"Carpe Diem, diré una hi altra vegada."
Hi ha vegades que el cos no t'al·lega cap altre sentiment que el d'anar a fantasiejar a un altre lloc més reconfortant i més paral·lel al terra. Allà on un viu, tal vegada, més hores del que voldria. Però aquest torn no és la sensibleria, del meu tot, la que domina els meus moviments. És el meu enteniment que, fixant-se amb un tòpic literari, vol controlar el meu cos per dur-lo a fer una contingència en tota regla. Eminentment, en el albor d'aquesta peripècia, hi ha un limitat grau de vacil·lació, però aquest és vençut tornant a cavil·lar sobre aquest tòpic passat. No per tant vol dir que ja no tornarà a manifestar-se, aquest tanteig entre l'enteniment i els sentiments, al llarg de tot el crepuscle.
Aleshores, en aquest precís instant, els meus gambals busquen desassossegats com poder substituir aquest sentiment de lassitud per un altre, fraudulent, però antitètic a aquest. I no hi ha altra entitat més afable per estafar els sentiments somàtics que la noia Drug, aquella que et canta cançons dolces per a arrastrar-te fins a ella, després et despulla provocant ereccions extremes, i al final t'obliga a tornar a freqüentar-la fins libar-te fins i tot l'ànima.
Per tant juxtaposant tots aquests esdeveniments, el colofó obtingut serà una faç degradada, amb ulleres fins el melic, però amb un somriure d'orella a orella, i volent tornar a freqüentar els servicis de l'amiga Drug...
Fins que un dia, l'enteniment no tinga que tornar a lluitar contra el sentiment de esgotament, sinó contra la xacra produïda per TU.
Perfecta donzella Drug!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada