaig plorar com un nadó davant dels meus pares...

Fa nou anys que, vaig començar a pensar que el meu cosí era en realitat fill meu i de la meua exparella...

Fa nou anys que, vaig pensar que el meu cosí, el meu oncle i jo érem germans...

Fa nou anys que, al hospital amb ma tia, vaig pensar que era el pare de ma mare i tota la meua vida era fruit d'un avi senil...

Fa nou anys que, vaig pensar en el suïcidi...

Fa nou anys que, vaig entrar a la zona de psicòtics del hospital...

Fa nou anys que, vaig pensar que la meua vertadera mare era una dona de l'hospital amb greus problemes psicòtics...

Fa nou anys que, vaig demanar una abraçada a tots els pacients de la sala i em feien callar i asseure'm al meu lloc, que no coneixia de què eren capaços...

Fa nou anys que, la dona que s'escapava tots els matins de la seua habitació i feia de Superdona em despertava...

Fa nou anys que, em van contar que aquesta dona havia assassinat als seus dos fills amb un martell...

Fa nou anys que, vaig abraçar aquesta dona per deu minuts...

Fa nou anys que, vaig creure que tenia un greu problema amb el comunisme i el meu tipus de vida...

Fa nou anys que, vaig dormir durant una o dues setmanes a l'hospital...

Fa nou anys que, vaig estar durant sis o nou mesos amb pastilles anti-psicòtiques...

Fa nou anys que, vaig deixar de comprendre el meu exterior per comprendre el meu interior...

Fa nou anys que, vaig pensar que el meu entorn vivia en quatre dimensions i jo tan sols en tres...

Fa nou anys que, el meu cervell va intentar entendre la vida aprofundint amb la dimensió del temps...

Fa nou anys que, vaig començar a aïllar-me del món utilitzant la música...

Fa nou anys que, els meus amics i familiars intentaren comprendre que em passava...

Fa nou anys que, els meus amics i familiars estiraren la mà per a traure'm d'aquell maleït pou...

Fa menys de nou anys que, vaig recaure al nadal pensant que el soroll d'unes obres eren gent intentant entrar a robar...

Fa nou anys que, jo no era jo i tot això va passar...

Gràcies!

Deu

Deu anys deixant per escrit coses que se’m venen al cap i actualitzant aquest quadern de bitàcola.

Feliç aniversari amor!

Ya hace cuatro años que te conozco y aún me quedan trocitos de tu mente por descubrir. Trocitos que siempre me sorprenden, que hacen sentirme orgulloso de ser tu compañero de vida. Hoy mismo cumples veintiseis años, lejos de tu tierra y de tu familia, pero para nada se te ve triste por ello. Sabes que has recorrido un duro y largo camino para llegar hasta aquí, y aunque hayas pasado un quinto de tu vida lejos de tus raíces, sabes que peleas por tener un mejor futuro.

Yo te conocí cuando estaba perdido en mi vida, una nueva ciudad, sin amigos, sin familia y sin un horizonte que perseguir. Pero al aparecer tu, tu misma te encargaste de llenar todos esos agujeros, primero como gran amiga, después como familia. Además me enseñaste nuestra nueva ciudad y me llevaste a conocer ciudades de todo el mundo con tu voluntad por viajar y aprender. Finalmente te convertiste en mi horizonte a perseguir, tu y tu vida os convertisteis en el centro de mi mundo. Desde hace más de tres años no me acuesto sin pensar en nosotros, dos niños descubriéndose, aprendiéndose y respetándose

Por todo esto y más... ¡Te amo Nadya Denisse!

¡FACILIDADES!

Dirigidos

No sabía que escribir y un concurso me dio la idea:

"La inteligencia artificial apareció para quedarse. Sin comerlo ni beberlo forma parte de nuestra vida, desde elegir la nueva película que ver o modificar tus fotos para conseguir más "likes", hasta hacer que se salven más vidas en los hospitales o incluso permitirte aprender de manera más adecuada para ti. La gente sigue escéptica a aceptarlo, pero usan la última aplicación que le permite usar realidad aumentada para medir si los nuevos muebles le caben en su casa. No lo olvides, la sociedad avanza, si te quedas atrás es porque quieres."

-------------------------------------------------------

Microrelato para el VII Concurso de Microrrelatos Científicos 2020

¡¡Ella, Cilantro!! 🍀

No havia escrit mai d'ella.

Amb quaranta dies adoptada,

tan sols un somriure ens va valer.

Ara ja no podem viure sense ella,

el contracte el va firmar.

Som una família de tres,

i tal vegada més que vindran.

Ella que té els seus deu llits a la casa,

i fa les seues vint migdiades diàries.

Vol carícies,

però si fa temps que no ens veu.

A ningú arrapa,

si no li toques els ovaris.

Ella protegeix la casa,

estiga'm o no a la llar.

Dorm damunt de tu,

al costat o ben lluny.

Li encanten els seus uelos,

i sempre va a visitar-los en vacances.

Fa dos anys i mig,

i els que vindran.