Mai m'ha agradat el firmament obscur, però tal vegada, ara tingui que concedir-li una oportunitat. No parle d'aquella atmosfera negra amb una de les donzelles més boniques de l'univers i amb els seus pretendents, tan llunyans com lluminosos per a nosaltres, sinó d'aquella esfera que ens cobreix, durant no totes les nits, del qual podríem dir que predomina l'absència de color i res és clar.
No és que ara sigui un gòtic del segle XVIII, però gràcies a la meva estada durant aquests mesos, que no ha sigut, ni més ni menys, escassa, a aquells recintes tancats, plens de munions majors, petits i no tan escanyolits. On sol abundar mirades nervioses, ungles mossegades, risses descontrolades, cascs per escoltar música, nens plorant, llibres cansats, ulls tancant-se, inclús massa transpiracions del cos humà. Gràcies a aquestes reiteratives vegades a aquests llocs, jo, allà d'alt he observat una veu, no precisament tènue, ni més ni menys dolça, però que ja havia pogut escoltar a reproduccions tant, visuals com auditives, on un tal B.W. parlava, i aquesta era la veu que jo escoltava.
Aquell udol directe des d'aquell cel fins al meu cor, em conta moltes coses, pot ser insignificants, pot ser no tant, però d'una cosa n'estic ben segur NO VAIG A FER-LI NI PUTO CAS!
Encara que de vegades diu coses molt certes, com: "Estàs boig".
"Mai faces cas a aquella veu que diu que canvies, ho intenta-ho."
B.W
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada