No recordava el que era viatjar, però ho trobava a faltar. El moviment, la gent nerviosa, les coses noves, la testa desperta. Ho necessitava.
Veure persones de qualsevol localitat, ètnia o creença em dona per canviar, canviar de pensament, de raciocini i inclòs de manera de ser.
Amb dues setmanes a les terres sicilianes m’ha donat per a tot. Però, sobretot he gaudit de la convivència. Ho trobava a faltar. Això de conviure. Despertar amb algú que et pregunta com has dormit. Que vas a fer al dia. Si vols café.
Viatjar acompanyat també crec que és molt millor que sol. Poder comentar sobre la gent que observes. Poder riure d’alguna estàtua lletja. Menjar acompanyat. Gaudir dels paisatges tot plegats.
No sé si tornaré mai a aquestes terres, però he gaudit d’una illa gegant, amb molt d’italià i amb les seues maneres de viure o sobreviure. No m’emporte res interessant de tota aquesta gent que m’he creuat, però si del seu estil de vida.
Ara tan sols em queda tornar a la realitat, a la meua. Enfrontar el que està per vindre i avançar!
Gràcies, Dídac!
Tractaré de tornar, però vine tu abans! 😘
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada