Passa alguna cosa quan no estic content amb mi mateixa, ja que comence a bloquejar el meu dia a dia i les meues relacions per acabar aïllat de la gent, que a la vegada em crea més inseguretat i més bloqueig. No ho he buscat conscientment, però després d’un estiu sense restriccions, amb muntó de plans i amb cap bloqueig, la tardor està sent àrdua. La tornada a una rutina inexistent i cada vegada tindre més a prop l’enfrontament amb un canvi de vida i començar un nou treball se’m fa cara amunt. Clarament, necessite aquest treball que m’aporte un activament setmanal i un camí que recórrer, però elegir el primer pas no em fa estar a gust amb mi mateixa, la por de no ser suficient, de tornar a fallar, d'elegir un camí erroni i haver de tornar arrere sols em permet mantindre’m bloquejat. Com si el meu cap per tal de no tornar a passar pel mateix, tracta de formar una realitat on jo no soc capaç d'aconseguir-ho i l’aïllament és la millor fórmula per mantindre-la. Al final l’enfrontament amb el problema no es pot donar si jo em sent incapaç, tipus el final obert de la pel·lícula ‘¿Quién voló sobre el nido del cuco?’. Al final és més fàcil quedar-se parat que afrontar el conflicte. Sé que eixiré d’aquest aïllament autoimpost, i que al sortir tornaré a sentir-me bé amb mi mateixa, apareixeran els milers de plans, deixaré la por de banda, però tornarà a passar amb altre conflicte que no sàpia com enfrontar. Hauria de fer una sortida conscient d’aquest aïllament per aprendre, i no que la sort seguisca regint el meu avanç. Prendre el volant de la meua vida i deixar de fluir pel camí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada