Tres!

Tres, ni un ni dos, sinó tres. Fa tres any la meua vida anava a donar una voltereta però de les de campionat. M’establia a Madrid, ja deixava la perifèria de la capital per a aventurar-me a les entranyes del centre. Començava a conèixer a fons a la dona que seria el centre de la meua vida, començava a treballar d’allò que estava estudiant. El sou ja pareixia més humà, encara que escàs. Els teatres omplirien la vida d’ambdós i el somriure de la faç ningú ens el llevaria. Aprendria sobre la cultura i tradicions del seu llunyà país. Degustaria els plats que a dia d’avui no veuria fora de la meua dieta. Conversaria sobre el meu i el seu passat, el psicoanalitzaríem junts i ambdós ens donaríem un colp d’espatlla per seguir endavant. Oiríem per primera vegada una música nova que ens perseguiria durant aquests tres anys. Ens casaríem i començaríem a fer plans de futur. La família d’ambdós s’uniria per convertir-la en una. Solucionaríem tots els reptes que la vida ens posa al davant. Ploraríem i ens abraçaríem. Coneixeríem nova gent junts, i deixaríem que les seues experiències ompliren les nostres converses de llit. Viatjaríem arreu del món, creuaríem el xarco agafats de la mà i descobriríem aquelles capitals europees de les quals parlen tant els llibres d’història. Convertiríem de la nostra casa un lloc d’acollida per a estranys turistes, amics solitaris o acompanyats i sobretot per familiars. Remodelaríem i decoraríem aquella casa mil voltes, fins estimar-la com mai. El treball començaria a millorar, es faria més professional. Apareixerien reptes, entregues i estrès nou. Deixant de costat la idea de abandonar el vaixell. Naixeria el nostre nebot, per a no deixar-los dormir, però per despertar-nos, a tothom, un somriure amb cada gest. Començaríem a aprendre que la família està ahí per a tot, lo bo i lo no tant bo. Crearíem un odi comú al feixisme, a la homofòbia i a la misogínia, per alçar el braç per aquelles lluites que si valen la pena. Tres, ni un ni dos...