Era ja tard, i els estels fugien del perplex abisme. Unes gotes relliscaven pel rostre malferit d'una rabosa, tal vegada cap pressa havia pogut aconseguir aquella nit, tal vegada tantes presses duia ja que el cap no entenia ja ni el que volia. No es tractava d'ell o d'ella, el dilema, sinó que aquella nit una de totes les existències, patia més que mai a la seva vida. Tampoc buscaria consol, ja que allà dalt, on els pardals més valents els costa pujar, cap ànima podia haver un diumenge a les 4 del matí. La seva bellesa no era ni més ni menys que la d'un model a seguir, i els seus ulls es podien confondre amb la mel dels óssos. Prompte un llamp passava per aquell context trist i ombrívol, i si més decadent no podia ser, començà a plovisquejar. Gota a gota, aquell cos cansat de sanglotar, començava a mullar-se començant pels cabells i acabant per la roba interior. Ja res podria tornar-li aquell somriure tan bonic que deuria tindre, però uns instants després de tan sols escoltar el tritlleig de les gotes caure al ferm sostre d'aquell gratacels, s'alçà i emprengué marxa cap a la vora d'aquests 250 metres d'altura. Ja tan sols el cel seria responsable dels seus actes i pot ser ja ningú tornaria a veure feliç a aquesta cara bonica. Pensament de suïcidi en ment, peus a mil·límetres del òbit, quan de sobte un soroll s'escolta a tots els racons, un aire de Ray Charles passa per la nuca d'aquesta, persona, i es posa a cantar i a ballar, cridant amb la veu esquinçada de tant llagrimejar, però alguna cosa en aquesta és diferent, un somriure plena aquesta vegada el seu rostre, i aquesta vegada ningú li'l l'arrabassarà...
"Dona igual qui sigues,
la música sempre et transportarà a un món millor,
deixa la música fluir per les teues dents."
B.W
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada