No T'estanques!

No fa falta Pensar-ho tant,

la nit està arribant,

i tu Estàs aquí esperant.

Els estels et segueixen,

 i tu els esquives buscant la lluna,

peRò no saps que la tens al teu davant.

DetAlls interessants,

deTalls insignificants.

No bUsques més, deixa't trobar

mentre t'Acaricien els cabells,

i mai et deixes perdre.

ViNga, la nit és llarga

deixA'm murmurar-te a l'orella,

se que t'agradarà.

Somriu pel que Tens i no plorEs pel que voldrieS tindre.

Deixa'T estimar i gaudeIx del MomEnt.

Tan sols!

La vida, ho gloriosa vida, on eTs?
És al tEu davant, toca-la, observa-la és preciosa.
Vida tan solS en tenim una..
i Tenim que desaprofitar-la amb fer feliç tan sols a una persona?
QuIna merda de vida...
Fer el que eixa persona vulga, sense pensar en el que realMent pots fer per altres,
i El que te poden donar elles.
Tan sols encabotat amb una.
MAssa coses hi ha per tan sols compartir-ho amb una persona.
Mai estaré taN sols amb una persona, no puc, vull fer feliç a una altra.

I és que si tan sols pensem en nosaltres mateixos,(Y)
tan sOls fem feliç una persona, a nosaltres,
i a més mai tRobaràs eixa felicitat que tan busques.
PEr això el que jo he desitjat és compartir la meva vida amb ella,
i fer-la tan feliç com puga, per sentir-me jo tan feliç com ella, 
i entre els dos crear la felicitat que buscàvem de petits per a nosaltres mateixos.

No puc pensar en tan sols una persona, et necessite a tu també...
Tan sols un manoll de paraules resumeixen el que vull transmetre, busca-les...

Ja deia jo...

Vaja vaja.... o sigui que...


La nit se'm fa curta i els estels seguits de sa mare,
la bondadosa lluna, desapareixen del gloriós cel.
I es que, qui fos jo, per tindre en tatuatges i cicatrius
tot allò que m'ha importat en aquesta vida.


Pot ser pense que no sóc ningú,
com també pense que ho sóc tot,
però mai serè el no-res.
Ja que mai deixaré d'haver marcat una època,
bona, mala, però una d'elles.


Qui sap del futur, més que aquells fal·laços personatges que surten a la TV?
Ja que el futur no està determinat.
Però no per això no se el que estic fent ara mateixa,
i no deixarà de ser una part de mi tot açò.


-2055-


-Tatua'm tot allò que m'ha fet feliç en aquesta vida arreu del meu cos.
-También lo que te hacía feliz de pequeño,viejo?
-Clar que sí!Això també, tot m'importa.

"El futuro nos tortura 

y el pasado nos encadena.

He ahí porque se nos escapa el presente."

                                                      Gustavo Flaubert

Tothom, qui dorm agust, menja...

No sé si és la brisa del mar
o el xiuxiueig dels pardals de bon matí,
però avui, un dia realment gloriós,
m'he despertat assedegat.
Sense canviar-me el pijama,
he baixat al saló de casa
m'he engegat el televisor i
m'he preparat un bol de cereals enorme.
Mentre veia la meva sèrie preferida a les 11 i mitja de la matinada,
m'han posat els cabrons de la cadena
un absurd i innecessari anunci que deia:
"Perquè no sempre els millors xurros es troben entre les cames de les dones.
Vine al Porrat de Sant Blai, estàs convidat."
M'ha entrat una gana indescriptible per menjar xurros,
i rajant la bava per tots els costats
m'he posat la roba de deport d'ahir per la nit
i he agafat el moneder i sense mirar-me ni tan sols els cabells,
he sortit corrents en busca d'aquella botiga que nombraren a l'anunci.
Veia mil persones al meu voltant,
xiquets, avis,pares,mares, nadons, i un muntó de botiguetes obertes.
Cada xiquet duia una cosa,
uns gofres, altres creïlles fregides, altres hamburgueses, altres xurros...
I que fam en un moment, trobe que mai havia caminat tan apresa.


Al arribar al meu destí,
unes deu persones lluitant per aconseguir els seus xurros,
i jo l'últim, com sempre, darrere de tot el món.
Una senyora major preguntant-li al seu marit que podria menjar,
que no estava molt segura,
un adolescent d'uns 17 anys que demanava per 10 amigots seus,
que l'esperaven a la plaça,
un xiquet que no es decidia si xurros amb xocolate o sense.
Total mitja hora de peu veient com tot el món menjava
i jo sense res que dur-me a la boca.


Per fi em toca,
"Una dotzena de xurros si us plau, amb molt de sucre"
"Com vostè desitge senyor"
Ja tenia els meus deliciosos xurros al meu abast. Oh! que Bo!
Entraven sense tocar paret, engolir i engolir.
Assegut a un parc, no tan preciós però acceptable,
ja duia 6 xurros dintre meu, quedaven 6 i ja estaria fart, com sempre passa.
Segons després de començar el 7 xurro, amb el seu quilo de sucre per damunt,
una mare primerenca amb el seu nado que no feia molt bona cara
passaven per el meu camp de visió,
la dona duia un bon caminar, però massa depresa diria jo.
De colp i de sobte el nadó eructa i vomita davant dels meus nassos.
Buaj! Que fàstic!
Ja no vull més xurros, una escombrera a prop?..


M'havien cagat els meus xurros tan bons.
Necessitava un cafè açò no podia ser,
el bar més a prop, el de "Vicent".
Allí vaig veure un bon amic
que ja feia mesos que no parlava en ell,
mentre parlava en ell i me feia un bon cafè llarg i ell una cerveseta
ens contàvem les nostres anècdotes durant aquest temps passat.
Molt entretingut la veritat, ell venia d'un Erasmus, que encara estudiava,
i jo treballant ja tu, quin rebuig més gran vaig sentir.
Total que un bon rato passàvem els dos,
ell fardant i jo al·lucinant.


Quan ell ja duia la 3 cervesa i jo la primera,
perquè el cafè no me'l podia ni acabar,
Una mosca collonuda començà a molestar-nos,
el típic xiulet pels oïts i a tot hora en els llocs més sensibles del cos.
Total que amb tota la mala hòstia del moment
d'una salpada de mà, l'envie "a la merda" a la mosca.
I tant que "a la merda", cosa que la mosca es trobava dintre del meu quintet,
mitja cervesa a la merda,
i sense acabar-nos les begudes se n'anàrem fora del bar.
No podia ser! Amb quin mal peu m'havia despertat! Redéu!


A fora del bar amb el solet pegant-nos a la cara,
el meu amic se trau una caixeta petita d'uns 15cm x 10cm.
Jo estranyat, sense saber que és.
Aquell se trau un paper d'arròs petit,
uns filtres seguits d'una encenedora.
Fumes? vaig tindre que preguntar.
Sí! va ser la seva resposta.
Jo molt estranyat, ja que una promesa és una promesa,
vaig començar a recordar-li el passat,
ell intentant fugir del tema
s'encengué un cigarret que prèviament s'estava fent.


I el meu tabac!? exclamava ell.
Tan sols vaig poder respondre-li. Està on deuria estar.
Sí, li'l vaig tirar al fem, no tan sols el tabac també els papers i els filtres.
Ja no el vaig tornar a veure en eixe instant, va marxar sense avisar.



A les dues del migdia
vaig recordar que tenia dinar amb la família de la meva promesa.
Bua! Jo ja he menjat massa avui, no m'acabaré el menjar de la meva sogra!
Caminant depresa i amb el telefon sonant, ella era de segur.
Vaig, vaig! Que m'estic arreglant.


Ja ben elegant, faig camí cap a casa dels meus familiars.
No m'agrada mai anar sol a casa dels pares d'ella,
es passa per un carrer on sempre hi han hagut problemes,no m'agrada.
De cop i volta un impediment no me deixa avançar,
era un noia d'uns 7 anys amb molt mala cara,
i al costat la seva mare,
me demanaven, això era el que feien,
però jo anava massa centrat en anar i ni els havia vist,
i això que sempre done alguna cosa a aquesta pobra gent
que ha caigut en la misèria d'aquesta societat corrupta i mal organitzada.
Obro el moneder tan sols me quedaven 25 cèntims, molt poc.
Vaig tindre que deixar molt poc, i la dona em va dir:
"I no tindràs un cigarret almenys?" Amb una veu assedegada i cansada.
No, ho sent, es que no fume...
Vaig seguir el meu camí que ja arribava tard i la meva promesa s'estava posant nerviosa.
Per un moment vaig regirar el cap per tornar a veure'ls.
La mare nerviosa escrivia amb la mà tremolosa
"Duem una setmana sense menjar, i ja patim insomni"
Amb els ulls oberts com a plats me vaig quedar.
Tan sols una gota del llagrimal va tocar terra...

"La generosidad no es compartir con un mendigo

un pedazo de pan que te ha sobrado,

 sino en compartirlo 

cuando estás tan hambriento como él."

                                           Anónimo

NEW!

Dime quien soy, y te diré quien eres.
Dime que hago aquí, y te diré que haces tu aquí.
Dime quien fui yo, y te diré quien llegaste a ser tu.
Dime que haré yo, y te diré que vas a hacer tu.


No soy un pitoniso,
tan solo una persona que busca saber quien es,
para opinar con toda certeza...

 "And I need to know how
To live my life as it's meant to be.

 And I will hold on hope

And I won't let you choke

On the noose around your neck

And I'll find strength in pain

And I will change my ways

I'll know my name as it's called again"

                                                                          Munford & Sons

Party 'n' Drugs

Al matí, els rajos de sol penetren en la meva cara,
un dia nou i alegre m'espera.
Però els meus braços no responen,
el meus meus pensament m'expulsen del meu cap,
i el sabor agre, de taronges podrides, recorre el meu interior.

-Què em passa?

Gitat al llit desitjant sortir al carrer i saltar,
però els meus sentits no em fan cas.
i baix al carrer hi ha gent passant-s'ho bé,
fins i tot els pardals somriuen avui.

-Per què no puc jo fer el mateix?

Em criden per a dinar,

-Sí, ara baixe.

No m'escolten,tan sols m'escolte jo.

El meu germà respon per mi,
diu que dec estar descansant, que ahir m'ho vaig passar de puta mare.
Els meus ulls es tanquen.

-Que vaig fer ahir? pensava.

A la tarda el telefon sona.
-Qui deu ser?
-Quina hora és?
Ma mare agafa el telefon

-Qui és?

-No,està dormint.

Tan sols vaig poder escoltar això,
no podia estirar els meus braços,
i feia una olor fastigosa la meva habitació.
Mire baix del llit,
i com si de l'home del sac es tractara
regire la mirada ràpidament, amb cara de pomes agries.

-Que era això?

-Ho havia fet jo?

Preguntes sense resposta.
I jo amb ganes de sortir al carrer,
veure els xiquets somriure a la plaça,
i a tots feliços per què és diumenge.
Però no puc fer res, de res.
Tanque els ulls desitjant no tornar a obrir-los més avui.
(tanca els ulls i una llàgrima recorre tot el seu rostre)


Jo no sé que va fer anit,
però en l'únic moment que el vaig veure,
estava a terra i tots els seus amics l'intentaven alçar.
Sense saber parlar deia que volia anar-se'n de "parranda".
(Una veu plorosa crida)

-I tu que vas fer!!?

-Jo el vaig dur a casa, que tenia que fer? Deia plorós també.

Una història inacabada i amb molts més episodis.
Però tots ells amb el mateix fi.
El d'una ment buida, un cos castigat i plors per por....

"Caminando comprobé lo que pensaba: 

la vida es una fiesta

si uno siempre hace lo que ama ."

                                                                   Anónimo

Demà va a ser igual.

Que queda de dia? Ja ha passat TOT...

Fa fred, i no cal despertar.

Fa fred, i necessites algú al costat.

Allí, on deuria estar, el cel no és precisament bonic,
però és on millor flueixen les paraules i les reflexions.

Fa bo, i és precís gaudir.

Fa bo, i sempre hi haurà algú més afortunat que tu.

Allí, on deuria caure, les ciutats no són precisament boniques,
però és on millor se descansa l'ànima.

Fa calor, i poca roba se duu.

Fa calor, i no se pot somniar.

Allí, on deuria aparèixer, el sòl no és precisament bonic,
però és on més somriures hi ha.


No a tots els llocs vaig a tindre un tros de pa i un got de llet.
No a tots els llocs vaig a tindre un petó i un abraç.
No a tots els llocs vaig a tindre llibertat i rialles.

Però m'ha conforme en tindre...

Paraules i reflexions sobre el cel de les ciutats, on la meva ànima puga caminar per un sòl ple de somriures, on no siga necessari ni la farina ni els lactis, i que  els únics llavis que facen desencadenar les meves rialles siguen ELS TEUS. 

"El único egoísmo aceptable

es el de procurar que todos estén bien

para estar uno mejor."

                                             Jacinto Benavente

Ho desitge

Yo quería una canción,

quería una balada eterna que me viera envejecer,

que me vistiera temprano

y me desnudara al anochecer.

Yo quería una canción,

una demasiado lenta y que hablara de amor.

Que durara por siempre

y que no dijera adiós...

Tú me cantaste una simple canción de invierno

para soñar esperando que volviera el sol.

Tu no hiciste más que una suave canción de invierno.

Nunca dijiste de cantarla los dos.

Nunca dijiste para siempre.

Oí armonías imaginarias.

Soñé melodías que a ti te ataban

para llenar el vacío en mi canción

pero tú ya no estabas.

Tú me cantaste una simple canción de invierno

para soñar esperando que volviera el sol.

Tu no hiciste más que una suave canción de invierno.

Nunca dijiste decantarla los dos.

nunca dijiste para siempre.

 

"El amor es como el mar,

se ve el principio 

pero no el final."

                                            Doralis Castillo Panama