No sé si és la brisa del mar
o el xiuxiueig dels pardals de bon matí,
però avui, un dia realment gloriós,
m'he despertat assedegat.
Sense canviar-me el pijama,
he baixat al saló de casa
m'he engegat el televisor i
m'he preparat un bol de cereals enorme.
Mentre veia la meva sèrie preferida a les 11 i mitja de la matinada,
m'han posat els cabrons de la cadena
un absurd i innecessari anunci que deia:
"Perquè no sempre els millors xurros es troben entre les cames de les dones.
Vine al Porrat de Sant Blai, estàs convidat."
M'ha entrat una gana indescriptible per menjar xurros,
i rajant la bava per tots els costats
m'he posat la roba de deport d'ahir per la nit
i he agafat el moneder i sense mirar-me ni tan sols els cabells,
he sortit corrents en busca d'aquella botiga que nombraren a l'anunci.
Veia mil persones al meu voltant,
xiquets, avis,pares,mares, nadons, i un muntó de botiguetes obertes.
Cada xiquet duia una cosa,
uns gofres, altres creïlles fregides, altres hamburgueses, altres xurros...
I que fam en un moment, trobe que mai havia caminat tan apresa.
Al arribar al meu destí,
unes deu persones lluitant per aconseguir els seus xurros,
i jo l'últim, com sempre, darrere de tot el món.
Una senyora major preguntant-li al seu marit que podria menjar,
que no estava molt segura,
un adolescent d'uns 17 anys que demanava per 10 amigots seus,
que l'esperaven a la plaça,
un xiquet que no es decidia si xurros amb xocolate o sense.
Total mitja hora de peu veient com tot el món menjava
i jo sense res que dur-me a la boca.
Per fi em toca,
"Una dotzena de xurros si us plau, amb molt de sucre"
"Com vostè desitge senyor"
Ja tenia els meus deliciosos xurros al meu abast. Oh! que Bo!
Entraven sense tocar paret, engolir i engolir.
Assegut a un parc, no tan preciós però acceptable,
ja duia 6 xurros dintre meu, quedaven 6 i ja estaria fart, com sempre passa.
Segons després de començar el 7 xurro, amb el seu quilo de sucre per damunt,
una mare primerenca amb el seu nado que no feia molt bona cara
passaven per el meu camp de visió,
la dona duia un bon caminar, però massa depresa diria jo.
De colp i de sobte el nadó eructa i vomita davant dels meus nassos.
Buaj! Que fàstic!
Ja no vull més xurros, una escombrera a prop?..
M'havien cagat els meus xurros tan bons.
Necessitava un cafè açò no podia ser,
el bar més a prop, el de "Vicent".
Allí vaig veure un bon amic
que ja feia mesos que no parlava en ell,
mentre parlava en ell i me feia un bon cafè llarg i ell una cerveseta
ens contàvem les nostres anècdotes durant aquest temps passat.
Molt entretingut la veritat, ell venia d'un Erasmus, que encara estudiava,
i jo treballant ja tu, quin rebuig més gran vaig sentir.
Total que un bon rato passàvem els dos,
ell fardant i jo al·lucinant.
Quan ell ja duia la 3 cervesa i jo la primera,
perquè el cafè no me'l podia ni acabar,
Una mosca collonuda començà a molestar-nos,
el típic xiulet pels oïts i a tot hora en els llocs més sensibles del cos.
Total que amb tota la mala hòstia del moment
d'una salpada de mà, l'envie "a la merda" a la mosca.
I tant que "a la merda", cosa que la mosca es trobava dintre del meu quintet,
mitja cervesa a la merda,
i sense acabar-nos les begudes se n'anàrem fora del bar.
No podia ser! Amb quin mal peu m'havia despertat! Redéu!
A fora del bar amb el solet pegant-nos a la cara,
el meu amic se trau una caixeta petita d'uns 15cm x 10cm.
Jo estranyat, sense saber que és.
Aquell se trau un paper d'arròs petit,
uns filtres seguits d'una encenedora.
Fumes? vaig tindre que preguntar.
Sí! va ser la seva resposta.
Jo molt estranyat, ja que una promesa és una promesa,
vaig començar a recordar-li el passat,
ell intentant fugir del tema
s'encengué un cigarret que prèviament s'estava fent.
I el meu tabac!? exclamava ell.
Tan sols vaig poder respondre-li. Està on deuria estar.
Sí, li'l vaig tirar al fem, no tan sols el tabac també els papers i els filtres.
Ja no el vaig tornar a veure en eixe instant, va marxar sense avisar.
A les dues del migdia
vaig recordar que tenia dinar amb la família de la meva promesa.
Bua! Jo ja he menjat massa avui, no m'acabaré el menjar de la meva sogra!
Caminant depresa i amb el telefon sonant, ella era de segur.
Vaig, vaig! Que m'estic arreglant.
Ja ben elegant, faig camí cap a casa dels meus familiars.
No m'agrada mai anar sol a casa dels pares d'ella,
es passa per un carrer on sempre hi han hagut problemes,no m'agrada.
De cop i volta un impediment no me deixa avançar,
era un noia d'uns 7 anys amb molt mala cara,
i al costat la seva mare,
me demanaven, això era el que feien,
però jo anava massa centrat en anar i ni els havia vist,
i això que sempre done alguna cosa a aquesta pobra gent
que ha caigut en la misèria d'aquesta societat corrupta i mal organitzada.
Obro el moneder tan sols me quedaven 25 cèntims, molt poc.
Vaig tindre que deixar molt poc, i la dona em va dir:
"I no tindràs un cigarret almenys?" Amb una veu assedegada i cansada.
No, ho sent, es que no fume...
Vaig seguir el meu camí que ja arribava tard i la meva promesa s'estava posant nerviosa.
Per un moment vaig regirar el cap per tornar a veure'ls.
La mare nerviosa escrivia amb la mà tremolosa
"Duem una setmana sense menjar, i ja patim insomni"
Amb els ulls oberts com a plats me vaig quedar.
Tan sols una gota del llagrimal va tocar terra...
"La generosidad no es compartir con un mendigo
un pedazo de pan que te ha sobrado,
sino en compartirlo
cuando estás tan hambriento como él."
Anónimo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada