He passat més temps al seu costat que tot sol durant aquests dos anys. Ella formava part de tot en qualsevol dia. Cap preocupació, cap idea, cap novetat n'érem els primers en assabentar-nos-en. El dia començava amb un bon dia, i gairebé sempre acabava amb un bona nit. Es pot dir que estar casats era dir poc. Sense voler-ho el temps passava, i volent-ho, comprenia que cada vegada ella formava més part de la meua vida que tots aquells que havien compartit més anys al meu costat. També se'n pot dir que creava un certa angoixa, el pensar que pot ser eixa persona m'acompanyaria durant tota la vida, sabria que he fet, que faig, inclòs que faré. Però no feia por.
Ara més distanciats i amb una visió més general de nosaltres mateixa, un es para a pensar i arriba a concloure que les persones necessiten evolucionar. Sorprendre's a ells mateixa. Investigar-se ben endins per aprendre, aprendre a ser feliç sense lligaments. Amb la distancia, un compren que aquella estima que t'impulsa a fer que l'altra persona se senta bé al teu costat, és també la que t'ensenya que l'altra persona vol ser feliç sense tu. I ara com mai, aprendre a disfrutar d'aquells moments en els que et conta lo bé que s'ho ha passat, i lo feliç que es troba.
"Disfruta bonita!"
B.W
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada