dimecres, 6 de juliol del 2016

M'encanta el teu somriure!

Viatjar i tornar a viatjar. Les hores cara el finestral del autobús o amb els ulls closos intentant dormir pot ser se't fan eternes, però si saps qui t'espera a l'eixida d'aquell bus, no hi ha cap hora que et sobre...

Al arribar allí, pareixia un poble abandonat, amb els carrers buits i jo tot sol, amb tot el necessari per passar un gran cap de setmana, i per meitat de la carretera. No em sorprenia no entendre la gent del meu voltant, però se'm feia estrany escoltar aquell accent que tant m'agradava.

Ja prop de la nostra llar per uns dies, em vaig sentir com si estigués al passeig germanies però amb cares completament desconegudes. El millor per relaxar els peus tollits de 10 hores de viatge fou el petit riuet que arribava fins una gran font, on mullar els peus i sentir l'aigua gelada netejar els peus, amb l'olor a formatge, fou un goig de Déus.

Dintre del nostre petit dúplex, amb tot el necessari per no necessitar ni sortir d'ell, la migdiada no la vaig poder perdonar, esperant-la a ella i somniant en poder abraçar-la ja de una. La mitja tarda s'acostava i allí l'estació de trens, eixos 10 minuts esperant-la si que se'm feren eterns, més inclòs que les 10 hores de bus. Però al veure-la, amb la motxilla carregada, com si se n'anés de casa, com sempre que ix de viatge, els ulls se'm ficaren a brillar, i n'estic segur que les pupil·les se'm dilataren el màxim possible. L'abraçada durà poc comparant amb el que m'hagués agradat tindre-la entre els meus braços. però preferia anar al nostre niu per a poder gaudir de la seua mirada tan sols per a mi.

Allà al niu, ploràrem, riguérem i sobretot somréiem, després de casi un mes podia tornar a dormir abraçat a ella i tot malson desapareixia de la meua ment. No volia que acabés mai aquell cap de setmana que semblava més bé un somni.

A la França com ja n'estava clar, provàrem els crêpes, i gaudirem del postureig de fer-se fotos enlloc, creant uns records per poder vèncer a la puta memòria oblidadissa. Res havia canviat en nosaltres, com si el temps no passés, amb dos seguíem tinguent les mateixes costums i pareixia que mai havèrem deixat de viure junts.

Per això, ma petit, espera'm allà que jo tornaré per gaudir tots dos de nosaltres.

T'estime i gaudeix-t'ho que t'ho mereixes.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada