m'ini ❣️

Facilidades amor!

Le Coffre aux Trésors

 

Thé eau menthe

Marrakech, nou anys després…

 

Tant se val

DALL·E 2 x Cento: “A Men and a Woman, reading in the Fez Medina”

Escriure, fa anys que escric i anys que llig qualsevol cosa, des de novel·les negres, fins articles científics fins a notícies del cor… No hi ha res més gratificant que aprendre gràcies a paraules escrites, parlades no està mal, però escrites per una persona o varies, modificant tots els detalls per a transmetre exactament el que volen dir, això no té preu!

Amb tots aquests anys escrits mai m’he considerat un escriptor, quina bogeria, com si escriure et fera docte en l’art d’escriure. Però és veritat que ha estat el viure el que m’ha donat idees per a plasmar en aquest trosset de xarxa. Tot i això, escriure aquestes parauletes per aquí no és tant per crear una necessitat a la societat de viatjar o similars, sinó més bé de deixar la golafreria i eixir de casa, dona igual si és al parc del poble o a comprar a la botiga del costat, però fugir del món virtual, que n’és molt còmode i podries passar hores i hores allí, ho diu algú que ho ha sofrit.

També és veritat que per a viure tampoc és necessari eixir de casa, amb un bon llibre o un bon còmic també et pots transportar a un altre univers, completament diferent del teu dia a dia, però sí que encoratjaria a fer-ho fora de casa, allà on el sol calenta la testa i el vent pentina les idees. No ho faces per les xarxes, ni pels altres, fes-ho per tu i per la gent que et vol, que et veurà somriure i els ompliràs el cor de felicitat!

Arrivederci

Érase una vez…

València Bonica!

MTG Commander

 Diumenge de rams!

Una història

     Un pare, un germà, un tatuador i tres hores i mitja després…

Un plat tradicional, de centenars d’anys, a un trocet de terra del planeta amb ingredients cultivats, cuidats i engreixats amb el sol de llevant. Una recepta d’un pare, cuiner de primera, com els millors del planeta, amb una recepta millorada setmana rere setmana, per a una família de cuatre… (Vicent Avària Piris)

Un germà, il·luminat pel gust del plat, l’utilitza per a traures una tesis de la màniga, moltes hores de dibuix i dibuix a l’espatlla, amb una premisa per davant, mantindre la tradició com a lluita contra la globalització i explotació del nostre món… (Josep Avària Avària)

Un tatuador, de la terreta, compromés amb l’art i professional com ningú, amb la seua paleta de colors i la seua pistola per tatuar… (Sergi Adrover)

Jo, unint-los als tres per portar-ho a la pell durant tota la vida, fins que em cremen per mort.

Moltes gràcies als tres, pels vostres arts, un plaer dur-ho damunt de per vida!

Jo

Avui trenque un tabú, després de molt de temps, puje una foto meua on tan sols surt jo, perquè em veig ben guapot. 

Bon dia!

CENTrO

Són les dotze del migdia i ja dus dormint massa hores al llit. Obris un ull i després l’altre per adonar-te que de fet el dia ja és molt lluent pels buits de la persiana. T’alces sabent que no tens altra feina per a fer aquest dia, de dissabte. Estàs sol a l’habitació, sols un fil de música de Ludivico Einaudi al volum més baixet del mòbil intel·ligent inunda l’habitació amb el seu piano majestuós. Tens els ulls cansats de tant de no obrir-los. Ve la teua gateta a ronronejar, demanar-te mimos com un fill qualsevol. Tanques els ulls i l’abraces per davall de la manta, ella ronroneja més fort. Així fins a una hora més al llit. Un plat de cereals, dels que cruixien i una mirada perduda a l'infinit. Es nota que cap núvol tapa avui el sol, el pati brilla. Tractes de recordar el malson d’avui. Tal vegada una dent se t'ha trencat, has caigut d’un edifici o has tingut una discussió amb amics, els comuns. Cullerada darrere cullerada, amb les culleres menudes per menjar més lent, el somni s'esborra com un reinici de la vida per tal de ser productiu. Interaccions per whatsapp per tal de veure si hi ha alguna nova, repàs a totes les xarxes socials per veure si algú ha gaudit del divendres nit. Una mirada als correus per si alguna web de publicitat necessitara la meua ajuda, amb alguna subscripció a cancel·lar. Eliminar cadascuna de les notificacions del mòbil i veure algun que altre meme, per traure el primer somriure del dia. Café no que m’accelera, però un te negre pot valdre. A fora de casa el sol calenta però fa ventet de tardor. Música als cascos sense cables i una passejada pel riu de Potries, saludar indistintament a la gent que visita el riu o està de passeig i caminar, caminar arrancant fulles i herbes de la flora que em rodeja, fins a arribar al poble del costat, Palma. Ja és tard, tres de la vesprada i els cereals es queden curts. Tornes gairebé corrents, pares a casa els pares i menjar xoriç, pernil i formatge. Tornes a casa teua i llegeixes uns quants capítols d’algun manga. Gairebé t’adorms al sofà amb música de fons i la tauleta tàctil et cau a la cara. Ja són les cinc i tens partit a les set a Gandia. Prepares la motxilla amb un ull mig tancat i comproves que res et deixes. Vas cap al pavelló, ja estan muntant. Ajudes i a escalfar. Ho dones tot fins a deixar-te la veu, perdeu 2-3, partit intens però lluitat. Tornes a casa i t’espera Nadya, amb mil anècdotes i xafardejos dels seus plans de dissabte. Mil rialles, una botella de vi blanc semidolç, uns quants passos de ball abraçades. Fer l'amor al sofà arribant ambdós a la vegada a l'orgasme, suats, però demandant més amor. Un Te amo apagat, sense forces i dormir abraçats durant tota la nit, per despertar a migdia altra vegada i tornar a veure com dorm plàcidament al meu costat.

Aquest és CENTO!

“Sun in the center of the world” 

By: Stable Difussion

La Senyora del Temps - Capítol 1: Una pedra

         Isa té setze anys i està plorant asseguda al porxo de l'entrada de la casa de la metgessa. És un dia radiant de dotze de juny, on la calor bada les pedres, i els núvols són inexistents. Isa s'ha cobert del sol allí davant la porta, com tants altres dies però avui és un dia molt especial. És el seu aniversari i creia que els seus amics i amigues anaven a fer-li una sorpresa a l'institut. Pepa, la metgessa, a l'escoltar-la plorar obri la porta de la consulta i se la veu asseguda amb el capbaix. 

- Isabeleta, altra vegada per ací? Què ha passat aquesta vegada? - diu Pepa amb to maternal.

- Res doctora... - diu Isa amb la veu tremolosa.

Isa du tot l'any pensant en aquest dia, ja que setze anys ja l'acosten a la majoria d'edat i li haguera agradat que els seus amics li hagueren fet una sorpresa a les classes o al pati, com ella li va fer a Antoni.

- Isabeleta, avui ja no teniu classe? Que prompte comença l'estiu per a vosaltres - diu la metgessa, ja que són les dotze del migdia.

- M'he escapat, estic farta!! - diu Isa netejant-se les llàgrimes.

- Bon dia Pepica!! - diu un veí del poble amb el cabàs al muscle, Carles.

Carles, té un hort amb una fanecada, i segons la temporada ell planta de tot. Ara està plantant tomaques, anficosos, cebes, carabassí i pebreres. Als seus seixanta-sis anys, ja fa tres anys que es va prejubilar i ara aprofita per a fer tot allò que li plena l'ànima.

- Que li passa a Isa?? - diu Carles espantat.

- Doncs no sé, no crec que li faça mal res - diu Pepa amb un somriure a la cara.

- Les xiquetes d'avui en dia que comencen abans l'estiu que ningú - diu Carles amb una rialla tímida.

Isa, sabent que avui no seria bon dia per a contar-li les penes a Pepa, es va alçar i va fugir corrents de la consulta. 

- Isa, vine a les tres de la vesprada i xarrem, que ja hauré acabat!! - diu Pepa abans que Isa estiguera massa lluny.

Isa li va alçar el dit cor de la mà esquerra d'espatlles mentre girava el cantó del carrer.

- Aquestes xiquetes d'avui en dia que mal educades... - diu Carles amb to paternalista.

No poder desfogar-se amb la metgessa va fer enfadar més a Isabel. Mentre corria va veure de front l'ermita del poble. De cop i volta, va decidir pujar cap amunt, passant pel calvari i les catorze creus de la passió de Crist. Isa tan sols mirava cap a baix per a no caure's, ja que la pujada era de pedres i no precisament uniformes.

A l'arribar quasi a l'ermita, el camí es dividia en dues pujades circulars que donaven a l'ermita, a l'esquerra una rampa que el poble la denominava la "rampa de l'infern" i a la dreta una pujada esglaonada denominada "els esglaons del cel". Isa va parar per respirar cinc segons i girant el cap d'esquerra a dreta, no sabia que seria millor, però estava tan enfurida que va tirar per la rampa de l'infern amb totes les forces que li quedaven. Pas rere pas, cada vegada veia més gran l'ermita, estava a punt d'aplegar quan no va veure l'últim esglaó que donava a la plaça de l'ermita. Isa va trepitjar i va caure de cara en meitat de la plaça. Amb arrapades i colps als braços va tractar d'alçar-se, tapant-se el cap perquè la caiguda l'havia marejada. Isa va tancar els ulls per deu segons i va respirar profund per acabar amb un crit que va espantar a tots els teuladins dels xiprers.

A l'obrir de nou els ulls, Isa es trobava contrariada, el clima havia canviat i el cel començava a encapotar-se de núvols entre blanc i gris que no li agradava res a Isa. El sol ja no espurnejava i es veia tot el paisatge de la Safor com mai. Potries i els pobles del voltant brillaven amb colors intensos, com definits amb retolador i al fons, la mar, més blava que mai, tot era molt estrany.

Isa va decidir que era hora de baixar i anar cap a casa, que segur que els professors ja havien cridat als pares i l'estarien buscant enlloc. Es disposava a baixar el primer esglaó "del cel" però havia vist alguna cosa estranya al centre de la plaça, alguna cosa que mai havia estat allí durant els seus setze anys, i això que pujava varies vegades al mes. Era una pedra amb forma de rellotge, amb les seues manilles i els seus números marcats també amb pedres, marcava l'hora actual, les 12:23, però no es movia. De cop i volta la manilla dels minuts es va moure i ja marcava les 12:24. Isa es va fregar els ulls com si es tractés d'un somni, ja que allò pareixia una burla. Isa, tocant la manilla de les hores va estar a punt d'avançar-la però va decidir tornar enrere, en concret cinc hores abans, al voltant de les 07:24 que encara no hauria despertat. De sobte el cel va fer com si es tractara d'un rellotge i va tornar enrere, a les 07:24 encara no havia eixit el sol, però ja quedava poc per a l'amanèixer. Isa es va espantar i es va alçar per a fugir corrents a casa, quan ja estava per meitat de les escales "del cel" va topar amb una persona de dos metres, amb uniforme de policia, però no de l'època actual, era roig i duia boina roja també, amb un dibuix minimalista d'un rellotge al centre en colors daurats.

- Bon dia, vosté ha comés la infracció 347D del estatut del temps, em pot deixar el seu carnet del temps? - Va dir seriosament el policia.

Isa, amb la boca oberta, no comprenia que estava passant i tan sols se li va escapar un "aah" tímid i tenia els ulls rojos de tanta plorera.

- Veig que vosté ha consumit estupefaents i això agreujarà la seua condemna, com no tindrà el carnet em dispose a imposar-li la respectiva pena. Se'n va deu anys al futur. - Deia el policia mentre movia les manilles d'un rellotge daurat que portava a la monyica esquerra.

Altra vegada, el cel i tot l'entorn va començar a canviar, passant per totes les estacions dels anys, canviant els fullatges, els colors, el sol, la lluna, gent pujava i baixava sense adonar-se de la seua presencia, eren com fantasmes. Per fi el cel i tot es va aturar, el cel era molt paregut a l'anterior i els xiprers tenien el mateix aspecte que abans. 

- Si té qualsevol problema amb la pena imposada, quan es trobe en millors condicions pot acudir a l'oficina del temps més propera, al cim de la Safor hi ha una. Adeu-siau. - El policia es va acomiadar amb cap gest a la cara.

Isa no comprenia res, es va agafar el cap i va tancar els ulls, pensava que seria un somni o tal vegada la caiguda li va fer més mal del que es pensava. Es va alçar i amb un poc de mareig va decidir tornar a casa, baixant l'ermita i ja estava pensant en agafar el llit i dormir fins a l'endemà. Vaja aniversari li havia tocat...

A l'eixir del camí de pedres, va començar a veure coses estranyes, hi havia edificis canviats, arbres nous al carrer, edificis que pensava que estaven en obres i com sempre, al carrer no hi havia gent. Potries, un poble amb mil habitants i els trenta graus de temperatura evitaven que hi haguera molta gent al carrer. A l'arribar a sa casa, Isa va veure que alguna cosa havia canviat a la porta, però no sabia el que, pareixia més nova, més lluenta. Els seus pares devien estar treballant, per l'hora que era, i la casa era buida. Sense mirar molt el seu entorn, es va tirar al sofà i va tancar els ulls durant una estona esbufegant com mai.

A Isa la va despertar un crit ensordidor d'una dona, era una dona menuda, d'uns seixanta anys, amb els cabells blancs i amb ulleres davall dels ulls.

- Isabel?? - Va dir la dona amb la boca oberta i els ulls com a plats.

- Tu qui eres?? - Soltà Isa contrariada.

La dona va abraçar corrents a Isa sense respondre a la seua pregunta, va començar a plorar i es va tirar a terra dient:

- On has estat?? Fa deu anys que no sabem on estaves?? Estàs bé?? Dus la mateixa roba de quan vas desaparèixer. - Va dir la dona tocant-li els braços, el cap, la panxa, l'esquena.

- Mare?? - Isa estava espantada

- Clar que soc ta mare!! Has que contar-m'ho tot però ja!! - Va dir sa mare alterada

- Isa, i aquest rellotge daurat?? No l'he vist mai...

Següent capítol: Capítol 2 - Paaau

Tornant

Casi cinc mesets després vull tornar a escriure per ací, "a vore que es cou" que és diu per ací la comarca de la Safor. 

En aquests mesos ha passat de tot la veritat, res de vida o mort, però tot molt "motanya rusa", deixes que no et deixen més de deu minuts en el cim, però si que et deixen un temps en les profunditats del mar mediterrani. Des d'allí baix la vida es veu ben diferent, serà per la refracció de l'aigua que no permiteix que els rajos del sol entren de manera directa, tot està emborronat i deixa desenvolupar els pensaments cap al més obscur possible. 

Per a mi ha estat una lluita més, d'aquelles de ja fa deu anys, però molt més simples gràcies a la millor companyia possible, la del meu sustent diari, aquella que m'abraça per les nits i aquella que es preocupa per tot el que he fet en el dia. Gràcies Alpaquita!

Res, sols és això, que tornaré a deixar constancia per ací de algunes cosetes que em passen pel cap.

Adéu-siau!