Rodejat de la natura, o ella de mi, ja que no se qui d'ambdós és més gran. Tal vegada ella, ja que a tota la terra hi regna. Però, i jo? Com em sent ara mateixa? Doncs sol aquí, ple de llàgrimes al cel i un fanal de la mida de la lluna sobre el meu cap. I jo del futur? Com no me transforme en Déu, no podré ser omnipresent. Però, i jo del passat? Aquí guanye jo, ja que jo del passat sóc immens, no per ser petit i poder menjar-me el món, més bé jo fa uns mesos, quan vaig conèixer una petita persona, amb cames petitones i cul amanoset, amb pits petits i bonics, amb espatlla blanca amb taques negres del Sol, amb llavis del color de un tulipa vermell, ulls foscos amb sorra de la platja cobrint la negra lluna que l'envolta el mar blanc i cristal·lí. Ella fou la que hem donà aquesta immensitat i per això, ara mateixa, jo, amb ella, sóc més gran que la natura, però ambdues altres més boniques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada