MTG Commander

 Diumenge de rams!

Una història

     Un pare, un germà, un tatuador i tres hores i mitja després…

Un plat tradicional, de centenars d’anys, a un trocet de terra del planeta amb ingredients cultivats, cuidats i engreixats amb el sol de llevant. Una recepta d’un pare, cuiner de primera, com els millors del planeta, amb una recepta millorada setmana rere setmana, per a una família de cuatre… (Vicent Avària Piris)

Un germà, il·luminat pel gust del plat, l’utilitza per a traures una tesis de la màniga, moltes hores de dibuix i dibuix a l’espatlla, amb una premisa per davant, mantindre la tradició com a lluita contra la globalització i explotació del nostre món… (Josep Avària Avària)

Un tatuador, de la terreta, compromés amb l’art i professional com ningú, amb la seua paleta de colors i la seua pistola per tatuar… (Sergi Adrover)

Jo, unint-los als tres per portar-ho a la pell durant tota la vida, fins que em cremen per mort.

Moltes gràcies als tres, pels vostres arts, un plaer dur-ho damunt de per vida!

Jo

Avui trenque un tabú, després de molt de temps, puje una foto meua on tan sols surt jo, perquè em veig ben guapot. 

Bon dia!

CENTrO

Són les dotze del migdia i ja dus dormint massa hores al llit. Obris un ull i després l’altre per adonar-te que de fet el dia ja és molt lluent pels buits de la persiana. T’alces sabent que no tens altra feina per a fer aquest dia, de dissabte. Estàs sol a l’habitació, sols un fil de música de Ludivico Einaudi al volum més baixet del mòbil intel·ligent inunda l’habitació amb el seu piano majestuós. Tens els ulls cansats de tant de no obrir-los. Ve la teua gateta a ronronejar, demanar-te mimos com un fill qualsevol. Tanques els ulls i l’abraces per davall de la manta, ella ronroneja més fort. Així fins a una hora més al llit. Un plat de cereals, dels que cruixien i una mirada perduda a l'infinit. Es nota que cap núvol tapa avui el sol, el pati brilla. Tractes de recordar el malson d’avui. Tal vegada una dent se t'ha trencat, has caigut d’un edifici o has tingut una discussió amb amics, els comuns. Cullerada darrere cullerada, amb les culleres menudes per menjar més lent, el somni s'esborra com un reinici de la vida per tal de ser productiu. Interaccions per whatsapp per tal de veure si hi ha alguna nova, repàs a totes les xarxes socials per veure si algú ha gaudit del divendres nit. Una mirada als correus per si alguna web de publicitat necessitara la meua ajuda, amb alguna subscripció a cancel·lar. Eliminar cadascuna de les notificacions del mòbil i veure algun que altre meme, per traure el primer somriure del dia. Café no que m’accelera, però un te negre pot valdre. A fora de casa el sol calenta però fa ventet de tardor. Música als cascos sense cables i una passejada pel riu de Potries, saludar indistintament a la gent que visita el riu o està de passeig i caminar, caminar arrancant fulles i herbes de la flora que em rodeja, fins a arribar al poble del costat, Palma. Ja és tard, tres de la vesprada i els cereals es queden curts. Tornes gairebé corrents, pares a casa els pares i menjar xoriç, pernil i formatge. Tornes a casa teua i llegeixes uns quants capítols d’algun manga. Gairebé t’adorms al sofà amb música de fons i la tauleta tàctil et cau a la cara. Ja són les cinc i tens partit a les set a Gandia. Prepares la motxilla amb un ull mig tancat i comproves que res et deixes. Vas cap al pavelló, ja estan muntant. Ajudes i a escalfar. Ho dones tot fins a deixar-te la veu, perdeu 2-3, partit intens però lluitat. Tornes a casa i t’espera Nadya, amb mil anècdotes i xafardejos dels seus plans de dissabte. Mil rialles, una botella de vi blanc semidolç, uns quants passos de ball abraçades. Fer l'amor al sofà arribant ambdós a la vegada a l'orgasme, suats, però demandant més amor. Un Te amo apagat, sense forces i dormir abraçats durant tota la nit, per despertar a migdia altra vegada i tornar a veure com dorm plàcidament al meu costat.

Aquest és CENTO!

“Sun in the center of the world” 

By: Stable Difussion

La Senyora del Temps - Capítol 1: Una pedra

         Isa té setze anys i està plorant asseguda al porxo de l'entrada de la casa de la metgessa. És un dia radiant de dotze de juny, on la calor bada les pedres, i els núvols són inexistents. Isa s'ha cobert del sol allí davant la porta, com tants altres dies però avui és un dia molt especial. És el seu aniversari i creia que els seus amics i amigues anaven a fer-li una sorpresa a l'institut. Pepa, la metgessa, a l'escoltar-la plorar obri la porta de la consulta i se la veu asseguda amb el capbaix. 

- Isabeleta, altra vegada per ací? Què ha passat aquesta vegada? - diu Pepa amb to maternal.

- Res doctora... - diu Isa amb la veu tremolosa.

Isa du tot l'any pensant en aquest dia, ja que setze anys ja l'acosten a la majoria d'edat i li haguera agradat que els seus amics li hagueren fet una sorpresa a les classes o al pati, com ella li va fer a Antoni.

- Isabeleta, avui ja no teniu classe? Que prompte comença l'estiu per a vosaltres - diu la metgessa, ja que són les dotze del migdia.

- M'he escapat, estic farta!! - diu Isa netejant-se les llàgrimes.

- Bon dia Pepica!! - diu un veí del poble amb el cabàs al muscle, Carles.

Carles, té un hort amb una fanecada, i segons la temporada ell planta de tot. Ara està plantant tomaques, anficosos, cebes, carabassí i pebreres. Als seus seixanta-sis anys, ja fa tres anys que es va prejubilar i ara aprofita per a fer tot allò que li plena l'ànima.

- Que li passa a Isa?? - diu Carles espantat.

- Doncs no sé, no crec que li faça mal res - diu Pepa amb un somriure a la cara.

- Les xiquetes d'avui en dia que comencen abans l'estiu que ningú - diu Carles amb una rialla tímida.

Isa, sabent que avui no seria bon dia per a contar-li les penes a Pepa, es va alçar i va fugir corrents de la consulta. 

- Isa, vine a les tres de la vesprada i xarrem, que ja hauré acabat!! - diu Pepa abans que Isa estiguera massa lluny.

Isa li va alçar el dit cor de la mà esquerra d'espatlles mentre girava el cantó del carrer.

- Aquestes xiquetes d'avui en dia que mal educades... - diu Carles amb to paternalista.

No poder desfogar-se amb la metgessa va fer enfadar més a Isabel. Mentre corria va veure de front l'ermita del poble. De cop i volta, va decidir pujar cap amunt, passant pel calvari i les catorze creus de la passió de Crist. Isa tan sols mirava cap a baix per a no caure's, ja que la pujada era de pedres i no precisament uniformes.

A l'arribar quasi a l'ermita, el camí es dividia en dues pujades circulars que donaven a l'ermita, a l'esquerra una rampa que el poble la denominava la "rampa de l'infern" i a la dreta una pujada esglaonada denominada "els esglaons del cel". Isa va parar per respirar cinc segons i girant el cap d'esquerra a dreta, no sabia que seria millor, però estava tan enfurida que va tirar per la rampa de l'infern amb totes les forces que li quedaven. Pas rere pas, cada vegada veia més gran l'ermita, estava a punt d'aplegar quan no va veure l'últim esglaó que donava a la plaça de l'ermita. Isa va trepitjar i va caure de cara en meitat de la plaça. Amb arrapades i colps als braços va tractar d'alçar-se, tapant-se el cap perquè la caiguda l'havia marejada. Isa va tancar els ulls per deu segons i va respirar profund per acabar amb un crit que va espantar a tots els teuladins dels xiprers.

A l'obrir de nou els ulls, Isa es trobava contrariada, el clima havia canviat i el cel començava a encapotar-se de núvols entre blanc i gris que no li agradava res a Isa. El sol ja no espurnejava i es veia tot el paisatge de la Safor com mai. Potries i els pobles del voltant brillaven amb colors intensos, com definits amb retolador i al fons, la mar, més blava que mai, tot era molt estrany.

Isa va decidir que era hora de baixar i anar cap a casa, que segur que els professors ja havien cridat als pares i l'estarien buscant enlloc. Es disposava a baixar el primer esglaó "del cel" però havia vist alguna cosa estranya al centre de la plaça, alguna cosa que mai havia estat allí durant els seus setze anys, i això que pujava varies vegades al mes. Era una pedra amb forma de rellotge, amb les seues manilles i els seus números marcats també amb pedres, marcava l'hora actual, les 12:23, però no es movia. De cop i volta la manilla dels minuts es va moure i ja marcava les 12:24. Isa es va fregar els ulls com si es tractés d'un somni, ja que allò pareixia una burla. Isa, tocant la manilla de les hores va estar a punt d'avançar-la però va decidir tornar enrere, en concret cinc hores abans, al voltant de les 07:24 que encara no hauria despertat. De sobte el cel va fer com si es tractara d'un rellotge i va tornar enrere, a les 07:24 encara no havia eixit el sol, però ja quedava poc per a l'amanèixer. Isa es va espantar i es va alçar per a fugir corrents a casa, quan ja estava per meitat de les escales "del cel" va topar amb una persona de dos metres, amb uniforme de policia, però no de l'època actual, era roig i duia boina roja també, amb un dibuix minimalista d'un rellotge al centre en colors daurats.

- Bon dia, vosté ha comés la infracció 347D del estatut del temps, em pot deixar el seu carnet del temps? - Va dir seriosament el policia.

Isa, amb la boca oberta, no comprenia que estava passant i tan sols se li va escapar un "aah" tímid i tenia els ulls rojos de tanta plorera.

- Veig que vosté ha consumit estupefaents i això agreujarà la seua condemna, com no tindrà el carnet em dispose a imposar-li la respectiva pena. Se'n va deu anys al futur. - Deia el policia mentre movia les manilles d'un rellotge daurat que portava a la monyica esquerra.

Altra vegada, el cel i tot l'entorn va començar a canviar, passant per totes les estacions dels anys, canviant els fullatges, els colors, el sol, la lluna, gent pujava i baixava sense adonar-se de la seua presencia, eren com fantasmes. Per fi el cel i tot es va aturar, el cel era molt paregut a l'anterior i els xiprers tenien el mateix aspecte que abans. 

- Si té qualsevol problema amb la pena imposada, quan es trobe en millors condicions pot acudir a l'oficina del temps més propera, al cim de la Safor hi ha una. Adeu-siau. - El policia es va acomiadar amb cap gest a la cara.

Isa no comprenia res, es va agafar el cap i va tancar els ulls, pensava que seria un somni o tal vegada la caiguda li va fer més mal del que es pensava. Es va alçar i amb un poc de mareig va decidir tornar a casa, baixant l'ermita i ja estava pensant en agafar el llit i dormir fins a l'endemà. Vaja aniversari li havia tocat...

A l'eixir del camí de pedres, va començar a veure coses estranyes, hi havia edificis canviats, arbres nous al carrer, edificis que pensava que estaven en obres i com sempre, al carrer no hi havia gent. Potries, un poble amb mil habitants i els trenta graus de temperatura evitaven que hi haguera molta gent al carrer. A l'arribar a sa casa, Isa va veure que alguna cosa havia canviat a la porta, però no sabia el que, pareixia més nova, més lluenta. Els seus pares devien estar treballant, per l'hora que era, i la casa era buida. Sense mirar molt el seu entorn, es va tirar al sofà i va tancar els ulls durant una estona esbufegant com mai.

A Isa la va despertar un crit ensordidor d'una dona, era una dona menuda, d'uns seixanta anys, amb els cabells blancs i amb ulleres davall dels ulls.

- Isabel?? - Va dir la dona amb la boca oberta i els ulls com a plats.

- Tu qui eres?? - Soltà Isa contrariada.

La dona va abraçar corrents a Isa sense respondre a la seua pregunta, va començar a plorar i es va tirar a terra dient:

- On has estat?? Fa deu anys que no sabem on estaves?? Estàs bé?? Dus la mateixa roba de quan vas desaparèixer. - Va dir la dona tocant-li els braços, el cap, la panxa, l'esquena.

- Mare?? - Isa estava espantada

- Clar que soc ta mare!! Has que contar-m'ho tot però ja!! - Va dir sa mare alterada

- Isa, i aquest rellotge daurat?? No l'he vist mai...

Següent capítol: Capítol 2 - Paaau

Tornant

Casi cinc mesets després vull tornar a escriure per ací, "a vore que es cou" que és diu per ací la comarca de la Safor. 

En aquests mesos ha passat de tot la veritat, res de vida o mort, però tot molt "motanya rusa", deixes que no et deixen més de deu minuts en el cim, però si que et deixen un temps en les profunditats del mar mediterrani. Des d'allí baix la vida es veu ben diferent, serà per la refracció de l'aigua que no permiteix que els rajos del sol entren de manera directa, tot està emborronat i deixa desenvolupar els pensaments cap al més obscur possible. 

Per a mi ha estat una lluita més, d'aquelles de ja fa deu anys, però molt més simples gràcies a la millor companyia possible, la del meu sustent diari, aquella que m'abraça per les nits i aquella que es preocupa per tot el que he fet en el dia. Gràcies Alpaquita!

Res, sols és això, que tornaré a deixar constancia per ací de algunes cosetes que em passen pel cap.

Adéu-siau! 

Aigua de març, herba als sembrats

Que dir de març, que ens ha plogut en un mes tot el que plou a Londres en un any, que es diu prompte!

Porta bona collita i plena'ns el riu per a la flora, els animalets i per a l'estiu!

Riu Serpis - Març 2022

Març de rècord en la C. Valenciana: Ha plogut més que en un any a Londres

Josep Avària Avària - Cassola

Bo, avui em toca mostrar-vos una obra d'art poc comentada, i a més em para de prop, perquè l'artista és el meu germà.

La gran majoria de gent que llegirà aquesta publicació ja el coneixeu, Josep, Pep. Poc més que contar-vos, ell és un dels grans artistes que ha creat Potries. També molts de vosaltres tindreu aquesta obra d'art a les vostres llibreries, però mai està de més tornar-la a rellegir.

Per no tirar-me el triple però deixe que ell mateix us conte de què va l'obra:

Per a mi, ell sempre ha estat el meu referent, tant en el quotidià com en el personal i en la professionalitat més encara. Com tots sabeu, jo soc un friqui del manga, perquè aquest hobby ve d'ell, clarament. Als seus tretze anys ja estava dibuixant manga i venent-los al veïnat de Potries, tot estratega comercial.

Ara, amb trenta i tants anys, ha aconseguit plasmar en una peça, plagada de color i traçats, l'essència d'un dels plats valencians més bons, el meu preferit de fet. Demà el dinaré.

Vos deixe un recull d'imatges on podeu veure la qualitat del que us conte:

A més, i no per ser qui soc, ens l'ha dedicat amb un dibuix d'una Cassola.

Agrait de tindre un germà com aquest? Totalment. Moltes gràcies, Pep!!

T'estime germà!

Gràcies, Blai de Potries!

Feia molts anys que no gaudia d’un Sant Blai com aquest any la veritat. Molta gent al carrer, mercat tradicional de gent d’arreu de tot el món. Concertets bonicos. Gent templà. Res de fred, sols 4 gotes d’aigua. Plans pel matí i per la vesprada. Victories al voleibol, o quasi. Inclós la fira m’ha omplert la cara de somriures. Ovidi gaudint del jocs al carrer. Art al carrer. Art als museus. Menjar d’alló més bo i altre roïn pa’l cos però bo pa’l cap. Més riures. Visites a la hobbitera.

Un 2022 per recordar i no duem ni mes i mig.

Salut i força al canut!

Fins aviat…

less COVID more COMICS

.

Desitjos 2022

• Cuinar més vegades que Nadya per a ambdos.
• Aprendre receptes que m'agraden i que li agraden a Nadya o ambdos.
• No pressionar a Nadya per a tindre sexe ningun dia.
• Per cada orgasme que tinga amb el sexe, Nadya també obtinga un.
• No basar el sexe en la penetració.
• Ser crític amb tot el que passa al meu voltant.
• Pensar més amb Nadya, per a no fer coses que li molesten, desagraden...
• Deixar el pensament egoista i pensar més en ambdos com a parella.
• Deixar el treball de costat quan no és horari laboral.
• Aprendre i practicar sexe sense involucrar la penetració.
• Prioritzar el sentir-nos bé ambdos abans del individual.
• Preocupar-me per netejar i netejar més vegades la roba que Nadya.
• Col·laborar en la organització dels viatges.
• Preocupar-me per netejar i netejar més vegades la casa que Nadya.
• No ignorar les necessitats, ni els gustos, ni els pensaments de Nadya.
• Donar més afecte i pensar més amb Nadya.
• Deixar de buscar excuses per a tot el que faig o ix malament.
• Aprendre més sobre el feminisme radical.
• Tindre opinions més fonamentades y menys ambigües sobre temes controversials.
• Valorar el meu treball.
• No prendre's res del treball com a personal.
• Pensar abans de valorar una situació o donar algun consell.
• Llegir més novel·les 
• Llegir més articles d'opinió sobre els temes: capitalisme, feminisme, racisme, actualitat, conflictes armats i economia.
• Deixar de pensar sobre el que pensaran els demes sobre les meues accions.
• No malgastar els diners amb molt de còmic.
• No pensar en fer-me molts tatuatges.
• Veure menys xarxes socials.
• Col·laborar en iniciatives del poble.
• Col·laborar en iniciatives no remunerades.
• Llevar-li càrrega mental a Nadya.
• Aprendre a ensenyar.
• Ajudar a Nadya en el máster.
• Començar la pàgina dels arbres genealògics de ma mare, Cognoms
• Ensenyar a Nadya a programar.
• Ajudar a Miquel en els seus estudis.
• Fer més viatges.
• Practicar l'anglès per a conseguir nivell C1.
• Reduir la meua hipocresia. 
• Traure'm el curs 1 de entrenador de voleibol.
• Traure de casa als meus pares.
• Aprendre a cuinar els plats dels meus pares.
• Aprendre trucs de màgia
• Demanar el que em correspon al treball.
• Millorar les meues condicions laborals.
• Tindre cura amb la meua salut.
• Tindre cura amb la meua alimentació.
• Conseguir altre gat.
• ...

Querido Ecuador,

Me juré y me perjuré que este año escribiría algo más que dos mini-relatos, y aquí estoy, a 9.262 km en línea recta, saltando un pequeño charco, de Potries. Durán, Ecuador, mi segunda casa y primera de Nadya, mi M’ini. Ya es el tercer año que descansamos por estos lares y ¡Oye! Uno se va acostumbrando a los encebollados a las ocho de la mañana, a los cariocasos, a las tortas, a la cangrejada, a la familia de 15 reunida, a los abrazos, al único beso para saludar, a las risas y a los Izurieta. Todo esto forma parte de nuestra vida desde hace 3 años y ya no hay quien nos lo quite, ni los vómitos ni la diarrea, ¡Aquí se queda! 

Este año ha sido raro, como una montaña rusa. Un ascenso en el trabajo, Nadya consiguió trabajo y empezó su maestría, nos mudamos a Potries, hubo un trimestre de ansiedad, estrés y muerte, aún seguimos con la pandemia de los cojones, nuevos equipos de voleibol, pausa de la vida en la gran urbe para vivir en el pueblo más tranquilitos… Vamos, movidito.

Ecuador ha sido como un golpe de aire fresco, como cuando empiezas una ruta de montaña, que notas que tus pulmones se están limpiando, tus oídos destaponando y tus ojos maravillando. 

Después de dos años sin ver a la familia el corazón se nos ha llenado de amor, y más después de estos años de pandemia. La abuelita Lucy (“LaLocy” de ahora en adelante), la tía Sandrita, las primas Samy y Casi, la tía Karina, el tío Juanito, los hermanos Juanjo y Antonino, las cuñis Gabi y Álex, nuestro querido George, la mamita MariCarmen, la abuelita Carmen y aún me dejo… Todos ellos nos recibieron con los brazos abiertos y nosotros encantados, no podríamos estar más felices. 

Ecuador, esperamos que nuestra visita haya sido grata y que te quedes con un pedazo de nosotros, pues nosotros ya nos hemos llevado un tíquet para volver todos los años. Intentaremos que sea por más de un mes la próxima vez ;)

¡Con amor, Cento!

Xàtiva

Gràcies a les ensenyanses i consells del meu sensei Jovi, el 2008 vaig prendre la decisió d'escapar-me al Centre de Tecnificació Esportiva de Xest. Un centre on vaig aprendre a jugar a voleibol durant un curs lectiu, 4t de la ESO. La gent que em coneix sabrà que porte 15 anys dedicats al voleibol i que és una de les meues pasions. 

Xest em permitia entrenar durant 14 hores sematnals, dues hores de dilluns a divendres per les vesprades i ejercici físic els dimarts i dijous pel matí. Una bogeria. Allí vaig alcançar la meua forma física més impressionant i crec que mai tornaré a tindre-la.

Per a poder entrar a Xest vaig fer unes proves amb un amic del Potries Volei, ambos quedarem dels últims de la llista, però per sort eixe any acceptaren a tothom. Una gran alegria per a mi. Finalment, tan sols jo em vaig llançar a la aventura de Xest.

Xest és un centre escolar de sencundaria, en el que els becats podiem gaudir de estancia, menjar i estudis (i formació voleibolística) gratuïts. De Dilluns a divendres estavem convivint tots els alumnes a unes residencies, tot molt  pel·liculero. Ens despertaven amb la música que duia cadascú amb un disc, hi havia bulling als novells, jo incluït, però no el pitjor. Però el millor de tot, tots els alumnes estaven ahí per perfeccionar el seu esport preferit: Voleibol, Balonmà, Karate, Taekowndo, Natació, Atletisme, Rugbi, Tennis de taula, Judo, Tennis, Beisbol... entre d'altres.

En Xest vaig coneixer a 6 persones de la meua edat, cursant el meu curs i totes sis venien de la mateixa ciutat, Xàtiva. Ells tenien un equip complet entrenant en Xest, anaven a ser unes males bèsties, però els faltava un jugador, un Libero. Per ahí van allçar les orelles els meus entrenadors de Xest. S'adreçaren a mi per contar-me la jugada, canviar d'equip, del Potries Volei al club de voleibol de Xàtiva per ajudar-los a guanyar el màxim possible. Jo vaig tindre dubtes en abandonar el meu equip de tota la vida, el equip en el que em vaig enamorar del voleibol, però després de parlar amb Jovi, el meu sensei, la decisió ja estava pressa. 

Vaig coneixer a tot el club de Xàtiva, famílies involucrades al 1000% en el voleibol, amb tots els fills clavats al club i tots els caps de setmana llançant crits al pabelló de voleibol, tot un goig. Ara teniem el equip complet:

• Rafa #1, Opost i Capità
  
• Carlos #6, Col·locador
• Pau #8, Ala
• Àngel #7, Ala
• Vicent #3, Central Polivalent
• Roberto #14, Central
• Cento #15, Libero 

Va ser tot un goig jugar amb ells tot el any i arribar a ser 5ts del Campionat d'Espanya, mai ho havera esperat, però així va succeïr. Ara 12 anys després, vos deixe un dels partits en el que guanyem a Elche (2ns en el Campionat d'Espanya). No s'ho perdau, és al·lucinant el nivell que hi havia en uns xicons de 16 anys.

 

 

Fa nou anys que...

Fa nou anys que, tornant a casa en les falles 2012, no sabia que la meua vida donaria una volta de campana...

Fa nou anys que, vaig dormir-despert i somniava que la gent del meu voltant se'm reia de mi...

Fa nou anys que, vaig pensar que inclòs el meu insomni molestava als meus companys...

Fa nou anys que, dia rere nit vaig pensar que era una persona amb diversitat funcional i que el meu voltant m'ho amagava, però per l'espatlla em fregien viu...

Fa nou anys que, vaig despertar tot sol a casa, sense forces per anar a la universitat, a més pensava que els meus amics estaven fugint de la meua companyia... Era tanta l'angoixa que vaig necessitar trucar-los per a saber on estaven, ells més tranquils que un orgue, dormien a casa d'altres amics. De cop i volta, apareixien frases a les pàgines web que freqüentava, frases dels meus amics rient-se de mi. Jo amb els nervis a flor de pell, mirava per la finestra amb les persianes baixades per si m'estaven espiant...

Fa nou anys que, a una quedada d'amics, en la seua casa, rodejat d'Erasmus, vaig veure com em convertia en una mona de fira on tots miraven el que feia per tindre material per a poder riure's...

Fa nou anys que, amb la ira pels núvols li vaig donar una serenata als meus amics per què els havia "descobert" fent burla de mi...

Fa nou anys que, no vaig poder dormir bé durant dues setmanes...

Fa nou anys que, va esclatar tot al meu interior i tan sols podia plorar i plorar...

Fa nou anys que, vaig tornar a casa els pares, ells sense saber que havia passat, preguntant als meus amics i atribuint-ho a la marihuana...

Fa nou anys que, vaig plorar com un nadó davant dels meus pares...

Fa nou anys que, vaig començar a pensar que el meu cosí era en realitat fill meu i de la meua exparella...

Fa nou anys que, vaig pensar que el meu cosí, el meu oncle i jo érem germans...

Fa nou anys que, al hospital amb ma tia, vaig pensar que era el pare de ma mare i tota la meua vida era fruit d'un avi senil...

Fa nou anys que, vaig pensar en el suïcidi...

Fa nou anys que, vaig entrar a la zona de psicòtics del hospital...

Fa nou anys que, vaig pensar que la meua vertadera mare era una dona de l'hospital amb greus problemes psicòtics...

Fa nou anys que, vaig demanar una abraçada a tots els pacients de la sala i em feien callar i asseure'm al meu lloc, que no coneixia de què eren capaços...

Fa nou anys que, la dona que s'escapava tots els matins de la seua habitació i feia de Superdona em despertava...

Fa nou anys que, em van contar que aquesta dona havia assassinat als seus dos fills amb un martell...

Fa nou anys que, vaig abraçar aquesta dona per deu minuts...

Fa nou anys que, vaig creure que tenia un greu problema amb el comunisme i el meu tipus de vida...

Fa nou anys que, vaig dormir durant una o dues setmanes a l'hospital...

Fa nou anys que, vaig estar durant sis o nou mesos amb pastilles anti-psicòtiques...

Fa nou anys que, vaig deixar de comprendre el meu exterior per comprendre el meu interior...

Fa nou anys que, vaig pensar que el meu entorn vivia en quatre dimensions i jo tan sols en tres...

Fa nou anys que, el meu cervell va intentar entendre la vida aprofundint amb la dimensió del temps...

Fa nou anys que, vaig començar a aïllar-me del món utilitzant la música...

Fa nou anys que, els meus amics i familiars intentaren comprendre que em passava...

Fa nou anys que, els meus amics i familiars estiraren la mà per a traure'm d'aquell maleït pou...

Fa menys de nou anys que, vaig recaure al nadal pensant que el soroll d'unes obres eren gent intentant entrar a robar...

Fa nou anys que, jo no era jo i tot això va passar...

Gràcies!