Si he de descriure la meua vida, una bassa d'oli seria l'expressió més encertada. Un mar de tranquil·litat, on clarament he anat pujant escales i de vegades he trencat més d'un esglaó. Però amabilitat es queda curt per anomenar com m'ha tractat la vida. Plena de gent al meu al voltant, amb la possibilitat de millorar sempre que he volgut i sobretot amb la possibilitat de créixer amb tota la seua ajuda.
Ara en altre context on he de ser jo, tot sol, qui s'ha de traure les castanyes del foc, aquella bassa d'oli es plena d'aigua i es torna relliscosa. Allí on la amabilitat regnava, apareix la incertesa d'una nova vida, sense baranes i amb la certesa de que un pas en fals, i canvia l'horitzó...
Sense voler he crescut, però per sort o per desgracia encara no tinc aquell xip que et fa pensar tan sols en tu mateixa i perdre de vista el que t'envolta. Aquell adult que el més important és sobreviure. Aquell que sempre he odiat...
Ara després d'uns mesos de sequera escriptora, entenc que passa, aquest xip m'intenta corrompre. Apareixen tots aquells problemes que sofreixen la majoria de la humanitat, i escriure és una de les coses més 'imprescindibles' en aquell món de majors.
"Ja ho vaig dir en el seu dia,
quan n'estic feliç
és quan més inspiració tinc."
B.W
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada